Dualismes

Dualismes

Lluís S. Salinas Roca. És provable que molts cristians ens hàgim preguntat algun cop per què la natura ens ha de preocupar. Especialment, els darrers anys, després que el maig de 2015 el Papa Francesc promulgués l’encíclica Laudato si’. Però, és que ara tots hem de ser ecologistes? És una bona pregunta, més quan es posa dins del mateix sac tantes coses diferents (ecologia, natura, veganisme, productes ecològics, medi ambient, ecologia integral, creació, casa comú…).

Les respostes a aquesta pregunta són nombroses. Hi ha qui pensa que n’hi ha prou amb reciclar, n’hi ha que opten per no usar ni menjar cap producte d’origen animal, fins i tot hi ha qui pensa que l’important és tenir un cotxe elèctric. Tot i això, poques vegades anem a l’arrel de l’assumpte. Per què ens ha de preocupar tant el lloc on vivim si tothom diu que la natura és molt sàvia i ella sola es pot autoregular i continuar endavant com fins ara?

Una bona manera d’anar a l’arrel del problema és donar un cop d’ull al que ens envolta. Ens trobem que vivim en un entorn que coneixem (cadascú el seu) i, després, ve la resta. Amb una mica de sort, considerem que la majoria dels éssers humans vivim en un món semblant, mentre que fora de les nostres ciutats o pobles trobem la natura, el camp, el feréstec, el salvatge. Sovint marquem la diferència entre el que és “artificial” i el que és “natural”. Però, té sentit aquesta distinció?

A primera vista sí que sembla totalment diferent una gran ciutat i una gran extensió de terra totalment deshabitada. Però alhora hi ha milers de vincles entre una cosa i una altra. Sense anar més lluny podem fixar-nos en l’aire que respirem. L’aire que respirem té àtoms que han sortit d’un arbre que ben bé podria estar en el bosc de l’extensió de terra totalment deshabitada. El bosc és propietat d’un pagès que utilitza una serra mecànica per tallar els arbres del seu bosc quan ja són prou grans. La serra mecànica que utilitza funciona amb gasolina, provinent d’una petroquímica on va arribar un vaixell ple de cru fa un mes. El cru que portava el vaixell es va extreure fa sis mesos d’un pou de Nigèria. La companyia que explota el pou de Nigèria és britànica i hi treballa un enginyer que va estudiar amb un amic meu. El meu amic menja de tot però no pot estar-se de tastar tots els tipus de pa que hi ha en el forn de pa artesanal del seu carrer. Un dels pans que més agrada al meu amic està fet amb farina integral de blat. El blat del pa que menja el meu amic l’han cultivat en els camps de la comarca del costat. Com que hi ha una plaga d’uns determinats insectes que afecten el blat, el pagès ha ruixat el camp amb un pesticida. El pesticida ha fet el seu efecte i ha controlat la plaga però ha afectat altres insectes inofensius pel blat que són els que pol·linitzaven els arbres del bosc de la gran extensió de terra deshabitada del principi del paràgraf. Com que ara és més difícil la pol·linització, el pagès propietari del bosc es troba que cada any li costa més aconseguir que germinin arbres en el seu bosc i s’ha vist obligat a reduir el ritme de la tala dels seus arbres per mantenir l’explotació.

Això és un exercici de fantasia, però podria ser ben bé real. Tot està connectat. Molt més del que ens imaginem. I tot està connectat perquè el que anomenem camp i el que anomenem ciutat forma part del mateix. Tot és natura. Tot és la casa comú de la que parla Francesc a la Laudato si’.

La realitat que ens envolta no posa fronteres entre el que som i fem les persones i tota la resta. La natura és on ens agradaria anar per poder descansar quan estem farts de tot el tràfec setmanal de la ciutat però, alhora, també és la mateixa ciutat, les persones que hi viuen, les cases, les places, les tendes i les fàbriques. Tot el creat per l’ésser humà. El contrari és un dualisme que ens porta a tenir la falsa idea de que hi ha dos mons ben diferents: el pur, salvatge i eficient allunyat de l’ésser humà; i el brut, gris i productiu creat per les persones.

Aquest és un dels principals missatges de la Laudato si’ (tot i ser molt antic). Tot està connectat. Tot forma part del mateix. Tot és casa comú. Tot és creació. Les persones vivim en i de la casa comú i hem de cuidar-la. Aquest regal de Déu és meravellós i només per això ja té valor. Però, a més, tots en depenem. En depenem els éssers que vivim avui a la terra i, també, els que vindran.

Imatge de Jim Semonik extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.