Ruina

Siguem honestos

Santi Torres. El diari obre amb un immens titular sobre un manifest signat per milers de científics declarant l’emergència climàtica. Parla el titular de que ens espera “un patiment indicible” si no prenem mesures urgents per a revertir una situació que amenaça catàstrofe. Fins i tot dediquen al tema una editorial plena de “bona consciència” mediambiental. El mateix diari en les pàgines d’economia aplaudeix l’ampliació d’un moll per a creuers en el port de Tarragona i l’ampliació de rutes aèries que convertiran l’aeroport de Madrid en un hub comparable al d’altres ciutats europees. També a les pàgines dedicades a l’actualitat local es queixa el mateix diari de les mesures dràstiques per a reduir el trànsit al centre de la ciutat i el malestar que està generant en molts conductors.

El mateix diari, el mateix dia… No és només un retret sinó la constatació que la lògica de l’economia segueix el seu curs inexorable amb les seves exigències, els seus indicadors, els seus objectius de creixement… D’això en depèn que vinguin més turistes, que milers de persones puguin mantenir els seus precaris llocs de feina en el sector serveis, que no es freni la venda de cotxes i amb això es mantinguin els llocs de treball a les factories… Siguem honestos i reconeixem la nostra incapacitat per donar-li la volta a això. Pujats com estem a un model econòmic basat en el creixement il·limitat que ens porta de cap a l’abisme.

Però siguem honestos també amb nosaltres mateixos. Amb el cap reconeixem cada vegada més la situació d’emergència, mentre amb el mateix cap planifiquem les nostres properes vacances quan més lluny millor; o planifiquem deixar de viure en la sorollosa ciutat buscant refugi no en pobles abandonats sinó en urbanitzacions “modèliques” de nova construcció, de cases unifamiliars, molts parcs, i totalment insostenibles des del punt de vista mediambiental.

Perquè siguem honestos, a l’hora de prendre decisions no pensem en el planeta ni en les generacions futures, sinó que la nostra mesura és la nostra vida i aconseguir en ella el màxim benestar i la felicitat dels nostres. En això, hi hem posat tot el sentit i tots els sentits, precisament per la falta d’un altre sentit més elevat que ens permeti veure les coses més enllà de nosaltres i el nostre temps. Per això és tan difícil sinó impossible que la nostra generació (la de més de 40 anys) pugui liderar cap canvi, si no és a partir d’una conversió que deixem per més tard perquè suposaria reconèixer que hem assentat les nostres vides sobre un benestar que és, de fet, malestar, dolor i patiment per una majoria. Reconèixer que la nostra vida se sosté pel consum d’experiències efímeres però ecològicament costoses, de desigs no universalitzables, d’il·lusions que només són fum….

La única esperança són els joves i la construcció d’una economia i d’uns models de vida radicalment diferents, una revisió completa del que significa la “vida bona” o la “bona vida”. Però siguem honestos, tampoc en això els ajudarem gaire perquè el seu mirall és massa dolorós, i perquè ens entestem en transmetre’ls per tots els mitjans possibles que siguin iguals a nosaltres, que aspirin al mateix que nosaltres, que tindran èxit, si s’assemblen a nosaltres.

Siguem almenys honestos… qui sap si és un primer pas.

Ruina

Imatge de Gerhard Gellinger extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.