Papa

La substància i l’irrellevant. A propòsit del Sínode de l’Amazònia

Jesús Martínez Gordo. En la intervenció espontània que va tenir el papa Francesc en acabar l’últim Sínode sobre l’Amazònia, celebrat entre el 6 i el 27 de l’octubre passat al Vaticà, hi va haver un moment en què es va dirigir als mitjans de comunicació social en els termes següents: Hi ha cristians i catòlics “elitistes” que els agrada ficar-se (i recrear-se) en les qüestions més disciplinàries -“intraeclesiásticas”, va matisar- entretenint-se a especular quina tendència ha guanyat i per què. Els prego que “no es tanquin en això”, que “no vagin a la coseta” i acabin oblidant-se “de la cosa”, és a dir, d’allò gran d’aquest Sínode, que són els diagnòstics. Ja sé, va prosseguir, que és la part més pesada, però també aquella en la qual l’Assemblea Episcopal s’ha expressat millor. Facilitin la informació al respecte i esquivin el perill d’estancar-se “en petites qüestions disciplinàries” que, tot i que “tinguin la seva transcendència”, sabem que no faciliten fer-se càrrec de la situació cultural, social, ecològica i pastoral d’aquesta part del món.

Té raó el papa Bergoglio quan sosté que l’important d’aquesta trobada són els diagnòstics, és a dir, “la cosa”. Em permeto portar a col·lació un parell de paràgrafs: “L’Amazònia avui és una bellesa ferida i deformada, un lloc de dolor i violència” provocats pels “interessos econòmics i polítics dels sectors dominants”. I ho és perquè, comptant “amb la complicitat d’alguns governants i d’algunes autoritats indígenes”, es troba sotmesa a un “extractivisme predatori” i avariciós. Les conseqüències de l’aliança econòmica i política que fomenta tal “extractivisme” són les “malalties derivades de la contaminació; el narcotràfic; els grups armats il·legals; l’alcoholisme; la violència contra la dona; l’explotació sexual; el tràfic i tracta de persones; la venda d’òrgans; el turisme sexual; la pèrdua de la cultura originària i de la identitat (idioma, pràctiques espirituals i costums); la criminalització i assassinat de líders i defensors del territori”. Llegint aquest i altres passatges, no em sorprèn que Francesc insisteixi en la importància de repassar amb calma els diagnòstics. Suposo que ocuparan una indubtable centralitat en el text postsinodal que s’ha compromès a publicar “abans de final d’any”.

No m’estranyaria que recollís l’admirable tasca d’inculturació que fa l’Església en aquesta zona del globus, així com la seva consciència ecològica davant de “l’explotació compulsiva”. Però no només a l’Amazònia. I que, un cop denunciat l’aprofitament salvatge de la natura, analitzarà l’explotació, igualment atroç, de les persones i de les cultures amb una atenció especial a com se les tracta, “el més alt nivell de corrupció”. Entenc que només després s’aturarà en les qüestions més domèstiques, eclesials o “funcionals” (algunes aptes per ser tractades com a “cosetes”): “obrir amb nous membres la comissió sobre el diaconat permanent”; “recollir el guant perquè les dones siguin escoltades” a l’Església; revisar la formació de sacerdots i religiosos; crear un ritu propi per a l’Amazònia (aposta que, madurada en el grup de treball en què va estar present el cardenal Ladaria, té aspecte de tirar endavant i que, a la pràctica, activa una forma de govern policèntric) o la possibilitat que els homes casats puguin ser capellans.

En aquesta intervenció de Francesc aprecio -i no crec que sigui “cosa menor”-  la mateixa o semblant fortalesa d’esperit que va ser perceptible durant els Sínodes de 2014 i 2015. En aquella ocasió se li va advertir que hi havia una minoria aguerrida, disposada a fer soroll i, fins i tot, a condemnar-lo per heretge. “Què ens importa!”, va comentar en italià, “anem endavant!”. Avui, escoltant-lo, veig confirmada aquesta enteresa. Per això, no em preocupen, almenys per ara, aquelles informacions que emfatitzen que, després d’aquest Sínode, s’ha engrandit la bretxa entre el sector tradicionalista i el Papa. Hi haurà temps de confirmar o invalidar aquesta impressió quan es publiqui el text postsinodal promès i quan vegi la llum el projecte insígnia d’aquest papat en el proper Nadal o no gaire després: la reforma de la cúria vaticana. Llavors es podrà avaluar el pes de tal minoria aguerrida.

No m’oblido que, en l’horitzó més immediat, té al davant el “miura” d’indubtable bravesa que ja està sent el Sínode de l’Església alemanya, a més d’un altre assumpte que posa molt nerviosos els que es troben darrere de “l’extractivisme predatori” i avariciós a l’Amazònia: el Fòrum sobre la” nova economia”, que se celebrarà a Assís l’any que ve. La veritat és que amb aquest papat està prohibit avorrir-se, més enllà que un cardenal hagi celebrat amb xampany que Pachamama, la deessa de la fertilitat, exposada a les dependències d’una església romana al costat d’altres símbols amazònics, fos robada i llançada al Tíber. Una altra “coseta” més; tan “intraeclesiàstica” com mediàtica.

Papa

Imatge de Günther Simmermacher extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.