Neus Forcano. ALCEM LA VEU és una Coordinadora de dones creients i feministes que, el diumenge 1 de març del 2020, davant de la Catedral de Barcelona a les 11h del matí, ha organitzat un acte per denunciar la discriminació de les dones en les esglésies. Tothom pot adherir-se al Manifest que s’ha escrit (www.alcemlaveu.org) i que ja han signat més de 700 persones i unes 35 entitats, associacions i comunitats. Tothom és convidat a l’acte del dia 1; s’hi pot participar més activament o bé s’hi pot assistir solidàriament-, però tots els qui us hi apropeu, hi veureu un acte de sororitat. Una trobada d’aquelles en què les dones no ens trobem només perquè som dones -no som iguals ni un tot homogeni-, sinó perquè ens hi convoca un objectiu polític comú i una convicció profunda en nosaltres mateixes. Sí, aquest acte és, sobretot, per reconèixe’ns autoritat entre nosaltres, per manifestar públicament el que pensem, i per sumar-nos als actes de reivindicació feminista i engegar un camí d’accions comunes inspirades per la força del moviment del 8 de març.
Per reconèixe’ns autoritat entre nosaltres
Les dones ja fa temps que ens hem apoderat. També en les esglésies, en els grups parroquials, en els moviments de base; en les congregacions i ordres religioses, en les comunitats, en les tasques de servei social i d’atenció hospitalària, en els acompanyaments espirituals, en el lideratge de grups, en l’estudi i la reflexió teològica, en els grups reivindicatius i de la diàspora…Sabem quins són els nostres talents, estem compromeses i exercim tasques de responsabilitat, coneixem els nostres anhels i volem compartir la visió d’una església d’iguals que és futur i que, en la mesura que podem, ja l’anem construint en els nostres entorns més propers. Tanmateix, és innegable que la discriminació hi és. Ens pesa el prejudici segons el qual les dones ni representen, ni lideren, ni voten, ni prenen decisions dins les estructures organitzatives de la institució i de les esglésies.
Ben sovint, les dones no representen la religió que professen, en tot cas, sempre parlen a títol individual i segons la seva experiència particular; tampoc no ocupen càrrecs de responsabilitat, ara bé, fan feina pràctica i efectiva; no voten, no són als espais de presa de decisió al mateix nivell que ho són els barons ordenats o laics; en el catolicisme, no poden ser ordenades ni accedir al diaconat, però fan tasques de servei a la comunitat, són agents pastorals, fan catequesi, prediquen la paraula, organitzen litúrgies, canten, ensenyen, administren sagraments…Per què la concepció apresa i heretada del poder exclou les dones?
Com bé recorda la historiadora Mary Beard, l’autoritat de la veu pública en la nostra cultura occidental s’atribueix a les veus greus i masculines ja des d’antic. A l’Odissea, Telèmac demostra el seu poder davant els altres barons adults quan fa callar en públic la seva mare i controla, així, la paraula de les dones. Aquest principi cultural és encara actiu i està ben interioritzat malgrat que les dones han guanyat quotes d’igualtat i presència en càrrecs públics o acadèmics, o hagin entrat en el mercat laboral. És el mateix principi que ressona quan llegim les paraules de Pau a la comunitat de Corintis demanant “que les dones callin a l’església”. Però la teologia feminista ens mostra que, precisament, aquest avís es feia a dones que, efectivament, parlaven en l’assemblea de creients, eren subjectes agents en les seves comunitats i celebraven l’eucaristia a les esglésies domèstiques dels primers temps del cristianisme.
Llegir aquest proper diumenge el Manifest, ens apodera de nou. Fem memòria de les dones, comunitats, iniciatives, que en nom de l’amor i la llibertat, ens han convocat a sentir-nos dignes, lliures, capaces d’amor i de compromís. Les nostres veus i les nostres accions són ja un signe de canvi d’unes estructures de poder que ens invisibilitzen, que ens tracten amb condescendència, que ens silencien o que ens exclouen d’exercir certs carismes o funcions.
Per manifestar el que pensem en la reivindicació del 8 de març
La concentració davant la Catedral de Barcelona serà el dia 1 perquè el dia 8 de març participarem en la manifestació unitària feminista, com ho hem fet sempre. Durant la primera quinzena de març, aquesta mateixa iniciativa es farà a diferents ciutats de l’estat com ara a València, Saragossa, Bilbao, Santiago de Compostel·la, Madrid, Sevilla o Granada, organitzada també per coordinadores de moviments i comunitats de base. Les coordinadores que han sorgit no apareixen del no res. Responen a moviments de dones que, ja fa temps, tenen recorregut en les esglésies. A Catalunya, els devem el tribut al Col·lectiu de Dones en l’Església, que des del 1986 que es va fundar no ha interromput la seva activitat. Gràcies a elles, ens hem pogut trobar ara dones de tres generacions diferents.
Cal dir, a més, que hem rebut suport de l’associació Voices of Faith, un moviment internacional que promou campanyes per reivindicar la dignitat, el lideratge i la promoció de les dones en les esglésies i que coordina les accions que es faran a unes 30 capitals d’arreu del món en aquest mateix sentit. Aquesta associació ha endegat campanyes importants com la reivindicació del vot per a les religioses en aquest passat Sínode de l’Amazònia a Roma; o bé Overcomingsilence, que denuncia els abusos contra les religioses dins l’església.
Estem contentes de la repercussió que ha tingut la convocatòria d’aquesta acció; creiem que fer sentir el nostre parer és fer un acte de llibertat d’expressió en un context repressiu com el que vivim. Ens sembla que és prioritari no abandonar l’espai públic, i hi volem ser i volem dir el que pensem. És precisament a l’àgora pública on cal pensar com construïm una societat plural i democràtica davant de discursos uniformitzadors o discursos contraris a les reivindicacions de gènere. No volem reinscriure l’estructura jeràrquica de l’església; no volem clericalitzar les dones; no pretenem ocupar el “poder”, sinó poder decidir en llibertat com posar en joc els talents, els carismes i la capacitat d’acció que tenim les dones i que no respon a una “missió” o “essència femenina” idèntica i uniforme per a totes.
Imatge de Rudy and Peter Skitterians extreta de Pixabay