Realidad

La realitat que no es veu

Miriam Feu. Hi ha una realitat que veus i una altra que és”. Ens ho diu el VIII Informe sobre exclusió i desenvolupament social que elabora la Fundación FOESSA cada cinc anys al nivell estatal i autonòmic, i que per primera vegada s’ha presentat amb un informe específic de la Diòcesi de Barcelona.

L’informe ens anima a treure’ns les ulleres que no ens permeten veure la realitat tal i com és: caminant per un carrer podem veure persones desnonades o amb dificultats per accedir a un habitatge digne, persones que tenen una feina precària que no les permet arribar a final de mes, dones d’origen migrant que han de treballar dues hores més al dia per cobrar el mateix que un home, o persones que no voten perquè pensen que la política els hi dona l’esquena. I és que hi ha una part de la nostra societat que s’està quedant enrere i que no pot participar amb normalitat. L’exclusió social es produeix quan les persones són separades, es queden al marge o son expulsades de la societat, per una manca de drets, de recursos o capacitats bàsiques. Gairebé 1 de cada 4 persones de la diòcesi de Barcelona, 646.000 persones es troben en situació d’exclusió social, un procés que es genera per l’acumulació de dificultats en diverses dimensions. És a dir, el concepte d’exclusió pretén anar més enllà de la dimensió purament econòmica de la pobresa, i inclou també dimensions de ciutadania (habitatge, salut, educació, participació política) i de relacions socials. Per això per tal d’iniciar processos d’inclusió de les persones no és suficient amb donar una ajuda econòmica, sinó que cal treballar amb totes les dimensions afectades pel procés d’exclusió.

Pel que fa a les principals problemàtiques socials, l’exclusió residencial i la precarietat laboral són els dos motors principals de l’exclusió a la nostra diòcesi que afecten a pràcticament la meitat de les persones en aquesta situació. Cal destacar també la importància de l’eix relacional, i com les problemàtiques de l’aïllament social o del conflicte social afecten el 15% de la població. Una problemàtica que cal esmentar també és l’exclusió política, que afecta el 19% de la població. Aquí es considera, d’una banda, l’exclusió política extrema, és a dir, de les persones que no tenen dret a vot (entorn de 408.000 a la Diòcesi de Barcelona); i de l’altra, les persones que no participen en les eleccions per manca d’interès o que no participen en cap entitat ciutadana (127.000). Cal posar el focus en aquest darrer grup de persones. De fet, ens alerta que les persones en situació de major vulnerabilitat són les que menys estan participant en els processos de presa de decisions, cosa que ens hauria de fer qüestionar la qualitat de la nostra democràcia (perquè s’estableix un cercle viciós entre les persones amb més vulnerabilitat i amb unes necessitats clares que no s’estan posant en les agendes polítiques i que per tant, no obtindran resposta…). Des d’un altre punt de vista, la crisi del nostre model de participació (només el 17% de les persones de la nostra societat té una participació cívico-política activa) ens alerta del valor de l’individualisme que impera a la nostra societat davant la defensa de l’interès col·lectiu. Cada cop més ens trobem més desvinculats els uns dels altres, on el sentit de comunitat va perdent valor.

En paraules de la Teresa Montagut, les incerteses que generen la situació d’avui de precarietat i de falta de futur, fan perdre les seguretats. Perquè les certeses que teníem fins ara que si un treballava tenia ingressos suficients per sostenir la família, que si un estudiava tenia garantit l’ascensor social, que la família era una xarxa de seguretat…s’han perdut: avui les famílies, els diferents models familiars que tenim són models familiars més lliures, sí, però més insegurs, més inestables, més fràgils, que tampoc no poden fer la funció per la qual la institució família havia estat funcionant durant molts anys.

I la transició social cap a aquest futur que no sabem quin és està portant una trajectòria que és molt preocupant. Tenim encara unes polítiques, velles polítiques, per tractar vells problemes que no són els problemes que avui han aparegut. I aquí hi ha un decalatge important.

Davant d’això cal recuperar un estat del benestar que s’adapti a la societat actual. Cal apostar per un sistema redistributiu fort. Cal recuperar també la revinculació i el paper fonamental de tot allò comunitari. I hem de fer-ho amb la dosi justa d’indignació que no ens deixi passar les injustícies, unida a l’esperança que ens faci actuar i responsabilitzar-nos.

Realidad

Imatge del vídeo de presentació de l’Informe

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.