Coronavirus: una oportunitat per a secularitzar la Quaresma

Coronavirus: una oportunitat per a secularitzar la Quaresma

Xavier Casanovas. Fa temps que miro de fer apologia de la necessitat de secularitzar la Quaresma. Per raons evidents, les nostres societats occidentals han anat agafant cadascuna de les celebracions religioses i adaptant-les al calendari secular: el Nadal s’ha convertit en l’adoració al déu del consum; la Pasqua en una rendició al pecat de la gola; les Festes Majors, consagrades històricament a la devoció pietosa dels patrons dels pobles, en l’entrega a una festa sense fi. I en alguns casos, podem arribar a afirmar que no se n’ha perdut el sentit del tot.

Ara bé, és evident que una societat capitalista com la nostra omplirà de nous significats només allò que la beneficia -festa, desmesura, creixement- i rebutjarà i reduirà a la insignificança tot allò que pugui arribar a qüestionar-la. No ens enganyem, la Quaresma, ni és sexy ni farà guanyar diners a ningú. Per això podria convertir-se en una poderosa arma de combat.

Com ens recorden sovint profetes contemporanis com Jorge Riechmann, el decreixement arribarà, sigui voluntàriament o a la força. I posats a escollir, i pel bé dels que sempre acaben pagant-ne els plats trencats, millor que sigui per les bones. Però és aquí on sorgeix la gran pregunta: ¿quina pulsió podrà acompanyar la necessària transició que s’imposa cap a un estil de vida desaccelerat i no compulsiu? ¿Quina voluntat serà capaç de negar-se a voler més, tenir més, córrer més i no ser percebuda com una extravagància? ¿Quin sentit ascètic no serà viscut com una limitació imposada d’un desig insaciable? En societats secularitzades, on la Quaresma, que no és ni més ni menys que la preparació del cos i l’esperit per a poder fer-se conscient del que és una vida autèntica, té cada cop menys adeptes, ¿trobarem una versió secular que ens impulsi a opcions de vida (ni que sigui durant una temporadeta a l’any) no autodestructives?

Doncs com sembla que aquesta reflexió arriba tard o no ha volgut ser escoltada abans, el que podria haver estat voluntàriament, ara serà per la força. La situació creada pel coronavirus n’és l’exemple paradigmàtic. Està obligant als governs a mesures dràstiques de confinament. Voldria imaginar que de manera necessària, tot i que hi ha qui legítimament especula amb doctrines del xoc i estats d’excepció permanents. Aturada de la vida laboral i escolar, cancel·lació de vols i viatges, i com a conseqüència d’això una economia en caiguda lliure, activitat productiva estancada,… No és exactament això el que vindria a ser una Quaresma inevitable?

Ara que ens hi hem vist obligats, fem de la necessitat virtut i pensem de quina manera, viure amb menys, buscar el silenci, l’aturada, el decreixement (amb el consegüent impacte positiu a nivell ambiental) podria ser també una opció vital vàlida, i probablement la única possible. Podríem, a partir de l’any vinent, tot recordant l’aprenentatge que haurà significat aquesta crisi del coronavirus, i que tard o d’hora acabarà, reconèixer que per unes setmanes vam obrir els ulls i se’ns va fer evident -perquè ho havíem oblidat, i sense memòria el progrés no són més que runes que deixem enrere que diria Benjamin- que el nostre horitzó és finit, que no som realitat virtual sinó cos físic que pateix i s’esgotà, que no hi ha futur sense un present conscient dels seus límits i que la pitjor de les temptacions que tenim com a éssers humans són la desmesura i el miratge del domini total. Perquè recordem-ho: som pols, i en pols ens convertirem.

Si la Quaresma cristiana culmina amb l’alegria de la Pasqua, aquesta quaresma secular i forçada ens portarà, clarament, cap al goig de la vida solidària i austera, respectuosa amb la natura, una vida humil i sòbria que és condició de possibilitat i garantia d’una vida plena.

Imatge de ArtCoreStudios extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.