Ens espanta la malaltia

Ens espanta la malaltia

Núria Romay.

Ens espanta la malaltia.
Perquè ens atura, ens paralitza, en sec, sense esperar-ho. Perquè ens obliga a desprogramar, a desfer, a desdibuixar aquell pla, aquella projecció de futur, el tenir-ho tot sota control.

Ens espanta la malaltia.
Perquè és pura incertesa i vulnerabilitat. És la vida en bolquers, nua, sense afegits, sense edulcorants, sense excuses.

Ens espanta la malaltia.
Perquè ens toca la possessió, tot el que és meu, la meva família, els meus amics, la meva parella, el meu cos, la meva salut, la meva estabilitat, la meva feina, els meus estudis, els meus somnis.

Ens espanta la malaltia.
Perquè la teníem ben amagada, reprimida, aïllada. I quan se’ns presenta (ahà! aquí la tenim), s’escola sense generar riquesa ni capital, sense respondre a la sobreabundància que circulava per totes bandes.

Ens espanta la malaltia.
Perquè fa trontollar aquesta aparent llibertat. I la qüestiona i la situa entre l’espasa i la paret, fins trobar-se de cara, totes dues, llibertat i necessitat, forçades a construir a base d’aquest nostre material: finit, sensible, limitat.

Ens espanta la malaltia.
Perquè som experts en fugir del dolor, de la dependència, del demanar ajuda. De la soledat, d’estar sobre el llit, del temps inútil, improductiu, en silenci, sense respondre. I tot allò del que fugim, a la fi, ens atrapa.

Ens espanta la malaltia.
I potser (potser, dic jo), perquè té alguna cosa a veure amb aquesta dosi de Veritat a la qual tant ens costa arribar.

Fotografia de Sol Quiñonez Torres

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.