Hem d’acceptar una sentència així?

Xavier Casanovas. M’agradaria ajudar a tota la gent que llegeix aquest espai a entendre el rebuig que tantes persones a Catalunya, siguin o no independentistes, senten davant la sentència feta pública ahir als líders polítics i socials independentistes (les declaracions de dirigents de Catalunya en comú o d’entitats sindicals no independentistes són en aquest sentit significatives). Aquesta no és evidentment una anàlisi jurídica de la sentència ni d’un procés judicial que no acaba aquí, ja que podem esperar clarament que aquesta sentència serà recorreguda a instàncies superiors. Sinó una mirada sobre les seves implicacions polítiques i socials.

Fa anys que el nostre país es debat, de manera maldestre i en molts casos irresponsable, per fer encaixar el fet diferencial català en un marc constitucional esgotat. Amb els fets d’octubre de 2017 vam entrar en una fase clarament excepcional en la nostra història recent. Quan els problemes polítics no es canalitzen per les vies del diàleg, de la cessió de posicions, i del pacte; i es fa no tard sinó quan toca; es converteixen en una olla a pressió que finalment esclata. I així ha estat en el cas que ens incumbeix, afectant no poc a les nostres vides.

Que s’arribés a la via judicial només certifica el fracàs de la política. Doncs aquest conflicte, canalitzat degudament -i hem tingut moltes oportunitats per a això- no ens hauria portat on som avui. La sentència d’ahir significa l’estocada final per a molta gent, ja que s’ha donat per perduda una última esperança: que hi hauria qui salomònicament sabria alçar-se sobre tal fangar per dir, senyors i senyores, això no era tan greu, si us plau, oblidin els greuges respectius, facin autocrítica, seguin en una taula i posin-se d’acord. Això, em temo, ja no és possible.

La desobediència, malversació i conseqüent inhabilitació política haurien estat penes realment dures, però, amb molta probabilitat, s’haurien acceptat com la conseqüència inevitable de qui pretén desobeir la llei. Haurien generat rebuig per part de l’independentisme, però no la solidaritat que molts no independentistes han mostrat amb els membres a la presó. Perquè utilitzar els tipus penals més durs per instruir el cas -primer rebel·lió- i després per sentenciar -sedició- a més de matar mosques a canonades, és enviar a la població (i a la societat civil organitzada) un missatge inequívoc: cap tipus de manifestació, desobediència o reivindicació legítima de canvi polític serà tolerada sense un càstig molt sever.

Aquesta sentència, a més, no només condemna un govern, sinó que condemna també una presidenta del Parlament sense funcions executives i dos líders d’entitats de la societat civil els càrrecs de sedició dels quals, com moltes entitats de drets civils han denunciat durant tot el procés judicial, entre elles Amnistía Internacional, no es podien sostenir. I això ha fet que centenars d’entitats socials entre les que es troben les més transversals dins de Catalunya i que agrupen centenars de milers d’afiliats (UGT, CCOO, la Taula del Tercer Sector o la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya) hagin denunciat la inadequació de la sentència i reclamin la via de la llibertat com a necessària per sortir de l’actual mal pas. Us juro, perquè ho he viscut d’aprop, que recollir tal transversalitat en la societat catalana no és tasca gens fàcil, i és, de fet, una dels reptes més importants avui: reprendre el diàleg intern.

¿Podem no mostrar, fins i tot els que ens diem no independentistes, el nostre rebuig davant d’una sentència així? Dit d’una altra manera: ¿ens hem de conformar amb aplicar la llei i la seva justícia o hi ha espai per a una altra interpretació possible de les responsabilitats i per a una sortida diferent al conflicte? Quan es va conèixer la sentència de “la manada” molts -i sobretot moltes- es van indignar i van sortir al carrer. Es va considerar que els jutges no havien encertat. Defensar el nostre dret de protesta, manifestació, desobediència pacífica passa per fer-ho ara, per molt que no combreguem amb la finalitat independentista que en aquest cas es perseguia. ¿O seguirem donant suport a la desobediència civil massiva que ha tingut lloc a Hong Kong o a l’Equador les últimes setmanes, perquè ens sembla legítima, i no serem capaços de fer-ho quan ocorre un moviment semblant a casa nostra per por de ser mal interpretats o utilitzats? Vegin com fins i tot s’ha posicionat sobre la sentència un espai gens dubtós de nacionalismes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

La política, doncs, ha de superar un escull dificilíssim, ja que qualsevol solució passarà necessàriament pel debat sobre la llibertat de qui està avui a la presó. I no sembla que hi hagi ningú a l’escenari polític espanyol disposat a iniciar-lo. Fins que això no passi, em temo que l’estancament social i polític prosseguirà. Sense la llibertat dels líders no pot haver-hi normalització de la convivència i inici d’una sortida política, això se’ns fa molt evident als que vivim a Catalunya. D’altra banda, l’asimetria en què ha derivat el conflicte implica demanar més responsabilitat a qui té més força i poder actualment.

Aquest post no vol altra cosa que, humilment, oferir una perspectiva més, però una perspectiva situada. Crec que la veritat hem de buscar-la entre tots. És probablement la primera damnificada d’aquest conflicte. També ho són la Política en majúscules -el no afrontar d’una vegada per totes reformes de gruix en la política global d’una gran urgència- i la política en minúscules – llistes d’espera que s’allarguen, lleis per regular lloguers que no s’aproven, etc.-. Però sobretot ho són les persones que han vist i veuran limitada la seva llibertat, i els seus familiars, per alguna cosa que podríem haver-nos estalviat. El dolor, i els anys de presó i patiment quedaran com una cicatriu que courà cada vegada que s’apel·li a paraules majors (tan sovint abstractes i buides de contingut) per solucionar aquest conflicte polític.

Em nego a que no en parlem. A que s’imposi el silenci en els espais que compartim persones que no pensem igual sobre el futur de Catalunya i/o d’Espanya. Obliguem-nos a compartir el que pensem, a posar sobre la taula punt de vista, anhels, frustracions, vies de solució, així com a explicitar aquelles línies que per a nosaltres són frontera delicada, estic segur que tots i totes sortirem guanyant. Almenys, potser, comencem a construir les bases per a un futur lideratge polític millor del que ens ha portat fins aquí.

Imatge de Free-Photos extreta de Pixabay