La “trampa” de l’autobiografia del Pelegrí

La “trampa” de l’autobiografia del Pelegrí

M. Carmen de la Fuente. Al seminari EIDES (l’Àrea d’espiritualitat de Cristianisme i Justícia) estem llegint “El Pelegrí”, l’autobiografia de Sant Ignasi, un relat que ens permet conèixer el camí que va recórrer el cavaller Íñigo de Loyola després de ser ferit en una cama en ple camp de batalla. Com, després d’un temps de convalescència, va sortir de casa seva amb la determinació d’arribar a Jerusalem i com es va anar transformant al seu pas per Montserrat, Manresa, Barcelona, Salamanca, París, Roma o Venècia. En l’autobiografia, el recorregut físic s’entrellaça amb el camí personal i espiritual d’Ignasi fins a situar-nos davant d’un home capaç de trobar Déu en totes les coses.

A la darrera sessió del seminari, algú va intervenir apuntant que la lectura de l’autobiografia incloïa “una mena de trampa” (comuna a totes les biografies i autobiografies): llegim la vida del Pelegrí sabent que és la vida de Sant Ignasi. Ens apropem al que fa, al que li passa i a les seves experiències, sabent que són fets que anaven configurant la persona que avui coneixem per haver escrit els Exercicis Espirituals i haver fundat la Companyia de Jesús. Mirem aquell home, que va passar tots els dolors imaginables per aconseguir que la seva cama ferida no l’enlletgís; que va “decidir” si havia de matar o no algú altre amb l’ajut dels “discerniment” d’una mula; que es va vestir amb roba de sac; que va deixar de menjar i beure; que demanava almoina; que era acollit a casa d’altres; que va patir de terribles escrúpols…. i que, sobretot, vivia orientat per seguir la voluntat de Déu. I el mirem sabent  que mirem Sant Ignasi de Loiola.

Aquest apunt, em va semblar molt suggerent, i crec que aquesta “trampa” de l’Autobiografia, pot ser una bona clau de lectura per a la pròpia vida i per a la dels altres.

Per a la pròpia vida, especialment en els “moments bons”, quan ens descobrim a nosaltres mateixes com a persones satisfetes amb el que fem, consolades, sentint que la nostra vida “funciona”, que estem donant el fruit que podem donar. En aquests moments, podríem mirar enrere i llegir la pròpia biografia, aturar-nos en qualsevol fet sabent que la historia continuava fins arribar – com a mínim – allà on som ara. Recordar els fracassos, les experiències de solitud, els moments de manca de sentit, les vegades que hem necessitat ajuda… i veure-ho tot a la llum de qui som en aquest moment. Rellegir-ho tot comprenent que, allò viscut, estava ja configurant la persona que som i la que serem demà. Fer-ho pot ser d’ajuda per a reconciliar-nos amb nosaltres mateixes i especialment, amb tot allò que forma part de la nostra vida però que en moltes ocasions hem volgut esborrar, els nostres “errors biogràfics”, perquè descobriríem que sense ells, avui no seríem nosaltres.

També podem utilitzar la “trampa” de l’autobiografia del Pelegrí per a fer lectura de la vida dels altres, especialment de les persones que transiten per al nostre món: les que vesteixen amb “roba de sac”, les que demanen almoina, les que ens semblen estranyes, les que necessiten  acollida, les que viuen mogudes per un desig que les fa imparables,… Mirar-les i ser conscients que el seu present no és el que seran per sempre, perquè també elles estan construint la seva vida. Apropar-nos sabent que la relació que establim – o no – amb elles, té valor present però marcarà també el seu  futur. Comprendre que la forma com les acollim i tractem, pot marcar les seves autobiografies i també les nostres, pot transformar-les i a la vegada, ens pot transformar a nosaltres (per fora i sobretot, per dins). Podríem fer lectura de la vida dels pelegrins i pelegrines que anem trobant, sent conscients que les seves experiències vitals i espirituals poden il·luminar també les nostres.

Llegir-nos i llegir els altres com a pelegrins i pelegrines de la nostra pròpia història, com a persones que donen i donem passos cap a un horitzó que hem pogut imaginar i que no coincidirà necessàriament amb el lloc al qual arribem, recorrent un camí que gairebé mai és ni el més curt ni tampoc el més recte.

Imatge extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.