vuelo

Devolucions de subsaharians de Canàries a Mauritània

Josep Buades Fuster SJ. El 24 de gener el SJM va alertar el públic sobre una pràctica sense precedents del Ministeri de l’Interior: la cartografia dels vols de FRONTEX des de les Illes Canàries a Mauritània en què es va tornar ciutadania maliana juntament amb mauritans, senegalesos, ivorians, etc. El SJM va tenir notícia d’aquests vols dia 20 de gener per la informació que proporciona el Defensor del Poble (DP) a la seva pàgina web sobre la seva activitat com a Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNPT). Assenyalava que havia supervisat un vol de Gran Canària a Nuadibú per repatriar forçosament 46 persones estrangeres, de les quals només set tenien nacionalitat mauritana: n’hi havia 34 malians, 4 senegalesos i un ivorià. Revisant la pàgina web de DP, trobem una nota sobre una activitat similar el 6 de juny de 2019, quan un vol de Madrid va fer una escala a Tenerife per traslladar a Nuadibú ciutadans senegalesos i mauritans, tots ells d’una pastera confiscada prop de San Bartolomé de Tirajana i amb idèntiques resolucions de retorn, excepte en el que es referia al lloc de naixement. En aquest cas, sense adonar-se que la pastera havia navegat des de Mauritània, sense proveir-los d’intèrprets a les llengües àrab i wòlof i sense manifestar als ciutadans senegalesos que serien transferits al seu país. El DP va afegir llavors que consultaria l’acord de govern d’aquesta activitat entre Espanya i Mauritània. Hi ha una nota similar del 19 de setembre del mateix any pel que fa a un vol de Tenerife Nord a Nuadibú per expulsar o retornar 17 persones estrangeres, cap d’elles mauritana. Més recentment hi ha una nota del 27 de gener, quan el DP va supervisar un altre vol de Tenerife Nord a Nuadibú per a la repatriació forçada i el lliurament a les autoritats mauritanes de 42 altres persones: una amb nacionalitat mauritana, 38 maliana i 3 senegalesa.

Com li va passar a l’DP, el SJM va consultar l’Acord entre el Regne d’Espanya i la República Islàmica de Mauritània en matèria d’immigració, fet a Madrid dia primer de juliol de 2003. Certament, hi ha un article molt singular, el IX.B) , segons el qual:

Cada Parte Contratante readmitirá en su territorio, a solicitud de la otra Parte Contratante, al nacional de un tercer Estado que no cumpla o haya dejado de cumplir las condiciones de entrada o de permanencia aplicables en el territorio de la Parte Contratante requirente, siempre que se presuma que el nacional de un tercer Estado ha transitado por el territorio de la Parte Contratante requerida, previo acuerdo sobre su caso.

És una clàusula en la qual es manifesta la posició de força desigual entre les parts contractants. Mauritània s’avé a acceptar a ciutadans estrangers amb independència que hagin sortit del seu territori cap a Espanya, i amb independència fins i tot que hagin transitat pel seu territori. És més fàcil que succeeixi quan les persones estrangeres procedeixen d’altres punts de l’Àfrica occidental, però no necessàriament; que succeeixi quan hagin migrat a Canàries, però no necessàriament. Aquest article no només passa per alt les possibilitats realistes que les embarcacions hagin salpat des de punts més propers a Sud del Marroc o a les costes sahrauís, sota administració marroquina; també passa per alt que els migrants malians que arriben al Sud del Marroc poden haver entrat des de la frontera algeriana al nord-est, entre Maghnia i Uxda.

Però el que més preocupa al SJM és la presència de ciutadans malians entre els retornats a Mauritània: en primer lloc, la dels 34 retornats el 19 de gener. A hom li entrava el dubte raonable sobre la sort que correrien a Mauritània, o sobre el seu trasllat fins a la frontera amb Mali per les forces de seguretat mauritanes. Resulta que ACNUR, en un document de juliol de 2019, desaconsella la repatriació forçosa de ciutadans malians a les regions de Timbuktú, Gao, Kidal, Taoudenni, Meñaka, Mopti, Ségou i Sikasso; així com a les comarques de Nara, Kolikana, Banamba i Koulikoro dins de la regió homònima. Són regions i comarques a les que s’ha estès la violència que regna des de fa anys al Nord, i que enfronta grups ètnics o comunitaris diversos, que manté actius els grups armats que van signar un acord de pau al seu dia, i que mobilitza grups extremistes de caràcter islamista. Per això, d’acord amb la valoració d’ACNUR, la devolució directa o indirecta de ciutadans malians a les regions i comarques del nord i centre del país són contràries al principi de no-retorn forçat de persones malianes, que serien susceptibles de necessitat de protecció internacional segons la Convenció de l’Organització d’Unitat Africana de 1969, que ratifica els criteris de refugi de la Convenció de Ginebra de 1951.

La nota de premsa de l’SJM ha trobat una excel·lent acollida entre els principals mitjans de comunicació. Probablement hagi influït la crida d’atenció sobre una actuació del Ministeri de l’Interior que, sense ser secreta, havia passat desapercebuda fins ara. La veritat és que els mitjans no s’han limitat a fer-se ressò de la nota i a entrevistar membres de l’SJM: han emprès una interessantíssima tasca d’investigació que ha portat a traçar l’itinerari d’alguns dels ciutadans malians retornats: els dies inicials de captiveri sense que se’ls donés de menjar ni de beure, fins a la seva conducció a la frontera amb Mali. La premsa va interpel·lar el Ministre de l’Interior, qui defensa la legalitat d’aquests vols i de l’acord internacional segons el qual les autoritats mauritanes admeten a ciutadans de tercers Estats. Però la justificació que Espanya no torna a persones forçosament a Mali, i que disposaven de la possibilitat de sol·licitar protecció internacional, no és convincent. Un cop detinguts els migrants, la policia s’esforça a accelerar els tràmits d’identificació i tramitació de la devolució, sense informar-los totalment de les possibilitats de sol·licitar protecció internacional ni donar-los les oportunitats de preparar l’entrevista d’asil amb l’ajuda de la seva defensa lletrada i d’intèrprets al bambara o la llengua efectivament parlada.

La ruta canària segueix activa. El Ministeri de l’Interior informa sobre l’arribada irregular de 708 migrants a Canàries per via marítima el gener de 2020, quan en el mateix període del 2019 havien estat 40 i 21 el 2018. Per la seva banda, l’ACNUR indica que les persones arribades entre el primer de gener i el 2 de febrer són 764. les notícies de noves arribades de pasteres, sobretot a les illes orientals i pel nord, són gairebé diàries. Es por arribar a veure que la reactivació de la ruta canària podria ser una manera de reforçar la posició marroquina al contenciós per controlar els fons marins propers a Canàries, la jurisdicció del qual disputen Espanya i el Marroc per explotar la seva riquesa minera. L’augment de les arribades col·lapsa els centres de primera detenció, els CIE i els centres d’acollida humanitària, amb el consegüent malestar social. D’aquí una reacció política-administrativa que tracta de maximitzar l’eficàcia a l’hora d’eliminar la saturació i de llevar incentius a la migració cap a les illes. Però ho fa amb un greu menyspreu d’un dret humà tan bàsic com el de la protecció internacional.

***

Josep Buades Fuster SJ és coordinador de l’equip SJM-Frontera Sud

vuelo

Imatge de StockSnap extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.