cercle

Fer espai, una manera d’expressar qui som

Alícia Guidonet. El dijous 16 de gener comença el curs “Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai”. Organitzat conjuntament per Cristianisme i Justícia i la Fundació Migra Studium, al llarg de sis sessions els diferents ponents reflexionaran sobre la importància de l’espai i, més concretament, aprofundiran en la seva relació amb l’experiència espiritual i religiosa. Un tema, l’espai, la seva construcció, gestió i manteniment, que ens recorda qui som, que ens ajuda a connectar amb el més profund de les nostres creences i que ens permet aproximar-nos a algunes de les preguntes fonamentals que tot ésser humà es fa al llarg de la seva existència.

Certament, formem part de l’entorn natural que ens envolta. Aquest entorn ens ajuda a qüestionar-nos sobre la nostra identitat, la vida i la mort… Des de temps atàvics, l’ésser humà, gràcies a la seva capacitat simbòlica, relaciona els elements naturals amb forces sobrenaturals: un exemple paradigmàtic seria el símbol de la muntanya, connectat amb la divinitat perquè el cim ens acosta al cel, que ens transcendeix, i perquè l’ascensió suposa un esforç –purificació, en termes espirituals-. D’altra banda, l’entorn facilita elements que comuniquen experiència: les figures geomètriques ens diuen, per exemple, que el cercle és infinit, tal vegada com Déu, o que el quadrat recorda els elements cardinals, a prop, doncs, de les nostres vides. Som humans, i per aquest motiu tenim capacitat per comunicar-nos. Expressem el que sentim mitjançant llenguatges diversos, i d’aquesta manera materialitzem respostes. Son explicacions, compartides socialment, a les nostres inquietuds, emocions i experiències… Una d’aquestes expressions materials és l’espai. El lloc de culte pot esdevenir el lloc en el que comuniquem l’experiència espiritual i religiosa. Ho fem mitjançant les formes arquitectòniques, l’orientació, l’art, els objectes i, per suposat, l’ús que en fem de tot plegat.

Acostem-nos ara a algunes de les preguntes que obrirem en el curs, així com a la relació que establirem entre aquestes i la nostra vida:

  1. Quan i per què la natura manifesta el Misteri? Conté la natura valors espirituals? L’entorn natural expressa quelcom de la divinitat, d’allò que ens transcendeix? Els grups humans de diferents cultures ho han viscut així al llarg de mil·lennis. Sabem per què? Coneixem si aquestes intuïcions son compartides? Què ens diu el foc, la muntanya, l’aigua, l’arbre o les pedres sobre el que està més enllà de la nostra quotidianitat? Hi ha l´ús d’un llenguatge simbòlic, que té a veure amb l’entorn, per part dels personatges que il·lustren el camí de les religions? Què significava per a Jesús la muntanya o el llac? Què volia dir per a Buda el camí o l’arbre Bodhi? Què representa la muntanya del Sinaí, on Yahvé va donar la Llei a Moisès? Tenen sentit, a dia d’avui, aquestes imatges, per exemple, per què cada any els musulmans peregrinen a La Meca i allà actuen, sobre el terreny, la història d’Abraham i Agar?
  2. Per què els llocs de culte no són iguals? Perquè no hi ha dos espais iguals, la comparativa entre llocs de culte ens ajuda a entendre millor què senten i com expressen les diverses religions la seva experiència. Què vol dir que la mesquita estigui orientada cap a la La Meca? Per què no trobem imatges en aquest lloc? La presència de bancs en la sinagoga i les esglésies cristianes tenen alguna cosa a veure amb les seves celebracions? Quins son els elements naturals (aigua o llum, per exemple) presents en els llocs de culte? Es fan servir per al mateix?
  3. Pot el lloc de culte manifestar la presència de Déu? Pot fer-ho? Pot convertir-se en un espai pedagògic? Pot, en el sentit etimològic del terme, ajudar-nos a fer néixer i conduir l’experiència de Déu? Si constatem que els espais de culte no son iguals i ens interroguem sobre els perquès de les diferències, fàcilment podrem acostar-nos a la mistagogia de cadascun d’aquests llocs. Efectivament, una sinagoga, una església, un gurdwara o una pagoda poden acostar-nos al Misteri. Ho fan, per exemple, apropant-nos al que és més o menys sagrat: preguntem-nos per què els elements sagrats estan preservats i en espais centrals del lloc de culte (el pa consagrat en el Sagrari, la Torà en el Hejal), o per què en els temples hindús es gradua la llum, de més a menys, en funció de la major proximitat amb la divinitat…
  4. És possible que el lloc de culte deixi de ser un espai significatiu? Perquè el món canvia, perquè la societat es transforma, perquè les nostres idees s’adapten al context, i alhora, la realitat ens fa repensar(nos), per tot això, l’espai necessita ser modificat. No sempre és possible, tot i que gaudim d’experiències recents i properes que han apostat per modificar llocs centenaris, com les esglésies cristianes de confessió catòlica. La finalitat: acostar la celebració a una manera de fer més coherent amb els temps. Per això, en aquests casos l’espai deixa de reforçar una estructura poc flexible i que centra l’atenció en el celebrant, per donar pas a la mobilitat i l’horitzontalitat.
  5. Cal gestionar els espais de culte en un context plural? Fa unes dècades, els sociòlegs parlaven del fenomen de la secularització. Efectivament, tot semblava conduir-nos cap a aquesta realitat que ens portaria, deien, a perdre progressivament la recerca espiritual o la pràctica religiosa. La realitat ens ha anat tornant una altra imatge, ben diversa: el cert és que vivim en societats plurals. Si, es fa palès que els nostres son contextos caracteritzats per la necessitat de trobar sentit, de canalitzar les preguntes fonamentals…però també que la nostra és una societat de trobada amb moltes maneres de donar resposta a aquestes qüestions. La quotidianitat també ens fa trobar-nos amb la cruesa que, de vegades, adopta aquest encontre: vull una mesquita al meu barri? Accepto que el meu company de feina visibilitzi la seva religió amb signes externs? Aquestes experiències ens porten a preguntar-nos si cal gestionar aquesta pluralitat. Si fos així, com s’hauria de fer?, i, per part de qui? Les institucions civils, des d’una perspectiva laica, tenen competència per fer-ho? Quin és el seu punt de partença? I els seus objectius?
  6. Ens imaginem una ciutat en la que hi hagi un espai interreligiós? No parlem de ciència ficció. Per posar un exemple, a Berna hi ha un centre, Haus der Religionen que, des de fa anys obre els seus espais a diferents llocs de culte, activitats diverses, i també un centre de culte compartit. D’altra banda, al nostre país hi ha experiències que han fet de la capella interreligiosa un lloc de trobada, per exemple en contextos sanitaris, per a persones malaltes i els seus familiars. Llavors…com son o haurien de ser aquests espais interreligiosos? Quines característiques haurien d’acomplir? Tothom podria sentir-se a gust en ells, independentment de la seva adscripció religiosa o la seva vivència espiritual? Es podrien associar uns valors comuns, uns símbols compartits?

Aquestes son algunes de les qüestions obertes relacionades amb l’espai de culte, amb el lloc que busca representar l’experiència de l’Absolut en l’espai. Preguntes ben obertes, que potser no acabarem de respondre mai, perquè…és possible tancar el cercle?

cercle

Imatge del curs “Tancar el cercle” de Beatriz Montobbio

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.