Salvació

Salvació en termes psicològics

Patricia Franco Andía. La vida espiritual no és una esfera de la vida separada de la resta, no consisteix en dedicar una estona a la meditació o a la solidaritat, en estudiar tractats teològics o assajos sobre la naturalesa de la divinitat, ni en practicar rituals, cultes o una religió. Tot l’anterior i molts altres mecanismes poden constituir-se com a mitjans per conrear l’espiritualitat i la seva finalitat última, que és viure plenament.

Quan pensem, sentim, decidim, parlem i actuem animats per l’Esperit la nostra vida s’eixampla, es fa més humana i transcendeix el que és humà. Experimentem un tipus de llibertat que traspassa qualsevol situació, fins i tot les que ens resulten opressives. En definitiva, la nostra por de ser el que som s’esvaeix quan vivim en consciència, en unitat, des de l’essència que tots compartim.

En això consisteix la “salvació”, en viure instal·lats en la promesa que hi ha vida capaç de satisfacció i plenificació humana i que aquesta vida és la Vida, la que tots compartim. Consisteix en mantenir oberta la via de la confiança, per a nosaltres mateixos i per al món, amb totes les transformacions que s’hagin de realitzar. És exposar-se sense custòdia al poder del desig de l’Altre, al poder de la Consciència, del Misteri de l’Amor o de Déu.

Quan parlem de salvació en termes psicològics ens estem referint a:

Alliberarnos d’idealitzacions:

Dirà Enrique Martínez Lozano que per a nosaltres és més còmoda la religió que l’evangeli perquè necessitem creences, idees de Déu, utilitzar la ment. Però a Déu no se’l troba en la llunyania del cel, com promouen les religions que s’ofereixen com a via d’alliberament de l’angoixa.

Per a Jesús, la seva experiència com a home jueu va ser, sense cap dubte, una experiència alliberadora i unificadora. Una experiència de fe que no es va quedar en un mer mètode de moure’s per la vida, sinó que va obrir un dinamisme inacabable d’identificació amb Déu que el va conduir al desallotjament del joísme i d’allò seu. Ell va trobar en la fe en el Déu d’Israel el mitjà per transmetre el seu missatge alliberador. Perquè aquesta fe afirma amb força que el Déu que s’amaga és sempre el Déu salvador, reconeixent en un mateix moviment la presència i l’absència de Déu. Això connecta a nivell psíquic amb la percepció que té el lactant que reconeix alternativament la presència saciant del pit matern i la seva absència, generant l’establiment de la mancança i, el seu contrapunt, el desig.

Carlos Domínguez Morano ens dirà que tot i que Freud va trobar que la idea de Déu es correspon de forma gairebé perfecta amb els desitjos omnipotents infantils, quan Déu apareix en la història humana reflectit en la vida de Jesús, qüestiona el desig i, específicament, ens salva dels nostres desitjos infantils d’omnipotència, que són precisament els que ens porten a caure en els sectarismes, il·luminismes i lluites de poder fanàtiques.

En la mesura que la fe és conforme al Principi de Realitat o a la Paraula Paterna lacaniana, ens ajuda a situar-nos en la realitat històrica en què cal madurar i créixer. Una fe madura, feta d’absència i presència, de foscor i de llum, de desert i de Terra Promesa, anirà reflectint la cara d’un Déu que és pare i mare amorosa, Esser Desitjant que ens crida a la construcció del seu regne en aquest món. Un Déu que ens ha estimat primer, que ens cuida, que compta amb nosaltres perquè l’ajudem a aconseguir el projecte de vida i família que va somiar, que ens convida a casa seva i a la seva taula, on sempre hi ha acollida alegre, afecte, descans i un plat calent. Un Déu pare, mare i amic. El Déu amb el qual va intimar Jesús.

La millor manera de trobar Déu és dins dels límits de l’existència humana i, en concret, assumint la praxi alliberadora de l’amor, tal com va fer Jesús. D’aquesta manera va advertir als religiosos de la seva època de l’engany que suposa creure’s estimar Déu quan no s’estima les persones. “Qui no estima el seu germà a qui veu, no pot dir que estima Déu a qui no veu” (Joan 4; 20).

L’escriptora i teòloga Dolores Aleixandre, en el seu llibre La hendidura en la roca, ens planteja que “No hi ha recerca ni accés possible a Déu fora de la recerca efectiva d’aproximació a aquells cap als que ell inclina el seu cor. Tota recerca de Déu al marge d’aquest principi fonamental del regne acaba en un Déu fals. Jesús representa aquest Déu Amor que estima i es lliura fins a la fi. Aquest no és precisament el Déu que desitjaria la nostra omnipotència infantil.”

La negació del jo i la lògica de l’amor:

En la mateixa línia que parlàvem, la nostra veritable identitat -que és la mateixa de Jesús, com ens dirà Enrique Martínez Lozano- no està separada de la divinitat, i “el regne” és el culminar del nostre desitjar i no una forma d’organització social ni un codi ètic o de moralitat.

Expressions com “negar-se un mateix”, “obeir la voluntat de Déu”, “viure segons els desitjos de Déu” s’han interpretat com mortificar-se i sacrificar-se ascèticament. No obstant, des de la saviesa de Jesús podem entendre que no es tracta d’això sinó de buscar un “nou naixement”, una “nova vida en Déu” que consisteix en transcendir el jo, posicionar-se en el “jo estic bé, tu estàs bé “, reconeixent la unitat de tot allò Real. El mateix autor que acabem d’esmentar dirà que “la salvació no consisteix en lliurar el jo, sinó en alliberar-nos del jo“.

La “vida nova” o el “néixer de nou” de què parla Jesús és una transformació -metanoia en hebreu, que significa “mirar més enllà de la ment”- que ens allibera del passat personal, que l’integra de la mateixa manera que la fe en Jesús ens allibera del que és arcaic i superficial de la llei antiga, però integra tota la fe d’Israel. En efecte, la confiança amb què Jesús transparenta el Misteri protegeix l’Ésser Humà de les perversions i elements mortificants i regressius que es poden trobar en l’experiència religiosa.

Aquest camí de “conversió” o de transformació profunda no es pot dur a terme al marge dels nostres desitjos profunds, que són aquells que contribueixen a donar sentit i dignitat a la vida humana. Aquests desitjos, en la mesura que siguin interpel·lats i reorganitzats per la “Paraula Paterna”, són la manera com Déu fa realitat les seves intencions amoroses respecte al món. El desig i la passió de Jesús coincideixen plenament amb el desig de Déu i només d’aquesta manera es pot entendre que fos un home “mansuet” i “obedient”. Va ser la seva humilitat i la seva autonegació -negació de l’ego, que consisteix en no identificar-s’hi sinó admetre que som molt més del que és constatable i aparent- li van permetre una trobada amb Déu i una experiència incomparable amb la de qualsevol altre Ésser Humà. Jesús va experimentar una confiança il·limitada i un sentiment indestructible d’Unitat, que li va fer viure en identificació amb tots i amb el Misteri d’allò Real (Déu), fins a poder identificar-se i presentar-se com “Jo sóc”.

Enrique Martínez Lozano apunta que amb la seva vida, Jesús va viure –va realitzar- Déu en forma de saviesa i de compassió. I que tot el seu comportament va tenir com a eix l’amor als altres, expressat com a bondat, compassió i servei incondicional. Aquest comportament no prové d’un afany ètic, esforçat o voluntarista, sinó de la seva pròpia comprensió de la realitat. Jesús va comprendre que només la confiança en Déu ens allibera del nostre narcisisme. El “jo” no és la realitat definitiva, i per això ensenyava que viure per al jo equival a perdre la vida, i convidava a l’amor i al lliurament radical a la voluntat de Déu i a estimar de forma concreta i eficaç el proïsme.

Viure des de Déu i per a Déu no és quelcom deshumanitzador o alienant. La vida de Jesús és veritablement humana no a pesar de, sinó precisament perquè s’identifica amb Déu i el transparenta. Tots som humans en la mesura que l’amor, la veritat, la justícia, la llibertat i el perdó es van manifestant en nosaltres. Per contra, ens “deshumanitzem” quan és la realitat oposada la que vivim (exercint-la o patint-la, tant li fa), aquesta que no es correspon amb la nostra veritable identitat.

La confiança en aquest Déu-Amor que va sostenir Jesús en els moments difícils és la mateixa que ens pot sostenir a nosaltres i projectar-nos a viure de manera plena i en total llibertat. Però, curiosament, aquesta confiança també pot donar-se vivint com si Déu no existís, en sentit de lleugeresa i no opressió. Perquè estem fora de perill quan experimentem -no quan pensem, creiem- que som estimats malgrat nosaltres mateixos i la nostra imperfecció; que som acceptats plenament per ser el que som i com som. Salvats quan descobrim, com la més gran de les certeses, que res del que som, res de la nostra essència ens pot ser arrabassat ni si més no amb la mort.

En aquest paràgraf Tillich expressa l’experiència de qui se sent plenament acceptat com a fruit de la fe o la Gràcia:

“La Gràcia, recau sobre nosaltres quan estem patint molt i estem inquiets. (…) de vegades, en aquest moment, una onada de llum irromp en les nostres tenebres i és com si una veu estigués dient: “Ets acceptat, acceptat per allò que és més gran que tu i no en coneixes el nom (…). No busquis res; no facis res; no et proposis res. Simplement accepta el fet que ets acceptat!” Si això ens passa experimentem la Gràcia. Després d’una experiència com aquesta podem no ser millors que abans, podem no tenir més fe que abans, però tot està transformat. En aquest moment, la gràcia venç el pecat, i la reconciliació estableix un pont que salva l’aïllament. I res s’exigeix ​​d’aquesta experiència, cap pressupòsit religiós o moral o intel·lectual, res més que l’acceptació”.

Jesús sabia i transmetia que a més de confiar plenament en Déu, per transcendir-nos, per fer-nos plenament humans i per guarir les nostres ferides, necessitem els altres. Cercar en un mateix la font de tot sentit no funciona perquè crea en nosaltres la ficció de la separació, reforçant les pretensions del nostre ego. Jesús va mostrar que el que ens salva i divinitza és la capacitat d’obrir-nos a l’Altre (Déu) i al proïsme, que inclou també l'”enemic”. Així va revelar que la manera de ser de Déu i la manera de ser més humà es basa en un doble moviment d’acollida incondicional i de lliurament als altres. Salvar-se és entrar en la lògica de l’amor, que consisteix en descentrar-se de si mateix i obrir-se a la trobada.

Conforme ens anem despullant del nostre egocentrisme, la “lògica de l’amor” es presenta com la llei que regeix tota realitat. Aquesta lògica és contrària a les aspiracions del nostre ego, sempre insatisfet i amb afany per assolir l’èxit i la glòria. L’ego resideix en la nostra ment, no és més que quelcom construït, pensat per ella, així que per la via del pensament sorgiran totes les resistències a introduir-nos en la lògica d’amor. Per això és necessari per a l’aprofundiment, creixement i maduració espiritual fer callar la ment, limitar-la, no donar-li el domini sobre nosaltres; condició aquesta que totes les tradicions de saviesa han assenyalat.

Entrar en la lògica de l’amor és començar a viure la pròpia vida com a desplegament de l’amor en nosaltres. Entendre que tot el que som i tenim ens ha estat donat gratuïtament, i per això podem donar i donar-nos també amb total gratuïtat per convertir-nos en aquesta via per la qual el Misteri de la Vida i l’Amor, simplement, flueix. Aquí i ara.

Salvación

Imatge de analogicus extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.