Joan-Maria Raduà Hostench. El 16 de novembre es va celebrar el Dia Internacional de la Tolerància. L’any 1995 l’Assemblea de l’Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va proclamar la “Declaració de Principis sobre la Tolerància” i va fixar el 16 de novembre com a festivitat i recordatori del valor de la tolerància.
En el primer article d’aquesta Declaració els Estats membres de la UNESCO van manifestar que la “tolerància consisteix en l’harmonia en la diferència” i van proclamar que la tolerància “no sols és un deure moral, sinó també una exigència jurídica i política” per acabar afirmant que la tolerància és “la virtut que fa possible la pau”.
La tolerància neix del reconeixement de l’altre, de l’acceptació de la diversitat. Té com a pressupòsit la dignitat de tota persona humana i el respecte a la mateixa. Parteix de l’assumpció del principi ètic fonamental recollit en el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides quan proclama que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”.
La tolerància veu en el pluralisme una riquesa i una oportunitat per bastir una societat fonamentada en el respecte a la dignitat de l’altre. Tolerar suposa acceptar que hi puguin haver visions, opinions, creences i cultures diferents i alhora -sense renunciar a les pròpies visions, opinions, creences o cultures- intentar trobar punts en comú i cercar la bona convivència. Significa també estar obert a empatitzar amb l’altre per intentar comprendre el seu punt de vista i fins i tot estar disposat a arribar a acceptar el propi error. Tolerància vol dir diàleg, un parlar de tu a tu amb igualtat i respecte a la persona o el grup amb el que parlem. Exposant –no imposant- les nostres idees i escoltant les seves, acceptant que ni un ni els altres som posseïdors de la veritat.
En el nostre temps –igual que en molts altres moments de la història- la pau i la concòrdia es veuen amenaçades per la intolerància. Aquesta intolerància pot tenir dos orígens diversos però alhora convergents (dos extrems que es toquen): el fonamentalisme i la indiferència.
El fonamentalisme és la negació de l’altre, és la imposició -per la força física o psicològica- de les pròpies idees o cosmovisions. És negar la diversitat i el pluralisme amb una tergiversada idea d’igualtat homogeneïtzadora.
La indiferència és l’altre enemic de la tolerància i la convivència. Aparentment no ho sembla, perquè no es manifesta amb la vehemència i violència verbal o física del totalitarisme, però el seu efecte resulta igual de perniciós, doncs tot i que sovint es vesteix amb un pretès respecte per les idees dels altres, en realitat les ignora. En el fons és un jo vaig a la meva i que em deixin tranquil. És un “tot s’hi val”. D’aquesta manera la indiferència esdevé el trampolí que permet l’expansió del fonamentalisme. És el silenci acomodat que calla davant l’abús, la discriminació i la injustícia perquè a l’indiferent li rellisca tot el que l’hi pugui succeir als que no són com ell.
Com a ciutadans cal interrogar-nos sobre quina ha de ser la nostra actitud davant la intolerància. Es pot arribar a tolerar la intolerància? La resposta, a nivell filosòfic o ètic, no és tan senzilla com semblaria a primera vista. Si acceptem la intolerància, es corre el risc que aquesta ens destrueixi. Per contra, si no l’acceptem, llavors correm el perill d’esdevenir intolerants. A tot això hem de tenir present que en el moment de valorar si les opinions o conductes dels altres són intolerants estem fent un judici de valor. On es posa la frontera? Com resoldre aquesta situació?
La resposta en abstracte a aquesta qüestió ens porta als límits filosòfics, ètics, morals i jurídics. Cal una llum o un criteri que ens il·lumini. Cal trobar un punt de referència. Aquest criteri, no pot ser altre que reconèixer la dignitat i els drets fonamentals inherents a tota persona humana tal com ho proclama l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans quan diu que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”. Així doncs, no es poden acceptar actituds que neguin la llibertat i dignitat de les persones. Per això no podem restar indiferents davant d’actituds intolerants que atemptin contra els drets fonamentals de les persones. Cal mantenir la fermesa, denunciar-les i treballar per revertir-les.
Avui, Dia Internacional de la Tolerància hem de ser conscients que un dels reptes del nostre temps és combatre totes les formes d’intolerància. En aquesta tasca resulta imprescindible promoure actituds de diàleg i respecte dintre de les famílies i de la societat i, també, entre tots els pobles i nacions. És una tasca de tots, en la que tenen un paper fonamental les famílies, el món educatiu i els mitjans de comunicació i, en darrer terme, tots i cadascun de nosaltres.
Com diu l’article 1.2 de la Declaració de la UNESCO “Tolerància no és el mateix que concessió, condescendència o indulgència. Abans de res, la tolerància és una actitud activa de reconeixement dels drets humans universals i les llibertats fonamentals dels altres. En cap cas pot utilitzar-se per justificar el trencament d’aquests valors fonamentals. La tolerància l’han de practicar els individus, els grups i els Estats”.
La primera petjada en el camí de la convivència, la justícia i la pau entre les persones i els pobles és el reconeixement i el respecte recíproc. És un camí compartit amb tota la humanitat i que cal caminar-lo amb tolerància. Cada dia és un bon dia per celebrar i practicar la tolerància. Practiquem-la i defensem-la sempre!
