Epidèmies del segle XXI

Epidèmies del segle XXI

Felipe García. El desembre del 2019 la Xina va alertar de l’aparició d’un tipus de pneumònia del qual no se sabia la causa infecciosa. En pocs dies es va aïllar l’agent causant d’aquest procés, el coronavirus SARS-CoV-2. Aquest és el tercer brot epidèmic de coronavirus des de l’any 2000 després de les epidèmies provocades pel SARS-CoV (síndrome respiratòria aguda i greu) i el MERS-CoV (síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà). Des de la detecció del nou brot fins al 24 de febrer de 2020 s’han comptabilitzat 2.628 morts i gairebé 80.000 infectats a tot el món. Un 97% han tingut lloc a la Xina i la resta en 37 països, amb brots més destacats a Corea de Sud, l’Iran i Itàlia. La situació és molt inestable aquests dies, de manera que el risc d’una pandèmia global és una possibilitat davant la qual hauríem d’estar preparats.

El pas de microorganismes d’animals a humans (el que s’anomena zoonosi) i les epidèmies han ocorregut amb freqüència des del neolític, quan va començar la convivència amb animals domèstics i la vida en comunitats extenses. De vegades han suposat no només un problema sanitari, sinó que han provocat canvis en les estructures socioeconòmiques. Només cal recordar la pesta bubònica que va assolar Europa a l’Edat Mitjana o, més recentment, les epidèmies de grip espanyola o de sida al principi i al final del segle XX.

No és l’objectiu d’aquest article fer un comentari tècnic sobre aquesta epidèmia. Tampoc no vull fer una crítica o donar una opinió més com les que contínuament apareixen en xarxes socials o diferents mitjans de comunicació per part d'”experts”. Normalment creen confusió i perjudiquen més que ajuden a aconseguir l’objectiu final, que no és augmentar els nostres egos, sinó intentar acabar amb aquest brot. Sí que m’agradaria fer una reflexió sobre la por /pànic que ha provocat i com afecta les nostres prioritats.

A manera d’exercici, i amb limitacions, podríem comparar una epidèmia amb l’aparició d’una infecció greu en una persona. Quan apareix de forma brusca en algú prèviament sa, la malaltia ens posa davant d’un mirall. Sorgeix la nostra vulnerabilitat, fragilitat, por i algunes reaccions màgiques fins i tot en aquells que són purament racionals. Això sol canviar les nostres prioritats, encara que sigui de forma temporal o ni tan sols ho reconeguem. D’éssers autònoms i independents passem a ser “cuidats” per altres persones, i posem la nostra vida a les seves mans fins i tot sense conèixer-les. En fi, apareix la mort com un fet ineludible del qual fugim tota la nostra vida.

La nostra reacció com a societat davant d’un brot epidèmic com el del coronavirus SARS-CoV-2 s’assembla a aquesta reacció individual. De sobte, tot el que el capitalisme salvatge ens proposa com a model de vida s’ensorra. La paradoxa que una cosa tan petita com un virus pugui afectar de forma tan profunda “veritats irrefutables” com la preeminència del mercat sobre les persones, és una metàfora que hauríem de meditar com a societat.

En una roda de premsa (12-2-2020) sobre el brot de SARS-CoV-2, el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va dir que els brots poden treure el millor i el pitjor de les persones. Va insistir que estigmatitzar persones o països sencers l’únic que fa és perjudicar la resposta, i que hem de centrar els nostres esforços en la solidaritat i el coneixement científic.

Si ho pensem bé, el que acaba amb les epidèmies és el treball silenciós, no reconegut i arriscat que realitzen aquelles persones que tenen cura dels malalts en el sentit més ampli de el terme. Aquest treball no seria suficient sense la solidaritat econòmica i sense els avenços en el coneixement de la malaltia realitzats mitjançant el mètode científic. Els estudis sobre com es transmet, la taxa de transmissió, el període d’incubació, els mitjans de diagnòstic, la prevenció, els tractaments, les vacunes i com abordar la infodemia són de fet la millor ajuda que es pot prestar als que estan a primera línia i el millor “tractament” contra la por, la desinformació i l’estigma. D’altra banda, agreugen el problema i ajuden a estendre l’epidèmia les actituds individualistes, la corrupció, utilitzar els diners com un fi en comptes de com un mitjà, la premsa sensacionalista, les cures miraculoses (plantes medicinals, el clorit sòdic), la por i l’estigma.

Piketty, en el seu llibre Capital i ideologia, diu que les desigualtats socials no són un fet inamovible propi de la condició humana, sinó que es tracta d’una alternativa ideològica que es pot pal·liar amb èxit mitjançant canvis en les estructures. Si seguim aquest argument, si una malaltia greu que ningú desitja pot fer-nos persones millors, una epidèmia pot servir per repensar-nos i convertir-nos en una societat més humana. Les mesures que són importants per al control de l’epidèmia ens ensenyen quines coses poden “curar” i quines “agreujar” el malalt. Com indica un recent editorial de la revista Nature (13-2-2020), si l’epidèmia arriba a l’Àfrica, la fragilitat dels sistemes sanitaris fa que la possibilitat de control sigui remota. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat per enfortir els sistemes sanitaris d’aquests països a llarg termini i, com proposa l’editorial, s’haurien de prendre mesures a llarg termini com “per exemple, es podria assegurar que el personal sanitari entrenat per tenir cura de pacients sospitosos d’estar afectats pel coronavirus continuï en les seves ocupacions cinc anys després”. La millor manera de respondre a la propera pandèmia és ara i no parar atenció a les epidèmies només quan una infecció és a les portes. Per contra, sempre hi ha el perill que alguns puguin utilitzar la crisi per aprofundir en el lliure mercat (escola de Chicago) i el “pacient” es mori.

No voldria acabar sense recordar les altres grans epidèmies de segle XXI, la pobresa extrema, la desigualtat, la falta d’accés a l’habitatge, la crisi migratòria, el sexisme i el dany mediambiental. Com a bones malalties cròniques (com la diabetis, hipertensió, malària, tuberculosi i sida), hem après a conviure-hi. Ja no reaccionem perquè no ens fan por i han baixat de forma alarmant en les nostres prioritats. Com poden ser més importants que el resultat de l’últim partit del Barça o el Madrid?

Finalment, com a cristià, la meva última paraula ha de ser d’esperança i petició a Aquell que ens envolta amb la seva gràcia. Si una malaltia greu pot canviar a algú la vida per a bé o per a mal, intentem que l’epidèmia de coronavirus ens canviï la societat per a bé.

***

Felipe García és metge internista del Servei d’Infeccions de l’Hospital Clínic de Barcelona, professor de Medicina a la Universitat de Barcelona i membre de l’àrea social de Cristianisme i Justícia.

Imatge extreta de Reuters

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.