Curar i deixar-nos curar a l’estil de Pere Claver

Curar i deixar-nos curar a l’estil de Pere Claver

M. Carmen de la Fuente. Fa uns dies vam celebrar la festa de sant Pere Claver, recordant així la vida d’un home que al segle XVII va lliurar la seva vida en la defensa dels esclaus negres. En una senzilla celebració compartida amb companys del Sector Social de la Companyia de Jesús, un d’ells ens convidava a fixar-nos de forma especial en els gestos del sant. Perquè Pere Claver va ser un home que va defensar els esclaus des del reconeixement de la seva dignitat, de la seva vida i la seva ànima, i ho va fer posant-se físicament al seu costat, des de la proximitat, mostrant el seu afecte i acaronant les seves ferides. Pere Claver va traspassar les línies vermelles, va desplaçar-se fins els marges i allà, va abraçar vides a les quals no es donava cap valor.

Avui aquesta forma d’estar i de fer pot ser font d’inspiració per a nosaltres, per al nostre temps. Al nostre món, a les nostres ciutats i barris, necessitem dones i homes disposats a defensar els drets d’aquells a qui hem desposseït d’humanitat, a qui hem convertit en “ingredients” de grups homogenis sense rostre (sense papers, sense llar, MENA, “Post Mena”, sol·licitants d’asil…). Però a més, necessitem que ho facin trencant la distància -petita i abismal a la vegada- que ens separa, disposats a recórrer el camí que va des del centre als marges, apropant-se físicament a l’altre i des d’allà mirar als ulls i acaronar ferides. Només de ben a prop podem escoltar les veus –moltes vegades silenciades- i les històries narrades en primera persona -que és quan son més reals-, només apropant-nos tenim alguna opció de comprendre l’univers de l’altre i descobrir quines son les seves necessitats, potser molt diferents a les que nosaltres havíem previst i per a les quals hem dissenyat respostes “perfectes” (amb objectius i indicadors a prova de subvenció).

Cal reivindicar la proximitat i la tendresa de la carícia, perquè sabem que són gestos que curen i fan bé. Curen a qui els rep. Ho hem vist en l’efecte que tenen en els rostres i en els cossos de persones víctimes de violència (en qualsevol de les seves formes), en com aquests es transformen quan es rep acompanyament, quan s’alleuja el dolor físic, quan s’allibera, quan es recupera la “vida”. Només per això, valdria la pena viure a l’estil de sant Pere Claver i lliurar la vida als marges del món com va fer ell.

Però no és només això. L’efecte de la tendresa i la carícia té dues direccions: qui acarona les ferides dels altres també es cura i es transforma. Entrar en contacte amb la fragilitat de l’altre ens remet a la nostra condició més essencial i més humana. Ens permet retrobar-nos amb “qui som” quan “som” de veritat, quan deixem caure totes les capes que vestim en el dia a dia per a sobreviure en un món que ha generat dinàmiques estructurals que amenacen la vida, la dels altres i la nostra. Quan ens situem al costat de qui ha estat expulsat fins als marges, quan escoltem la seva veu i mirem els seus ulls, podem veure que allà la humanitat segueix bategant, potser afeblida i adolorida, però constant i resistent. Ens podem adonar llavors que qui tenim davant és més semblant a nosaltres que aquell (super)home o (super)dona que volem arribar a ser i descobrir així que la nostra deshumanització té cura.

Atrevim-nos doncs a curar i deixar-nos curar com a camí per a recuperar la humanitat perduda (robada, venuda, amagada, …) la nostra i la d’altres i a fer-ho desplaçant-nos als marges. Que sant Pere Claver sigui qui ens acompanyi i ens empenyi a donar els passos, per fer-ho al seu estil: defensant i abraçant vides.

Imatge cedida per MigraStudium

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.