Duch

“La reconciliació és tornar a la vida en comunitat”

Maria Labernia. En escoltar la sessió de Gustavo Duch sobre reconciliar-nos amb la natura van ser moltes les coses que van ressonar en el meu interior. La seva manera d’expressar-se i compartir va ser propera i senzilla. Va posar la seva vida sobre la taula i va compartir amb tots part de la seva història de vida. Em va fer pensar que reconciliar-se amb la natura té a veure amb la senzillesa, el que és petit, amb escoltar i compartir.

Des de la seva experiència vital i real ens va relatar la sortida dels seus avantpassats del poble cap a la ciutat i va compartir la seva aposta actual d'”intentar integrar-se al món rural, en pobles que també estan urbanitzats”. El recorregut de la família d’en Gustavo, del rural a l’urbà, ens connecta a molts de nosaltres (unes 100 persones) amb els nostres propis recorreguts, amb “els nostres propis pobles”, el nostre origen i essència. La idea que tots tenim un poble, tots tenim aquesta necessitat profunda de connectar-nos amb l’essencial de la vida, aquest origen del qual formem part cadascuna i que ens uneix als altres.

Gustavo Duch ens va fer moltes preguntes, van ser una crida a posar-nos en moviment, a generar en nosaltres procés, a “sembrar” l’autocrítica i reflexió: “Som productors o som consumidors? Qui de vosaltres sap criar una ovella? Qui sap treure del raïm vi? Qui sap produir el seu propi menjar? Com ​​és possible que nosaltres mengem? Mengem perquè robem, el món industrial depèn del món rural. Què vol dir la pèrdua d’una cultura rural? El dia d’avui he vist l’horitzó? No tenim capacitat física de visualitzar el territori on vivim. Hem perdut la dimensió per veure els límits físics. Quantes decisions de vida o mort ha de prendre un hortolà? Si els arbres produïssin WIFI, que faríem?… Els arbres només produeixen l’aire que respirem”

La sessió també va ser una invitació a participar activament, a sentir-nos part d’alguna cosa més gran. Perquè reconciliar-se amb la natura ens implica, ens connecta i compromet a totes i tots. En començar ens va repartir uns paperets petits i ens va demanar que escrivíssim un vers sobre alguna cosa que escoltar-nos del seu relat, una cosa que ens cridarà l’atenció. De tant en tant ens preguntava: Heu escrit? i gairebé al final, micròfon en mà, vam anar escoltant cada un dels versos que vam escriure. En Gustavo va recollir cada paper i al final ens va dir que havíem construït entre tots un únic-vers, un “univers”: un vers petit que se sembra a la terra i es fon amb altres versos.

Reconciliar-se amb la natura, “tornar al poble, tornar al rural”, té a veure amb connectar-se: ​​amb el desig profund: “Perquè quan sembro alguna cosa, he d’esperar, tenir cura, remoure la terra, creure en la màgia de l’invisible”; amb els límits propis i físics: “amb la pròpia mort, perquè la mort no és el que hi ha després de la vida sinó és el que hi ha abans de la vida”, i amb tornar a la vida en comunitat.

Duch

Imagen de Free-Photos extraída de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.