Núria Romay. [Aquest escrit neix com a reflexió al finalitzar la quarta sessió del curs “Fonaments per a una cultura de la reconciliació”, amb la ponència de Kristian Herbolzheimer. Podeu trobar la informació del curs aquí, i la petita entrevista a Kristian Herbolzheimer prèvia a la sessió, aquí].
***
“I mentrestant, tractem-nos amb CURA: curiositat, respecte i autocrítica”. Així finalitzava Kristian Herbolzheimer la trobada entorn “Reconciliacions en societats fracturades”, resignificant la paraula “cura” i fent, d’aquesta súplica, un nou modus operandi davant situacions de fractura social i relacional. L’eco d’aquesta petició, situava sobre les nostres mans una nova manera de ser presència davant situacions de conflicte (siguin del tipus que siguin). CURA encapçalava, doncs, tres substantius que engendraven un missatge tant breu i tant clar com complex i indispensable en tot gest d’aproximació a l’altre. Només d’aquesta manera, amb cura, podrem treballar per la reconciliació en societats fractures. Una reconciliació que, segons assumia el mateix director de l’Institut Català Internacional per la Pau en la cloenda de la sessió, no admet formules. I és que no les admet perquè cada societat, en cada etapa històrica, encara el conflicte de formes ben diferents (i com pot en el moment!).
Si provéssim de fer un exercici d’introspecció ( mentre llegim, va bé) i reviséssim si hem viscut, d’una forma o altre, situacions de conflicte en els darrers dies o si en som coneixedores d’algun d’actual; no hi hauria dubte que, immediatament, totes podríem nombrar-ne més d’un. Doncs és evident que el conflicte circula entre les nostres societats. I això no és nou i tampoc és “cosa d’abans”. És una realitat del present, en gerundi, està passant. El conflicte generador de fractures socials, es mou d’una banda a l’altra i a munt i avall fins que topa amb una de les tres possibles vies de sortida que numerava Kristian Herbolzheimer: acaba perquè guanyen uns i altres perden (aquest seria el pitjor escenari), continua i es cronifica o s’impulsa un acord pactat. Tanmateix, rere aquests tres camins, hi ha un altre que va a un ritme més lent, que usa un llenguatge respectuós, que emergeix d’una forma menys predicible; és el camí dels processos de reconciliació social. I ara, tornem-ho a provar, ens resultaria tan immediat identificar escenes de reconciliació com ho hem fet, anteriorment, amb els exemples de conflicte? La reconciliació batega allí on es trobem tots nosaltres i on conviuen víctimes de conflictes. La reconciliació és “la reconstrucció de relacions trencades per un conflicte: ja siguin relacions horitzontals (dins la societat) com relacions verticals (amb l’Estat). Ambdues son necessàries després del conflicte violent”.
Kristian Herbolzheimer, un home constructor de pau, ha participat al llarg de la seva trajectòria en negociacions i acords de pau. Ha observat el conflicte de cara (escoltant aquells que no poden ser escoltats i apropant-se a aquells qui ningú diria que mereixen ser escoltats, mirant tot allò que no es vol veure o que ha quedat soterrat) i és coneixedor de com, en diverses societats, s’ha treballat per obtenir tractats de pau. Amb tot, havent estat vora la via de la negociació i l’acord, confirma que “els acords de pau no són indicadors de TOTAL reconciliació”. De fet, posant sobre la taula exemples de conflictes recents que s’han “resolt” amb acords de pau, ens va mostrar com, fins i tot en alguns casos, aquests papers només aconsegueix agreujar la polarització d’una societat multifracturada.
I doncs, què és el que ens està fallant en els acords de pau? Com és possible que un acord de pau signada no esdevingui motor i generador de processos de reconciliació? Kristian Herbolzheimer assegura que és així perquè ens hem desviat l’enfoc. Perquè el zoom l’hem posat només en una petita part del conflicte i amb això, de retruc, ens hem fet cecs a una altre sector que clama i gemega de dolor. En molts processos i tractats de pau (com Colòmbia, Filipines, al País Basc) s’havia dirigit el focus sobre l’actor armat deixant a l’ombra les víctimes supervivents. S’evidenciava en les observacions que la reconciliació “passa per una societat que sovint no és la protagonista de les negociacions, es treballa i es genera des de la societat mateixa (quan víctimes d’una banda i d’una altra s’interrelacionen, per exemple) i es fa, paral·lelament, amb les institucions (quan es fan acords de pau s’ha de tenir en compte iniciatives polítiques, governamentals…)”. Un document oficial, signat des d’una mirada exclusivament vertical i sense un impuls en la construcció horitzontal de la reconciliació, “no serveix absolutament per res”.
En els darrers trenta anys hi ha hagut evolució en aquest camp pel que fa les normatives en acords de pau. L’argument fins ara dominant, el del “borrón y cuenta nueva”, era tan sols una maniobra que no només menystenia les ferides de les víctimes, sinó que també mantenia impunes els agressors. Des de iniciatives institucionals s’ha anat configurant progressivament quatre DDHH fonamentals, sota el convenciment que: “no hi pot haver acord de pau sense reconeixement de les víctimes”. Parlem del dret a la VERITAT, a la JUSTÍCIA, a la garantia de NO REPETICIÓ i dret a la REPARACIÓ. Avui, alguns països ja són una mostra viva de l’aposta per aquests drets. Kristian Herbolzheimer feia memòria, per exemple, de les Comissions de Veritat a Sud-àfrica, de les investigacions a Colòmbia de casos greus a qui es demana que havien de col·laborar amb la veritat.
“En la construcció de PAU i, per tant, la reconciliació com element clau per la pau, sempre hem posat més pes als actors armats i mediadors-estrella”. Però la pau es fa des de l’anonimat, amb actes d’heroïcitat quotidians, des del cada dia, a través de mestres, d’educadors, etc. Requereix d’un procés de reconciliació de les confiances, de reconciliació de les relacions trencades per tal que les diferències, que hi ha entre uns i altres, es puguin gestionar de forma no destructiva.” En definitiva, recordem-nos (i recordeu-me, si us plau, quan sovint me n’oblidi) que ens devem el fet tractar-nos amb “CURA: Curiositat (per entendre per què l’altre pensa d’aquella manera), Respecte (per poder apropar-nos a una realitat individual – col·lectiva diversa) i Autocrítica (per no descuidar aquesta saludable capacitat)”.
Bañado sur, Asuncion-Paraguay (2016). Foto cedida per Sol Quiñonez Torres