Campeones

“Algunos me llaman tonto… y eso es porque no me conocen”

Eduard Tomàs[Aquest article sorgeix com a reflexió en acabar la primera sessió del Cicle de Cinema Ignasi Salvat 2019-20. L’autor va presentar la pel·lícula Campeones. Podeu trobar més informació del cicle aquí].

Aquesta frase ja ens dóna alguna de les claus per les quals cal veure aquesta pel·lícula: la ignorància i desconeixença que sovint tenim del col·lectiu de persones amb discapacitat… però anem a pams.

Des d’un punt de vista tècnic, i sobretot com a senzill espectador, trobem altres raons per donar un cop d’ull al film:

Per una banda, el director Javier Fesser, conegut per la controvertida Camino, o per cintes d’humor com Mortadelo i Filemón o la magnífica El Milagro de P. Tinto (aportació i recomanació personal). Fesser es planteja la pel·lícula com un desafiament, no per treballar amb persones amb discapacitat, sinó pel fet de rodar amb tot un equip coral. Fesser, sobre el seu film exposa que dóna pistes de com comunicar-nos millor, ensenyant a passar d’etiquetes o qualificacions inútils (de fet, la comunicació ens seria útil per a tot àmbit…).

L’actor principal, Javier Gutiérrez, amb un fill amb discapacitat de 10 anys, també és una nova raó. Comenta que sovint “sent com una agressió la mirada compassiva cap a les persones amb discapacitat”. Fins i tot afegeix que hauria de ser una pel·lícula obligatòria a les escoles (per l’educació i la conscienciació).

Un altre punt important a tenir en compte són els diferents premis recollits: Goya, Premis Feroz, St. Jordi de Cinematografia, Premis Platino… trobant millor pel·lícula, direcció, cançó original (amb lletra molt adient, per cert), actor revelació (Jesús Vidal amb un sincer discurs d’agraïment de 4 minuts ininterromputs), o premi d’educació i valors…

Tot i això, la raó que més ens pot cridar l’atenció per veure la pel·lícula és el grup  d’actors de l’equip de bàsquet “Los Amigos”. 10 persones amb discapacitat, sense experiència prèvia en el món del cinema (i fins i tot, alguns en el bàsquet) que ens aporten, a través d’uns diàlegs sense filtres, la naturalesa, la innocència, la netedat infantil, la mirada, l’ànima i la realitat que viuen en el seu dia a dia. Un guió que juga durant tota la pel·lícula amb bones dosis d’humor i de tendresa. Protagonistes que, a través de les diferents escenes i situacions que viuen, transmeten autenticitat, emoció en estat pur, tot fent jugar a l’espectador amb la rialla fàcil, altres cops el somriure tendre, o en algunes ocasions el riure incòmode…

Però deixant de banda aquests aspectes, la pel·lícula Campeones ens aporta claus i eines per poder trencar mites i prejudicis que sovint tenim en aquesta societat. Començant simplement en “com anomenar-los”. Fugir de les etiquetes i deixar de banda conceptes arcaics i pejoratius, tot propiciant el fet que estem parlant de “persones” (deixant per un altre debat si els anomenem “persones amb discapacitat” o persones amb “diversitat funcional”).

Campeones ens mostra una realitat, no sempre bonica, del col·lectiu. Discriminació laboral i salarial (un 70% de les persones amb discapacitat estan excloses del mercat laboral). Discriminació Social. Manca de Recursos administratius (la majoria d’entitats han de buscar-se-les per poder donar una atenció digna i plena a les persones que atenen). Accessibilitat Universal… i sols són alguns de Drets que es veuen vulnerats pel simple fet de ser Persona amb Discapacitat.

Però en altres aspectes, aquesta pel·lícula ens mostra quelcom més que les diferents realitats de la discapacitat, quelcom més que pistes de com abandonar les etiquetes… Campeones ens obre les portes a conèixer i a conèixer-nos. Ens ofereix un exercici de mirall per poder-nos ficar a la pell dels altres personatges de la història amb les seves pròpies discapacitats.

La ignorància i desconeixença inicial que planteja l’entrenador; la manca de paciència i la incomprensió. La seva por a la responsabilitat, en aquest cas viscuda a través de la paternitat. La por enfront del que desconeixem i no sabem com ho hem d’afrontar. Malgrat que també cal remarcar l’evolució del personatge al llarg de la pel·lícula, gràcies al poder de transformació i contaminació, en sentit positiu, que ofereixen els integrants de l’equip de basquet: “Está aprendiendo, la discapacidad la va a tener siempre, pero nosotros le estamos enseñando” (Román).

Cal fer també l’exercici de mirall amb la majoria d’ocupants en l’escena del transport públic. Actituds de rebuig, paraules de discriminació, mirades incòmodes… en una situació, també cal dir, portada a un nivell una mica exagerat, però no irreal. Situacions que es poden donar, com comentava el director, per manca de comunicació. Desconeixença i ignorància que ens aboquen a la construcció d’un prejudici… I tenint en compte que els extrems són perillosos, per l’altra banda podem sobtar-nos amb la “mirada compassiva” que explica l’actor Javier Gutiérrez. El proteccionisme, l’infantilisme, també provoquen incòmodes situacions, sense tenir en compte a la persona.

En el fons, una pel·lícula per aprendre, que en realitat, tots som persones. Tots som iguals i alhora, tots som ben diferents. Tots tenim diferents capacitats, gustos, somnis, necessitats… Una realitat on el que importa no és el resultat, sinó tot el que has gaudit al llarg del camí que has fet. “La vida es para disfrutar con lo que tienes; sigue sonriendo” (Frase del Pavelló). On el que importa és donar i rebre afecte. Res més.

Cal ara pensar, en veure la pel·lícula, quin paper jugo en aquest partit. Un simple jugador/espectador de la pel·lícula? O potser un jugador que va amb els ulls oberts per voler conèixer, jugar i donar-ho tot? Sols es tracta de conèixer la “normalitat” de la discapacitat.

“Algunos me llaman tonto… y eso es porque no me conocen” (Marín).

Campeones

Imatge de HeungSoon extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.