Reconciliación

Una nova mirada en la reconciliació amb Déu

Núria Romay. [Aquest escrit neix com a reflexió al finalitzar la tercera sessió del curs “Fonaments per a una cultura de la reconciliació”, amb la ponència de Xavier Melloni. Podeu trobar la informació del curs aquí, i la petita entrevista a Xavier Melloni prèvia a la sessió, aquí].

***

La imatge inicial, una sala plena que albergava diverses generacions, orígens, històries, anhels. Alguns, dempeus, intentaven prendre algun apunt fins a assumir que no tot el que s’escolta i se sent pot ser anotat en un foli. Altres pocs, juntament amb els que no gaudim de el do de la puntualitat, ens trobàvem asseguts a terra, intuint que ser allà baix era senyal d’alguna cosa bona. Així, des d’un cantó i a l’altura de terra, vam pensar que potser siguem molts els que ens vam veure interpel·lats pel títol de la sessió (“Reconciliació amb Déu”) i vam assistir-hi buscant alguna pauta o algun “truc” o alguna resposta sobre com conviure amb aquesta necessitat, de vegades urgent, de reconciliar-nos amb Déu. Cadascú des del seu lloc, des del racó on es troba, juntament amb altres cercadors cridats a entrar en un món interior que sovint supera el que comprenem i controlem.

Al llarg de la sessió, Xavier Melloni va fer un recorregut per diferents imatges que ens separen de Déu fins a trobar una nova mirada a la reconciliació amb Déu. Va començar situant-nos davant la icona influent en la nostra història, del Déu Pare-Mare. Una imatge ambivalent i que per a moltes generacions arriba a ser font de frustració. “Podem dir que l’existència humana comença des d’una ferida infinita, de sentir-nos separats. Sortim del ventre matern per tenir vida i deixar de morir. En néixer apareixen immediatament dues figures: el pare i la mare. Són ells en forma de nosaltres. Els veiem separats. L’experiència parental la projectem cap a l’invisible i transcendent en dos moments”: el de la por a l’abandonament d’aquest Déu-Mare unit a la relació normativa amb la qual s’ha associat un Déu-Pare (que prohibeix i castiga). Això porta Melloni a reconèixer que molt de l’ateisme actual neix d’“una atròfia del concepte nostre de Déu”. Aquestes dinàmiques que distorsionen la imatge de Déu (transmissions educatives plenes de limitacions nostres, el domini del cognitiu més que emocional) no són senzilles de canviar i requereixen un “gir”. Exacte: un gir. Un gir en la mirada, una nova perspectiva que segons Xavier Melloni passa per “créixer cap a una fe madura, cap a un Déu que és madur perquè també, al mateix temps, nosaltres madurem”.

Allò que ens permet reubicar el concepte de reconciliació amb Déu es troba, precisament, en el Jesús a la creu i ressuscitat el tercer dia. “En Jesús crucificat assumim que som sense el mare-pare que salva, eliminem aquesta idea de salvació a través d’un Pare poderós que ens portaria a la sensació d’abandonament davant la creu”, diu Xavier Melloni sj, “i en el Jesús ressuscitat surt una forma de veure que l’amor venç, travessant la mort, acceptant la meva pròpia mort davant d’una divinitat que s’amaga. Però allà on s’amaga, també es revela”. I amb aquesta certesa d’una divinitat latent en allò humà de Jesús, podem comprendre què suposa la reconciliació amb Déu en la mesura que “Déu i allò humà són en la mateixa persona”.

Gràcies a la mort i resurrecció de Jesús entenem que la divinitat està al costat del seu ser més humà i que ambdues dimensions segueixen sent unitat, també, en nosaltres. Just aquí, arribats a aquest punt, Xavier Melloni ens va plantejar una nova forma d’entendre aquesta dinàmica de reconciliació. Un canvi en el llenguatge que va arribar a cada racó d’aquella sala encara plena: “La reconciliació té a veure amb una comprensió en la qual nosaltres també revelem aquest Déu perquè també som humans i divinitat alhora. I que és Déu qui està aquí, sostenint-me, sent presència quan defallim”.

Tal vegada fruit d’una reacció espontània, d’aquell que sent que se li regala un fragment de Veritat, va brollar en silenci, gairebé com reactiva des de terra, una pregunta: molt bé, i aleshores, amb qui ens reconciliem si sorgeix aquesta forta necessitat?

Xavier Melloni va seguir mostrant que aquesta idea de reconciliació “és ja una forma arcaica perquè seria parlar de reconciliar-se amb alguna cosa que està, també, en nosaltres”. Pot ser que, a la fi, cada un de nosaltres, des d’allà on ens trobem “amb el que ens hem de reconciliar és amb les nostres pròpies pors: por de pensar que Déu és més infinit del que pensem, por de veure les nostres limitacions, por d’intuir que no som dues imatges separades, som Déu i home una mateixa cosa”.

Reconciliación

Imatge cedida per Marta Romay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.