Qué decimos cuando decimos Dios

Què diem quan diem Déu. Dialogant amb el professor Reza Aslan

Jesús Martínez GordoJo també, com l’admirat José María Castillo, he llegit l’informe sobre el llibre del professor Reza Aslan, de la Universitat de Califòrnia i investigador de la història de les religions (Dios. Una historia humana, Taurus) que, publicat per El País el passat 25 de setembre, l’encapçalava la següent frase entre cometes: “Déu és una idea. No m’interessa la pregunta sobre si existeix o no“.

A diferència del que diu, entenc que el que els deistes i teistes diem quan diem Déu és una explicació racionalment consistent a partir de les evidències científico-empíriques que es van aconseguint en l’astrofísica, en la protobiología i en la antropologia contemporànies. Però no només en aquests sabers. I que és una explicació racionalment més consistent que les explicacions alternatives, siguin atees, antiteistes i, fins i tot, agnòstiques; particularment, les que funden la seva increença en cosmovisions o interpretacions partidàries del materialisme brut i del atzarisme o casualisme.

Em prenc la llibertat de donar a conèixer un parell de pàgines del llibre en el qual abordo aquest assumpte i que, publicat per PPC, veurà la llum en unes poques setmanes: Ateos y creyentes: qué decimos cuando decimos Dios. Crec que pot contribuir al debat sobre la qüestió.

Al llarg dels últims anys, apunto en aquesta publicació, han estat bastantes les persones que m’han convidat a escriure sobre les transparències i anticipacions seculars en què és perceptible el que diem quan diem Déu. Entenien que en això estava en joc una cosa tan important com la consistència racional de la fe i de la teologia. És cert que tampoc n’han faltat d’altres que m’han manifestat el seu escepticisme al respecte. I, fins i tot, els que m’han dit -amigablement, és clar- que es tractava d’un projecte ingenu i inútil, tenint en compte la potència argumentativa que presenta l’ateisme en les societats més desenvolupades i l’esplèndid futur que, segons els seus pronòstics, li espera. Són ells els que -amb noms i rostres i, després de llargs i intensos diàlegs, i, fins i tot, amistat compartida des de la infància- he tingut al davant, i de manera preferent, escrivint aquest llibre. Es pot dir que, en alguna mesura, són els “responsables” indirectes d’aquestes línies… Indirectes perquè, com és evident, el primer i únic responsable (sense cometes, en aquesta ocasió) del que aquí hi ha escrit sóc jo i ningú més que jo .

Però he de manifestar que, al costat dels diàlegs mantinguts i els suggeriments rebuts, hi ha també una inquietud personal que travessa del principi al final totes i cadascuna d’aquestes pàgines: entenc que ha arribat l’hora de parar atenció de nou a la consistència racional de la idea de Déu a partir de les proves científico-empíriques que es venen aconseguint des de fa anys, concretament en la cosmologia, en la biologia i en l’antropologia modernes. I crec que és una cosa que es pot fer sense renunciar a l’imaginari -en el meu cas, cristià- d’un Déu Amor i Justícia que, transparentant-se en tants milions de crucificats de tots els temps, és perceptible alhora com a Bellesa, atraient i fascinant per si mateixa.

A més, crec que he de fer-ho dialogant amb els anomenats “nous ateus”, és a dir, amb aquelles persones que qüestionen en l’actualitat la solidesa argumentativa i la veritat del que diem quan diem Déu, tant a la llum de les evidències científico-empíriques com de les conclusions a què estan arribant l’antropologia i la filosofia modernes i, fins i tot, amb el suport d’algunes aportacions teològiques i exegètiques dels últims decennis.

Però penso, a més, que he de fer aquest camí acompanyat dels que m’atreveixo a anomenar els “nous creients”, i, en concret, de tres persones que, havent estat atees, han descobert que les explicacions deista o teista són molt més consistents que la increient en què s’havien mantingut fins aleshores i que, fins i tot, algun d’ells havia liderat durant bona part de la segona meitat del segle XX. Encara que els elegits han estat Anthony Flew, Francis S. Collins i Clive Staples Lewis, bé podrien haver estat uns altres. En la confrontació autocrítica que mantenen amb ells mateixos i crítica amb els seus excompanys ateus s’aprecia, més enllà que es puguin acceptar o no els seus arguments, una admirable frescor i llibertat de pensament que agraeixo.

Comparteixo amb ells que l’explicació creient és molt més sòlida racionalment que la increient a partir de les proves aconseguides per l’astrofísica, la protobiología i l’antropologia contemporànies. Si és cert que aquestes han vingut sent per als ateus, tipificats com a “científico-empírics”, senyals inequívocs en suport de la seva cosmovisió increient, també ho és que són signes o “murmuris” (E. Hillesum) en els quals es transparenta allò a què ens referim als creients quan diem Déu. I també estic d’acord amb ells que ens hem endinsat en una època en què convé recuperar el debat –de cap manera nou o original, encara que necessari- sobre la major fermesa racional d’aquestes interpretacions diferenciades.

Però, abans d’endinsar-me en el diàleg, hi ha algunes consideracions prèvies que em sembla oportú ressaltar.

La primera, per recordar que tots podem entrar en aquest debat, ja que la qüestió que es planteja no és d’ordre científico-empíric, sinó explicatiu: discernir la major o menor fortalesa racional de les diferents interpretacions a què donen peu aquestes proves. Per a això no cal ser un especialista en astronomia, en biologia o en antropologia, sinó tenir un coneixement suficient dels resultats que es van assolint i, per descomptat, de les diferents explicacions (ateològiques o teològiques) a què donen peu, a fi d’avaluar la major o menor força racional de totes i de cadascuna d’elles. Per això, el lector es trobarà amb expressions com ara “científic-filòsof” o “cosmòleg-filòsof” i “biòleg-filòsof” i, fins i tot, “científic-ateu” o “nous creients”. Amb elles vull indicar que en aquest debat també hi intervenen, aportant les seves explicacions filosòfiques, teològiques o ateològiques, molts astrofísics, astrònoms, biòlegs, protobiòlegs, antropòlegs, zoòlegs o científics del comportament social. I que la fortalesa de les seves respectives interpretacions no descansa en el reconeixement de les seves aportacions científico-empíriques, sinó en la major o menor consistència racional que presentin, siguin deistes, teistes o atees. Aquest és el criteri que, fixant els termes del diàleg, l’obre a tot aquell que, sense ser investigador, hi estigui interessat.

La segona, per estar molt atents a la riquesa i novetat que presenta entre els nous creients el que aquests entenen per Déu. I amb ells, entre molts deistes o teistes que venen obrint, des de fa anys, la idea de Déu a nous horitzons. Entenc que aquestes aportacions són perfectament articulables amb altres de més tradicionals, siguin d’ordre sacramental, escripturístic o magisterial que, definitives en el seu temps, els cal ser repensades i reformulades en el nostre. Actualment no es pot parlar d’allò a què ens referim quan diem Déu sense tenir presents aquestes explicacions.

La tercera, per aclarir que no abordo la qüestió de l’agnosticisme amb les seves legítimes i necessàries diferències: el metodològic, l’ateu i, també, el creient i teològic. Crec que és una qüestió important que cal abordar amb més deteniment en el moment que es tracti l’explicació que defensa, com argumentadament inqüestionable, la absolutesa de la finitud i de res més que la finitud, i la crítica a la qual queda sotmesa tal interpretació, entre d’altres, per part dels pensadors als qui m’he atrevit a anomenar “agnòstics tràgics” i, de vegades, “nihilistes tràgics”.

La quarta, per constatar l’estranyament i marginació del fet religiós, de les diverses explicacions, del diàleg interreligiós i dels debats entre ciència i fe per una part de la Universitat espanyola, a diferència de l’espai institucional que tenen assignat en la cultura anglosaxona. Entre nosaltres és molt freqüent que, en no ser considerats temes dignes de ser estudiats per si mateixos o de manera interdisciplinària, acabin sotmesos al criteri de les fílies o fòbies que hi aboca el catedràtic o professor de torn. Sobren exemples sobre alguns dels comentaris formulats al respecte, cridaners, a més, per la seva falta de rigor i solidesa racional. Potser algunes universitats, recelant de la càrrega confessional que pogués presentar aquesta matèria, hagin preferit rebutjar-la a l’espera de temps millors que, sovint, sol ser la manera políticament correcta de dir “mai”. Però també és probable que l’apartament d’aquest saber i de la seva corresponent institucionalització acadèmica obeeixi, entre altres, únicament a una laïcitat excloent i cega, disposada a renunciar, sense cap inconvenient, al que és més propi de la “universitas”: la investigació racional en llibertat de tot i, en aquest cas, del fet religiós en si i de les diferents explicacions o cosmovisions en què es visualitza. Donant per normal (i fins i tot és possible, que com a progressista) aquesta política, renuncien a investigar un fenomen que, omnipresent, ha marcat -i segueix marcant, per a bé o per a mal- la història de la humanitat.

Hi ha una cinquena consideració que també entenc necessària. Fa temps que conec Manuel Tello, en l’actualitat professor emèrit de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) després d’haver estat catedràtic de Física de Matèria Condensada en aquesta Universitat. La vida ha permès trobar-nos en diferents ocasions. L’última ha estat la lectura d’un article seu a El Correo: “Los científicos y Dios” (15 de febrer de 2019) denunciant la lleugeresa i temeritat dels que proclamen que “tots els científics són ateus” i que “Déu no existeix”. “Un científic, indicava Manuel Tello, fa un mal servei a la ciència quan, en nom d’aquesta ciència, realitza afirmacions falses o sense rigor”. “Afirmar que no existeix, argumentava, exigeix ​​una demostració. ¿Coneixen alguna demostració sobre la no existència de Déu?” La lectura d’aquest text, les moltes converses tingudes al respecte i el seu treball universitari expliquen que l’hagi convidat a redactar el pròleg d’aquest llibre. I, igualment que, havent-lo llegit, entengui la seva modèstia, però també que em vegi obligat a indicar -com a imprescindible contrapunt- els motius d’aquesta invitació; a més, és clar, de manifestar-li el meu agraïment.

Concloc ressaltant un últim punt que, tot i no quedar emfatitzat amb la força requerida al llarg d’aquesta publicació, és perceptible a mesura que s’avança en el debat entre creients i no creients: la sorprenent convergència de raons a favor de la major solidesa de la interpretació creient. Hi ha algun autor que, fins i tot, la qualifica d’aclaparadora”.

Qué decimos cuando decimos Dios

Imatge de Gerd Altmann extreta de Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.