Orgia cultural

Orgia cultural

Jorge Picó. Tot just van començar els primers dies de confinament decretats pel Govern d’Espanya que ja estàvem tots llançats en una orgia de consum cultural a les xarxes: visites guiades pels museus, teatrotecas obertes, artistes fent concerts des de cases, recomanacions i llistes de cultura a consumir i plataformes digitals obrint els seus continguts. Com si no hi hagués aturada possible. Aturar-se? Impensable, show must go màxim llançat per alguns teatres i òperes de prestigi. El #quedatacasa produeix vertigen a la plèiade d’artistes que són o som la nostra pròpia marca i ens devem a la tirania de la visibilitat. Em connecto i et recito un poema, o et llegeixo un fragment del meu llibre preferit. Esperar, per donar idees, a que la RNE tregui el cap i pagui ara uns quants actors i actrius per radiar teatre, res.

Jo faig un pas endavant. El fet artístic, que és sobretot un treball d’equip i presencial, es llança a produir a les xarxes, hipermotivats, encara que dòcils sense adonar-nos, i sense avaluar com ressona en nosaltres aquesta aturada obligada. Per a això soc subjecte-empresa. L’artista-emprenedor, subjecte heroic de les xarxes socials. Imaginatius i sempre resolent, capaços de reorientar la situació, així som els creadors. La vocació té aquestes coses i cal mantenir la il·lusió que estem sempre actius, tot i que sigui al preu de donar-ho tot gratis. Em veus, per tant existeixo, i així el meu vertigen és menor. Em segueixes veient, aleshores estic al mercat i així podré seguir competint. Precarietat, ansietat i contingència. Escric això en aquests dies que estic donant de baixa contractes d’obra i interrompent assajos, repartint misèria en salaris que no recullen les hores reals de treball que hi ha darrere d’una creació artística. Però som capaços de disfressar aquesta precarietat de glamour. Sentim inclús l’alè de la ultradreta que ens bufeteja: «un agricultor o un ramader és més útil que vosaltres», i si tots els teatres, auditoris, centres culturals tanquen, no passa res, ja ho veieu, fins i tot Peter Brook ho profetitzava.

Bé, orgia, sí, però amb pase VIP. Els que estan en programes d’acollida per a refugiats ara fan flexions per mantenir la forma física a la seva minúscula habitació en pisos compartits o s’entretenen amb la pantalla del seu mòbil, vigilant no consumir massa megues. I les mares (i alguns pares) amb els nens tot el temps a casa posen ara més rentadores que mai, cuinen més que mai, o canvien bolquers i donen teta, cuiden els avis, revisen els deures que ara arriben en línia… No sé si hi ha temps o queden forces per donar-se un passeig virtual per un museu o delectar-se amb una òpera al Metropolitan. Penso molt en aquests nens per als que l’ensenyament públic, amb un 25% de fracàs, és l’única oportunitat de sortir de l’exclusió: aquesta aturada els perjudica encara més. I les dones en situació de prostitució que segueixen programes d’inserció de Càritas ja no surten a fer el carrer i es queden sense ingressos i necessiten vídeos, sí, però personalitzats i que serveixin per confortar, animar, acompanyar, i tocar-los el cor. O les persones sense llar, amb les seves mitges ampolles de plàstic tallades a ganivet i buides perquè no hi ha moneda ni calderilla aquests dies. La bellesa pot esperar. La cultura, enredada com està en la teranyina de mercat, a hores d’ara arriba menys que mai als més febles. Guanyen, ens salvem, els de sempre, aquells que, moltes vegades per bressol, altres perquè els nostres pares ens van pujar a l’ascensor social de la cultura, hem pogut construir un graner espiritual en forma de biblioteca, pel·lícules i imputs culturals perquè els nostres fills ho heretin i que ara ens ajuda a afrontar el confinament des d’un cert assossec.

I què passarà després quan acabem de comptar morts? Serem capaços de posar el dolor damunt de la taula? Em preocupa que se segueixi retallant en Cultura i que els que quedin a la creació d’obres culturals siguin els que s’ho puguin permetre, aquells que tenen estalvis, rendes o la família darrere avalant préstecs. Que després de la malaltia quedi un paisatge cultural devastat on sobrevisqui una zona residencial de la cultura que no viatgi fins al suburbi de la injustícia i el dolor, o que els artistes ho facin simplement per afirmar-se a si mateixos, prenent-ho com a material creador, com qui acudeix a un catàleg d’idees. Perquè els poderosos seguiran aquí, esperant per blanquejar els nostres conflictes i intentant restablir una imatge harmònica de la realitat a través de la producció cultural i les seves obres. I sobretot, com explicava Antonio Francisco Bohórquez sj al seu compte de tuiter: «En uns dies començarem a adonar-nos que no ens sostenen ni les bromes, ni els concerts en directe, ni els reptes, ni les trucades de vídeo. En uns dies, si ens deixem, entrarem en el silenci i descobrirem qui i què ens sosté, potser hi hagi sorpreses».

Imatgen de cdd20 extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.