Trabajo

La urgència de derogar la reforma laboral Rajoy

Julia López. [CTXT] La sentència de Tribunal Constitucional del 16 d’octubre de 2019 ha resolt una qüestió d’inconstitucionalitat sobre l’art. 52.1d) de l’Estatut dels Treballadors, declarant que s’ajusta al text constitucional la previsió del precepte sobre extinció del contracte de treball quan les absències són justificades per malaltia. Els sindicats han criticat durament la sentència, qualificant-la d'”inhumana i despietada”. La reforma laboral de l’any 2012 va ampliar els marges de l’acomiadament per absències justificades, eliminant l’exigència complementària de llindars numèrics d’absentisme de la plantilla per justificar l’extinció quan el treballador individual falta de forma justificada.

Aquesta sentència posa sobre la taula les conseqüències d’una reforma laboral, la reforma Rajoy, que ha anat de mica en mica minant drets socials i un model democràtic de relacions laborals. Per tant, la sentència s’ha de contextualitzar des d’una perspectiva més global de models d’ocupació que destrueixen els drets fonamentals dels treballadors a l’empresa. Marina Garcés, a Nova il·lustració radical, planteja la pregunta: “¿Fins quan podrem els éssers humans aguantar les condicions de vida que nosaltres mateixos ens imposem sense trencar-nos individualment o extingir-nos com a espècie?”. Nacions Unides ha llançat una Agenda de Treball Decent amb l’objectiu de globalitzar els drets laborals a nivell mundial i que té com a base el principi de sostenibilitat, i dins d’aquest, el principi d’Igualtat i no discriminació dels treballadors. És aquest un marc de referència ineludible en l’ordenació dels mercats de treball. Els drets fonamentals dels treballadors, la dignitat, són a la base de la definició de treball decent.

La complexitat que plantegen els reptes d’una societat de futur en l’ordenació del mercat de treball no es pot resoldre amb la retallada de drets socials i obviant que la democràcia imposa regles al mercat. El paper dels legisladors i dels jutges és, de fet, cada vegada més essencial en l’ordenament legal multinivell en què vivim.

Aquest és el context en el qual ha de plantejar-se la pregunta de si acomiadar per malaltia el treballador és constitucional i si a més, com és el cas que aquí es comenta, el fet que es tracti d’una treballadora afiliada a un sindicat i presidenta del comitè d’empresa no té rellevància a l’hora de garantir els drets fonamentals i complir amb els compromisos internacionals assumits pel nostre país.

La reforma laboral de Rajoy ja no aguanta els reptes que no només els drets fonamentals dels treballadors plantegen, sinó també la posada en marxa de polítiques d’ocupació eficaces contra la precarietat i la necessitat de garantir el nostre sistema públic de pensions i d’assistència sanitària.

Des de la seva aprovació, la Reforma Laboral Rajoy del 2012 ha estat una font constant de reducció dels drets laborals i un instrument d’evaporació de la democràcia a l’empresa, augmentant el desequilibri de poder en l’empresa entre treballador i empresari; aquest és l’eix de referència de la reforma del PP. A més d’aquest augment de poders empresarials, la norma no ha afavorit la creació d’ocupació de qualitat i ha accentuat la privatització de les relacions laborals en reduir els controls de les decisions empresarials. Les modificacions introduïdes minen les estructures democràtiques a les empreses, com el dret de negociació col·lectiva i la representació col·lectiva, instal·lant un model d’inestabilitat en les condicions de treball, una contractació temporal a la carta i un debilitament de la democràcia a les empreses.

Al desgast que en les estructures de democràcia a l’empresa han provocat els canvis legals implementats per la nefasta reforma laboral, s’afegeixen interpretacions jurisprudencials que permeten encara més retallar drets socials en favor de la llibertat d’empresa. És aquest el cas de la Sentència 118/2019, que interpreta l’art. 52,1d) de l’Estatut dels Treballadors.
A nivell legal, al meu entendre, l’art. 52,1 d) de l’Estatut dels Treballadors viola frontalment els drets socials reconeguts als treballadors en la Constitució espanyola, els compromisos internacionals assumits amb l’OIT i els preceptes de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, i prenent com a referència el cas estudiat es tracta de desenvolupar aquests arguments.

De manera resumida, el cas que serveix de base a aquesta qüestió d’inconstitucionalitat és el d’una treballadora que patia “una voluminosa hèrnia discal centre lateral esquerra migrada, que li exercia una notòria compressió sacroradicular, que li produïa lumbociatàlgia, discopatia L3-L4 i L5-S1”. Les seves absències s’havien produït per assistència a la consulta mèdica o per baixa laboral. És acomiadada perquè aplicant l’art. 52 d), la treballadora havia faltat nou dies de quaranta dies hàbils en dos mesos continus i, a més, s’havia absentat en els 12 mesos anteriors el 7,84% de les jornades hàbils. La treballadora estava en situació d’incapacitat temporal amb suspensió del contracte de treball i, per tant, sense cobrar salari.

La línia argumental de la sentència per resoldre aquesta qüestió d’inconstitucionalitat es basa en destacar que hi ha col·lisió entre l’art. 38CE sobre llibertat d’empresa i l’art. 35CE sobre dret al treball, i que aquest últim ha de cedir en favor de la productivitat. Així el Tribunal Constitucional manté que el dret al treball “no és absolut ni incondicional, sinó que pot quedar subjecte a limitacions justificades en atenció a la necessitat de preservar altres drets o béns constitucionals dignes de tutela. En aquest sentit, es pot legitimar el reconeixement legal a favor de l’empresari de determinades facultats d’extinció del contracte de treball integrades en els seus poders de gestió de l’empresa”, i que els poders públics han de garantir la llibertat d’empresa i la productivitat.

En aquest cas, de fet, ens trobem amb una treballadora afiliada a la UGT, presidenta del comitè d’empresa i malalta. La prova indiciària que aquesta treballadora estava sent discriminada només es contempla en la sentència en els vots particulars. El que sembla oblidar el Tribunal Constitucional és que el dret d’igualtat i no discriminació i la llibertat sindical són drets fonamentals que no només s’han de garantir sinó, a més, promoure. És molt rellevant destacar que la treballadora tenia el contracte en suspens per incapacitat temporal, constatada pels serveis mèdics i, per tant, no cobrava el salari. La interpretació sobre la constitucionalitat d’aquest precepte és extensiva i no pot tenir suport en les normes internacionals ratificades i les normes de la Unió Europea, sinó que és justament el contrari.

Així l’art. 6.1 del Conveni 158 de l’OIT, ratificat per Espanya, manté que l’absència temporal de la feina per motiu de malaltia o lesió no ha de constituir una causa justificada de finalització de la relació de treball. La definició del que constitueix una absència temporal de la feina justificada es basa en l’exigència d’un certificat mèdic. La treballadora tenia les justificacions mèdiques de les seves absències. Per tant, en el cas hi ha qüestions constitucionals i qüestions de legalitat ordinària, entre d’altres. Així: per què s’interpreta de manera tan restrictiva la previsió de l’art. 52.1d) de l’Estatut dels Treballadors que preveu que no computin les faltes a la feina causades per malaltia greu?; com s’ha mesurat aquí la malaltia greu?; no és greu una malaltia que es perllonga en el temps i et produeix un dolor que t’incapacita per treballar?

En la mateixa línia de violació de normes transnacionals, la sentència de Tribunal Constitucional no té en compte la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Aquesta, en el capítol V sobre solidaritat, en l’article 30, exigeix ​​la protecció en cas d’acomiadament injustificat: “Tot treballador té dret a una protecció en cas d’acomiadament injustificat, de conformitat amb el Dret comunitari i amb les legislacions i pràctiques nacionals”. Aquesta protecció davant de l’acomiadament injustificat ha de ser interpretada d’acord amb el que preveu l’article 31 sobre condicions de treball justes i equitatives. “Tot treballador té dret a treballar en condicions que respectin la seva salut, la seva seguretat i la seva dignitat”. La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea s’aplica com a part integrant del dret originari de la Unió Europea i, a més, forma part de l’anomenat cànon de constitucionalitat a l’hora d’aplicar i d’interpretar el dret espanyol

La sentència del Tribunal Constitucional és la conseqüència d’una reforma laboral Rajoy, que ha de ser derogada per la violació de drets fonamentals que implica, per l’incompliment de compromisos internacionals com són els convenis de l’OIT, així com de les normes comunitàries. La reforma només ha servit per augmentar els poders empresarials, creant ambients nocius en els centres de treball; no ha generat ocupació de qualitat i amb això buida la Seguretat Social de les cotitzacions que permeten mantenir-ne la sostenibilitat. Així s’entén el que Richard Sennett (La cultura del nou capitalisme) sosté: “El compromís personal es troba cada vegada en menor mesura en el nou capitalisme”.

Trabajo

Imatge de joko narimo extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.