Agrair. Perdonar. Dir t’estimo. Dir adéu

[Aquest escrit sorgeix com a reflexió en acabar la sessió dels Dilluns dels Drets Humans, “Dret a una mort digna. De què parlem?”]. Què amaga el final de vida? Què hi ha rere aquest límit, cobert de nuesa i fragilitat, que em reforça el desig de viure en plenitud? Em pregunto, ja que m’hi poso, què és el que empeny algú de vint-i-vuit anys a assistir a un debat sobre el “morir dignament” on tot apunta a sentir la paraula mort més vegades durant una hora que en els mesos anteriors.  Sense respostes m’apropo, moguda per aquest misteri.

Referir-nos al Dret a morir dignament, aclareix Montse Esquerda, pediatra i directora general de l’Institut Borja de Bioètica (URL), no és caure en converses  carregades d’argot legislatiu ni en arguments a favor o contra de l’ eutanàsia. El dret a una mort digna va més enllà. D’entrada, convé revisar en les nostres vides com ens interpel·la la finitud (la teva, la meva). Passa per preguntar-nos “quin lloc li fem avui a la mort?”. Un interrogant on hi ha implícits dos “previs”. Primer, que cal deixar espai a la mort. I segon, per cedir-li un lloc, hem de dedicar temps: l’hem d’abraçar amb delicadesa fins a instal·lar-la lluny d’aquella estança on, possiblement, tenim abandonats un sobre l’altre temes tabús que hem anat acumulant. Tornar a establir contacte amb la mort  suposa que ens desenganyem fent veure que a mida que augmenta el ventall de tractaments i l’esperança de vida (si més no, en una part del món), també creix aquesta “mena d’immortalitat” (més pròpia ciència ficció que no pas de la humanitat).

Sigui quin sigui el lloc que donem a l’etapa final de vida, demana que desenterrem la mort (disculpeu la paradoxa) i que en parlem, d’ella. Posar paraules no només quan sembla que “arriba el moment” sinó ara que visc, avui que soc jove i igualment vulnerable, igualment limitada. I fer-ho amb un llenguatge entenedor, que ens permeti diferenciar conceptes com sedació o suïcidi assistit. Tot plegat, per no perpetuar que resulti “més senzill demanar una ressonància que tenir la conversa més difícil de la vida”.  En aquest sentit, Montse Esquerda posa sobre la taula dos dels conflictes ètics actuals: l’obstinació terapèutica i la conspiració del silenci d’avui. Tenim el perill de continuar formant part d’una societat que, nodrida d’un mutisme selectiu al voltant de la mort, amaga el dolor i força processos de dol express. Aquest aïllament del patiment acaba generant que “cada cop més persones afrontin soles el final de les seves vides”.

L’esperança, a l’altra banda d’aquesta realitat, arriba en mans de voluntaris com l’Ernest Botargues (membre de l’Associació Temps). Voluntaris que entren a les llars disposats a ser presència prop de les histories teixides en darrers moments de vida. Allí dins, rere les parets que envolten malalts i famílies, es va forjant el vincle amb l’acompanyant. Un lligam construït a base de respecte, de silenci, de tacte, de ser reverencia davant l’altre.

El relat de l’Ernest, i la manera com em revela el que suposa per a ell fer-se proper a la fragilitat, només podia néixer d’aquesta reconeguda passió per acompanyar persones i per l’enllaç indissoluble entre vida-mort.

“Al principi totes les persones tenen un gran nus de neguits i de pors. A poc a poc, aquestes pors es van desgranant, la persona malalta es va descobrint fins trobar-se amb ella mateixa. Aquest moment és com un despullament existencial. Són dies plens d’esperança tot i trobar-se igualment prop de la mort, és una nova etapa que omple de sentit totes les altres”. El nucli de la persona queda tocat, transformat, ens deixa entreveure  l’spoiler del final: som essers necessitats d’amor, necessitats els uns dels altres.

Com si anés recorrent un camí en paral·lel a la vivència de l’Ernest, revisc escenes properes. Són flashos dels darrers moments de l’avia, de les converses en les que la Lucia compartia que havia sortit a passejar amb l’avi, l’aposta per la vida que m’evoquen les recaigudes de la Carol, el testimoni d’amics que estimo i que han encarat pèrdues recents. Imatges i noms que circulen sense cap mena de filtre. Fins arribar a aquell matí quan, nua sota un llençol blanc i amb un degoteig constant de fons,  em vaig trobar fent equilibris entre una línia que separava l’ara-vius de l’ara-no, assumint que la certesa finitud havia entrat per quedar-se.

Quatre paraules tancaven el debat de dilluns. Ressonaven com si d’una melodia coneguda es tractés. Agrair. Perdonar. Dir t’estimo. Dir adéu. Potser, però, no cal que esperem al darrer moment. Agraïm, avui. Perdonem-nos. Diguem als qui estimem que els estimem. I donem-li qualitat a cada adéu.

[Imatge de malubeng extreta de Pixabay]