Parásitos

“Paràsits”: el genial guió del guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula

Jaume Flaquer. Podria discutir-se si la pel·lícula de Bong Joon-ho és la justa mereixedora de l’Òscar a la millor pel·lícula del 2020, però no hi ha cap dubte que és la que posseeix el guió més original. D’aquí el seu altre Òscar, al millor guió.

Des d’aquí relacionem Corea de Sud amb el seu desenvolupament industrial i la seva innovació tecnològica, però molt poc amb la seva producció cultural. Coneixem molt bé les grans marques de cotxes Kia o Hyundai i les tecnològiques Samsung i el grup LG, però res del cinema coreà. I no obstant això, està vivint una època daurada, amb l’ajuda d’una legislació que imposa una quota de pantalla a la producció nacional que supera el 50%.

Paràsits és una reflexió i una crítica brutal a la separació de classes econòmiques. La creixent desigualtat de país produïda pel nou capitalisme es barreja amb elements de classisme autòctons. Però l’originalitat rau en el seu guió, que sotmet l’espectador a una sorpresa rere l’altra i el manté en tensió constant. Ho fa, a més, amb una barreja de gèneres: comèdia, thriller i humor negre. D’aquesta manera, el director proposa un cinema de contingut social completament diferent d’aquell al que Ken Loach ens té acostumats amb I, Daniel Blake o amb Sorry We Missed You.

La pel·lícula comença en un suburbi coreà, amb una família que viu pràcticament sota terra davant de la qual fins i tot els borratxos s’acosten per orinar. És literalment una de les clavegueres de la ciutat, d’on surten, a manera de paràsits, els diversos membres d’una família per sobreviure. Des del principi aquesta condició queda patent quan un dels fills pirateja el senyal d’internet del veí.

Com si fossin escarabats, surten del seu amagatall per nodrir-se d’una de les famílies benestants de la ciutat. Per a això no dubtaran a falsificar documents i idear mil argúcies per anar-se apoderant de la casa adinerada. Les astúcies, que a el principi fan riure a l’espectador, van revelant la seva cruesa i la seva crueltat cap a altres persones de la seva mateixa classe social. El director impedeix amb aquest guió que l’espectador bolqui la seva compassió cap a aquesta família que viu en condicions d’extrema misèria, alhora que critica la gran desigualtat social. Un dels temes que apareix en diversos moments és la “pudor de pobresa” que desprenen tots els que viuen als suburbis. És de les coses més insuportables per a la classe adinerada. Aquesta pudor, que és tractada amb un esprai com si fos una desinfecció, ens dóna la idea de la lluita dels rics per fumigar la classe empobrida, que actua per a ells com a plaga. El menyspreu cap a aquests homes arriba al seu zenit en una escena en què els rics són incapaços d’actuar contra un agressor a causa de la seva pudor.

Però el director vol dir-nos molt més que el fet que els pobres siguin com paràsits dels rics. En efecte, aquells intenten viure gràcies a aquests a partir de tot el que els sobra, però els pobres no són els únics paràsits.

La família benestant de la pel·lícula és ridiculitzada fins a l’extrem. Més enllà de l’humor amb el qual es descriu la seva ingenuïtat, el director vol dir-nos que els rics no serien ningú sense els pobres. En un gir que ens recorda la “dialèctica de l’amo i l’esclau” de la Fenomenologia de l’esperit, de Hegel, el ric acaba sent dependent del pobre (o l’amo de l’esclau), i en la mesura que delega totes les tasques pràctiques a aquest, acaba depenent d’ell per a la seva subsistència. L’amo, en Hegel, acaba sent un inútil perquè acaba sense saber fer res.

Aconsegueixen els pobres fer-se amb la casa dels rics? Animo el lector a veure la pel·lícula. En qualsevol cas, el director ens retorna una vegada i una altra a la difícil solució d’una injustícia estructural.

Parásitos

Imatge extreta de El País

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.