Eduardo

Covid-19. I de sobte, les i els “prescindibles” van passar a ser imprescindibles

Eduardo Rojo Torrecilla[Article escrit el 23 de març].

1. Els confesso que em costa posar-me davant de l’ordinador cada matí, aquests últims dies, per intentar seguir amb la meva rutina laboral habitual, i que trobo a faltar (qui no?) el decidir lliurement si surto al carrer simplement a passejar, fer la compra, anar al gimnàs o desplaçar-me amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona, i més concretament a la meva Facultat de Dret. Dubto molt, i crec que els lectors i lectores compartiran el meu punt de vista, que molt poc abans de l’aprovació de l’estat d’alarma pel Consell de Ministres el dia 17 de març, i que l’Organització Mundial de la Salut declarés pandèmia el brot de Covid-19, que fóssim conscient del canvi radical que anava a significar en les nostres vides.

Ara bé, els que també ho han patit, però no tenen temps per pensar en el seu impacte, són els que segueixen treballant en els seus llocs de treball. No nego en absolut, Déu me’n guard, que també afecta i molt els que han modificat per obligació seves condicions laborals i realitzen la seva activitat per mitjà del teletreball, i molt més els que se’ls han suspès els contractes de treball per expedients de regulació temporal d’ocupació (en molt poc temps, les sigles ERTO ha passat a ser trending topic als mitjans de comunicació i les xarxes socials) i estan pendents de l’abonament de la prestació per atur (envio des d’aquí el meu més sincer agraïment al personal del Servei Públic d’Ocupació Estatal per la seva encomiable feina en aquests moments molt difícils) perquè puguin disposar de mitjans de subsistència (no oblidem, per favor, que encara hi ha moltes persones a Espanya que “viuen econòmicament al dia”, i que els informes de FOESSA ho recorden per als “oblidadissos”).

I vull referir-me ara en aquest text justament als que segueixen treballant, als que segueixen desplaçant-se cada dia amb tren, autobús, metro o cotxe particular, als seus centres de treball perquè no hem trobat encara (per favor, que demostrem ara la importància de la tecnologia per millorar la vida de les persones) la possibilitat de realitzar aquestes feines per mitjans “no humans”. O sigui, que molts treballadors i treballadores que estudis sobre el futur de la feina (caldrà refer aquests estudis amb el que ens aquesta caient a sobre, oi?) consideraven “prescindibles”, o si més no substituïbles en gran mesura per aplicacions tecnològiques, han passat a ser totalment necessàries i necessaris per al manteniment d’una, almenys, mínima cohesió social en aquests moments àlgids de la crisi. I a més, i aquí sí que l’han encertat les i els “futuròlegs del treball”, sí que han cobrat moltíssima més importància que en altres moments les tasques, activitats, treballs (remunerats o no, en condicions més o menys precàries, en situació regular o irregular dels que els porten a terme, de nacionalitat espanyola o estrangera) de cura dels qui més ho necessiten pel seu estat físic.

2. I a més, “coses de la vida”, algunes d’aquestes feines i algunes (o moltes) de les persones que les realitzen no queden protegides per la normativa laboral, tant per la general com per la dictada en aquests últims dies amb caràcter excepcional per protegir els que es veuen atrapats en situacions de pèrdua temporal dels seus llocs de treball. Si els dic que em refereixo al personal al servei de la llar familiar i als qui treballen en situació irregular, ja siguin nacionals o estrangers, i als que segueixen treballant per pura necessitat de subsistència com a falsos autònomsriders, o en llenguatge menys cool, repartidors, recaders o missatgers d’empreses de l’anomenada economia de plataformes, quan en realitat, deixin-me que aparqui les subtileses jurídiques per a altres moments, són treballadors (i alguna treballadora) per compte d’altri- segur que s’entén millor.

I qui són aquestes persones treballadores que ara semblen imprescindibles? I, quines són les seves condicions laborals en èpoques de “normalitat”? És que estan en els primers nivells dels rànquings salarials? I l’estabilitat laboral és la nota predominant? Com veuran, estic sent molt “preguntaire”, però és que de tant parlar amb caràcter general i global dels problemes ara existents, ens podem oblidar dels que estan contribuint a què puguin ser tan poc durs com sigui possible.

Als supermercats i botigues d’alimentació hi ha productes perquè els arriben a través del servei de transport, i també perquè l’activitat al sector de l’agricultura, ramaderia i pesca no ha parat i se segueix treballant gairebé amb la “mateixa normalitat” que abans de la pandèmia, en la major part de les ocasions per persones estrangeres majoritàriament extracomunitàries i que desitjaria, però em sembla que és només un piadós desig, que es trobessin tranquil·les i tranquils per disposar de les degudes autoritzacions de residència i de treball. Són jornades llargues las del sector del transport? Ho són les de la feina en hivernacles? Doncs sí, no crec que ningú ho negui, i tampoc els salaris són per tirar coets.

De ben segur que hem anat a comprar, perquè els supermercats i botigues d’alimentació estan obertes, i ens atenen caixeres caixers que han de tractar amb l’enuig, preocupació i en més d’una ocasió mala educació dels qui fan la compra. Suposo que en més d’una ocasió, i puc donar fe que les persones d’edat avançada (més de 65 anys) ho hem fet, hem anat a la farmàcia per comprar productes necessaris per mantenir la nostra salut, i ens ha atès el personal farmacèutic que té davant seu la difícil tasca d’atendre, amb mesures de seguretat, els qui estan preocupats, molt preocupats, pels seus problemes físics (i ara psíquics) o els dels seus familiars amb qui conviuen. I fins i tot poden portar-ho a casa teva si en tens necessitat.

Segueixo veient, des del balcó d’un setè pis on visc (afortunat que sóc per poder sortir al balcó i respirar l’aire, ara molt menys contaminat que abans a Barcelona per la radical disminució de la circulació viària des de la declaració de l’estat d’alarma ) aquests nois (i alguna noia) que realitzen tasques de repartiment en unes condicions laborals (o d’autònom) que deixen molt a desitjar, per dir-ho de manera suau. Molt probablement, tot i que sé que em deixo portar per l’optimisme, i per formar part d’una fundació que té per nom “Utopia”, i per assistir regularment al seminari de l’àrea social de Centre Cristianisme i Justícia, on el debat ric intel·lectualment i humanament solidari és habitual, un cop haguem recuperat la normalitat serà el moment de regular clarament les condicions laborals d’aquests joves i postjoves que s’han convertit en el nou proletariat o jornalers digitals de segle XXI.

3. No m’oblido, per descomptat, d’aquest personal sanitari que en un nombre no menyspreable té contracte darrere contracte, pels més diversos i variats motius, i que ara és considerat completament imprescindible per atendre totes les persones malaltes, i per tant, amb risc innegable de contagi. Qui ens havia de dir, a més, que aquell personal jubilat obligatòriament a partir dels 65 anys i que desitjava continuar treballant però no va poder, seria cridat (fins a 70 anys) per incorporar-se a les tasques sanitàries! A més, deuen recordar que es parlava de la “inflació” d’estudiants de medicina, i ara resulta que els que es troben a l’últim curs són cridats també, i se n’anuncia la contractació immediata d’un bon nombre. No els vaig a parlar dels problemes jurídics de la sanitat, i sí només a remetre’ls a aquelles entrades del meu bloc en què explico els casos dels qui van formalitzar en poc més de cinc anys més de dos-cents contractes, molt d’ells de molt curta durada.

¿I el personal “de cura”, és a dir, aquell que té cura de les persones en centres i residències per a gent gran i atén les seves necessitats? Ara sí que sembla que és totalment imprescindible, més enllà de la difícil situació en què es troben també pel contacte amb les persones que, almenys fins ara, són les més exposada al virus. ¿I el personal domèstic que, en cas de seguir a la llar en el qual presta els seus serveis com a intern, està pràcticament confinat a la seva habitació? ¿I aquell personal domèstic que ja no treballa, esperem que temporalment, i que no té dret a percebre prestacions per desocupació perquè no està regulat en la normativa laboral i de Seguretat Social que els és d’aplicació?

No voldria oblidar-me, i per descomptat no ho faré, d’altres persones que també són imprescindibles en la situació actual, com les forces d’ordre públic i el personal dels diferents exèrcits, que contribueixen al manteniment d’aquest ordre tot i que hi hagi persones (cada vegada menys, afortunadament) que consideren que les regles aplicables a tota la ciutadania per sortir com més aviat millor d’aquesta greu situació no van amb elles. I quan fem trucades perquè estem preocupats pels productes que demanem online, o per tenir problemes de connectivitat, no ens oblidem del personal dels call centers que, causalitat o no, també han merescut la meva atenció jurídica pels problemes laborals existents en situació de normalitat.

4. És molt difícil la tasca dels nostres governants, i per descomptat no penso només en un àmbit local, autonòmic o estatal a Espanya, sinó també en l’europeu i internacional, però ara és el moment de demostrar que l’economia està al servei de les persones, i en especial de les més necessitades, de les més vulnerables. De la mateixa manera que als que eren prescindibles (horrorosa paraula referida a persones i que només faig servir per donar més valor a la seva contrària, imprescindibles) ara es reconeix el seu treball (de moment amb paraules, i més endavant caldrà passar, tant en normes legals com en acords col·lectius, als fets), també és el moment de fer especial atenció als que es troben més desprotegits. En aquesta tasca, i en el seu èxit, es podrà comprovar si la solidaritat és més que una paraula. Molts ànims i coratge en l’intent.

Eduardo

Imatge de Alexas_Fotos extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.