Educación

Estat educador

Carlos García de Andoin. ¿L’Estat pot i ha d’educar en valors cívics? Aquesta és la qüestió de fons plantejada avui pel pin parental i ahir per l’objecció a l’Educació per a la Ciutadania. La qüestió no és a qui pertanyen els fills. És clar que són dels pares/mares. No en el sentit possessiu, que tinguin una cosa en propietat que puguin modelar al seu caprici. Ho són en tant que formen part d’una família creada i sostinguda per uns progenitors que, davant la societat i l’Estat, són els responsables de la seva criança, cura i educació, almenys fins que arribin a la majoria d’edat. Aquesta perspectiva futura és crítica; perquè al cap i a la fi, del que es tracta és que l’únic amo d’aquesta nena o d’aquest nen sigui precisament ella mateixa, ell mateix. És l’objectiu de tot procés d’educació i socialització: l’emancipació. A la seva consecució han d’ajudar la família i l’Estat fins que la menor pugui exercir com a persona ciutadana, autònoma, lliure i responsable.

No hi ha dubte, per altra banda, que a l’Estat li correspon garantir que aquesta tutela de la família sigui conforme a la llei. Les famílies són el que són. La majoria compleix adequadament la seva funció social, amb entrega i afecte, però en altres no falten conductes anòmiques. En uns casos poden donar-se circumstàncies incapacitants de la pàtria potestat. En altres casos es produeixen abusos sexuals de menors o també violència física. O es posa en risc la vida de l’infant, per desistiment de responsabilitat o adduint-se motius religiosos, com en el cas de la negativa a la transfusió de sang dels testimonis de Jehovà. També pot donar-se que la família no compleixi amb alguns dels seus deures en l’educació del menor, per exemple, no garantint-ne l’escolarització o podent incitar-lo a conductes il·legals o delictives. En totes aquestes situacions toca actuar a l’Estat. Ha de protegir els drets del menor, i, si cal, actuar contra els pares i la pàtria potestat, en la seva defensa. L’espai familiar no queda exempt del compliment de la llei.

Però a més l’Estat, segons la visió liberal, des del segle XIX ha assumit un paper actiu en l’educació. La Pepa, el 1812, declarava l'”interès general” de l’educació. A les institucions correspon aprovar, des de la llei Moyano de 1857, la legislació educativa i els continguts curriculars en tots els nivells de l’ensenyament. Per descomptat, en continguts científics i tècnics, però, ¿també en competències, actituds i valors? Sí, també.

Donaré tres raons. Primera. És la resposta que ens vam donar en la Constitució, en l’art. 27.2. L’educació té per finalitat el “ple desenvolupament de la personalitat humana” (27.2). Inclou, per tant, no només aprendre a conèixer, sinó aprendre a ser i aprendre a conviure. Per cert, en aquesta perspectiva integral, enfront d’una concepció tecnocràtica de l’educació, coincideixen tant la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos com l’escola d’ideari cristià. La finalitat de l’escola és educar, no instruir.

Segona. No hi ha democràcia sense ciutadans democràtics. El futur de la democràcia depèn de la socialització de les noves generacions en la cultura democràtica i els seus valors eticocívics. Per això, el mateix 27.2 afegeix l’objecte d’educar “en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals”. Sense internalització de valors cívics, sense afecte cap a aquesta valors, la democràcia es torna obligació externa, en definitiva, coacció. Sense societat civil democràtica, tard o d’hora s’esdevé l’autoritarisme.

En tercer lloc, és pertinent recordar que segons l’art. 9.2 CE, correspon a l’Estat “promoure les condicions” i “remoure els obstacles” per fer efectiva la llibertat i la igualtat de l’individu. La violència masclista, el sexisme, l’homofòbia, la xenofòbia, han de ser combatuts amb el Codi Penal, però també a través de l’educació en la seva totalitat, incloses concertada i privada, subratllo, per promoure condicions i remoure obstacles. Així, pressupòsits antropològics, prejudicis culturals, rols establerts, pautes de conducta socialitzades… han de ser posades en qüestió i modificades socialment, i l’educació constitueix una palanca crítica per a això. No hi cap el pin parental si és per debilitar la lluita de la societat a favor de la vida de la dona assassinada, de la llibertat de la persona transsexual, de la dignitat de l’adolescent abusada o de la noia violada. No cal emparar-se en conviccions morals i religioses dels pares si és per impedir la igualtat de l’adolescent migrant o la del que desenvolupa la seva personalitat amb una orientació homosexual. No!

El futur de l’educació està en la col·laboració, no en una falsa i manipulable confrontació, entre família i Estat. Les famílies hem de participari més i hem de ser incloses més a la comunitat educativa. Hi ha molt a millorar i també alguna extralimitació per canalitzar. Cal tanmateix més deliberació i capacitat d’acord entre diferents. Però abans de començar, alguns ja van sembrant de mines el reclamat i necessari pacte educatiu.

Educación

Imatge de Free-Photos extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.