Tòpics de vacances

Tòpics de vacances

Pedro Moya Milanés. Qui més qui menys, tothom afronta les seves vacances amb aspiracions de relaxar el cos i eixamplar l’esperit, amb l’esperança de tocar amb els dits el paradís inabastable que la rutina fatigosa del treball quotidià s’entestés a negar-nos.

Tranquil·litat, repòs, desconnexió…, desfilen com mantres davant la nostra ment en les jornades prèvies a l’anhelat inici de vacances. Ja en un nivell més sofisticat, somiem en ampliar coneixements amb viatges instructius, descobrir mons ignorats, alleugerir l’esperit per tornar més lleugers d’equipatge, oblidar-nos de tot el que ens aclapara en el quefer diari… Molta il·lusió i bons propòsits.

No pretenc aigualir-li la festa a ningú tirant-li en cara la distància entre els propòsits i els resultats, ni molt menys criticar la forma o l’enfocament que vulguem donar al nostre merescut descans. Cadascú se les apanya com vol i pot. Per a això són les vacances al cap i a la fi…, per somiar una mica.

Però ara que ja estem de tornada, no vull eludir un breu comentari sobre alguns excessos o autoenganys en què amb facilitat caiem i que, lluny de relaxar-nos i tranquil·litzar-nos, fan dels nostres dies de descans una rutina d’una altra naturalesa, però en el fons no gaire diferent d’aquella de la qual volem fugir. Em referiré a tres aspiracions de fons pròpies del període de vacances: el repòs, el desig d’alleugerir la càrrega acumulativa de tot el que empresona les nostres vides, i la recerca de la desconnexió i l’oblit…

Que tots diem que perseguim el repòs és una cosa evident. Que tots ho aconseguim ja no ho és tant. Dormir, llegir, viatjar, discutir, fer amistats, veure bonics paisatges…, tot això redunda en una millora de la nostra tranquil·litat d’esperit. Però no ens solem acontentar amb això i, en una fugida cap endavant, fem sovint un salt a les vacances hiperactives, en què les jornades estan tan plenes d’ocupació com les de la resta de l’any: tennis al matí, platja o muntanya a la tarda, sopar o espectacle a la nit…, en definitiva, una agenda en tota regla. Ja ho deia Pascal: “Creiem buscar sincerament el descans i no trobem sinó l’agitació”. Què cal fer llavors? El filòsof Comte-Sponville ofereix una recepta senzilla i no gens original: avorrir-se una mica, meditar també, prendre’ns temps per respirar, per no fer res…, mirar la vida de cara, interrogar-se sobre el camí recorregut, sobre el que resta per venir. Sense judicis ni propòsits…, només mirar. És clar que les receptes més senzilles són les més difícils de seguir. Ja ho deia també Pascal: “Tota la desgràcia i la infelicitat dels homes ve d’una sola cosa, de no saber romandre en repòs en una habitació.” Portem fàcilment la hiperactivitat, però no suportem l’horror al buit.

El desig d’alleugerir la càrrega que ens pesa és un altre desideràtum de les nostres existències més o menys afeixugades. I un exemple molt de vacances d’aquesta càrrega es lliura en el terreny del que s’ha anomenat “les nostres pertinences”. Qualsevol que hagi trepitjat en vacances un aeroport, una estació de tren…, no ha tingut més remei que familiaritzar-se amb una lletania esgotadora en mode “avís de megafonia”: “No deixin desateses les seves pertinences…, no oblidin les seves pertinences…”

Tots tenim pertinences, però en els viatges aquestes semblen disparar la nostra addicció. No és estrany trobar-nos amb gent que en els viatges porten una maleta plena i una altra de buida per omplir-la amb les eventuals compres. Aquesta compulsió acumulativa al voltant de necessitats més creades que reals, sol produir l’efecte contrari del que busquem: en lloc d’alegrar i alleugerir la vida, l’encadenen.

Crec que hi pot haver un component pervers en l’atipar-se de coses, i en general en tot allò relacionat amb el sentit de possessió: la seva capacitat de fer callar interrogants més essencials. En realitat, no és un problema de les pertinences com a tals sinó de la nostra relació amb elles, del nostre enfocament. Les pertinences són neutres. Per si mateixes ni alleugen, ni perjudiquen. És la nostra manca de lucidesa el que les distorsiona i el que ens porta a aferrar-nos-hi com el mol·lusc a la petxina.

I finalment, la desconnexió i l’oblit, magnífic exercici terapèutic del qual a vegades se sol presumir en vacances: “Vaig aconseguir oblidar-me de tot…, em va quedar la ment en blanc…”. En el fons no és com ho diem. Ni ens oblidem “de tot”, ni hem aparcat la ment fins a la tornada. Simplement hem canviat de registre.

Ho dic perquè el control de la ment, la desconnexió, l’oblit…, són tasques difícils i complexes que requereixen un esforç terapèutic sostingut. El parèntesi de vacances pot ajudar a descomprimir-nos, però no altera essencialment els nostres hàbits més arrelats.

És possible, amic lector, que alguna cosa de la il·lusió amb què vam iniciar les vacances s’hagi vist entelada per una certa sensació de déjà vu al nostre retorn. Però no importa. Aquesta parcel·la d’insatisfacció ens servirà d’esperó per millorar la planificació de les properes… Feliç retorn!

Imatge de David MarkPixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.