Pablo Font Oporto. Com deuen saber, la pesca d’almadrava és una tècnica de pesca molt antiga en la qual els peixos són enganyats perquè entrin en un laberint de xarxes i després capturats de diverses maneres. En algunes zones del món es practica una cosa semblant mitjançant procediments diversos en què, d’alguna manera, mentre alguns pescadors sostenen les xarxes tancant el pas, altres fustiguen als peixos per conduir-los a un parany final. Aquest estiu es desencadenaven de nou emergències humanitàries en el context de desplaçaments migratoris pel Mediterrani, i no vaig poder menys que recordar-me d’aquesta imatge, que sembla simbolitzar molt del que aquí hi ha en joc.
Sembla mentida que poc més d’un any després hàgim de tornar a parlar sobre aquesta qüestió i els seus nexes amb el populisme (ja ho vam intentar a “Salvini en el pretorio: ¿Barrabàs o los emigrantes del Aquarius?”). Però de nou ho entenem procedent per intentar aclarir alguns elements presents en aquesta qüestió.
Per això, en aquest cas, ens centrarem a perfilar les importants diferències que hi ha entre tres plantejaments diferents davant dels desafiaments humanitaris que sorgeixen en el context d’immigració clandestina, forçada per causes econòmiques i/o recerca d’asil polític. En concret, podríem parlar de solucions d’emergència, solucions de fons i no-solucions.
Pel que fa a les solucions d’emergència, semblen òbvies i haurien de començar per la configuració de vies segures, reals i simplificades per a la immigració i la sol·licitud d’asil. Això inevitablement implicaria el compromís dels estats del Nord amb el respecte universal als drets humans, cosa que hauria de començar pel compliment del deure de socors al mar. Com a conseqüència, no només seria necessària la descriminalització de l’ajuda d’ONGs en alta mar, sinó també l’activació de dispositius de rescat per part dels països rics que suposadament defensen un règim d’Estat de Dret, així com la fi de l’ominosa col·laboració amb els estats del Nord d’Àfrica que no respecten els drets humans (inclòs el cessament de les devolucions en calent a aquests estats). Només així es desmotivaria en gran mesura les màfies que extorsionen en molts casos als/les migrants que creuen el Mediterrani. Tot això amb d’una mirada que escapi de la deriva securitzadora en què semblem instal·lats. Per part nostra, defensem enèrgicament aquest tipus de mesures.
En efecte, ja és hora d’acabar amb la tragèdia que des de fa anys ha convertit el Mare Nostrum en un autèntic cementiri, davant l’apatia generalitzada d’Europa, quan no l’alarmisme per suposades allaus d’hordes disposades a envair el nostre continent. Aquest relat, que té uns últims beneficiaris dels quals parlarem, és fals i interessat (començant perquè ni són tan nombrosos aquests sense papers, ni la major part entra per aquesta frontera sud sinó pels aeroports, amb visats temporals).
Ara bé, és fonamental reiterar que això són només mesures d’emergència i transitòries. Perquè els problemes a què responen aquests moviments migratoris són molt complexos i encara que els pedaços són urgents, no són suficients. Per tant, és important no quedar-nos en un simple bonisme autosatisfet que calmi les consciències i, de passada, atorgui alguns vots a propostes demagògiques de cert progressisme de saló, que no es preocupa pel que passarà després amb aquests/es migrants i amb els territoris dels quals procedeixen, fet que en ocasions s’evidencia en polítiques erràtiques, ambigües o incoherents.
En aquest sentit, insistim que la resposta als problemes que forcen aquests moviments migratoris forçats és molt més complexa i costosa, també (encara que no només) en termes econòmics. En efecte, hi ha una sèrie de raons que justifiquen la necessitat de buscar solucions a llarg termini. Algunes tenen l’origen en l’agitació interessada d’alguns dels problemes que suposadament són motiu, ja en el nostre continent, d’una immigració descontrolada i massiva, com són els conflictes culturals, econòmics o ambientals. És imprescindible comprendre que no són aquestes les circumstàncies d’Europa i sí, en canvi, les de molts estats empobrits que acullen onades provinents d’estats veïns. Per exemple, actualment tenim la xifra de refugiats/des més gran de la història, i en la seva immensa majoria han estat acollits en altres països del Sud. Les xifres de migrants econòmics i refugiats/des polítics al Nord enriquit són ridícules respecte als transvasaments Sud-Sud. No obstant això, com veurem, la immigració, especialment la musulmana, és un instrument d’agitació per a la nova extrema dreta populista, per dos motius. En primer lloc, perquè ha fet (com també una part de l’esquerra des de la perspectiva oposada) del discurs cultural la seva arma predilecta. I en segon, pel rebuig al pobre (aporofòbia l’anomena Adela Cortina) que conciten els migrants amuntegats en suburbis urbans o campaments agraris.
També es comenta des de certs àmbits que, en alguns casos, la immigració es pot utilitzar com a excusa per a la reducció de les condicions laborals dels naturals. Aquesta qüestió està generant en els últims temps un ampli debat en l’esquerra sobre un tema, el de la immigració, en què semblava haver-hi una mirada positiva consensuada. Ara bé, davant d’aquest argument, cal indicar de nou que no succeeix generalment a Europa, on als i a les migrants no només els calen papers per treballar legalment, sinó que només poden optar a sectors molt restringits que generalment menysprea la població autòctona. De manera que als migrants indocumentats gairebé no els queden més que els treballs clandestins en sectors rebutjats pels europeus. Treballs escassos, donat el risc per a l’empresariat que els contracti; treballs d’esclau, donada la manca de control de les condicions d’aquest. Cal advertir que darrere d’aquesta bandera de la defensa de l’obrer/a nacional, s’agiten visions nacional-comunistes l’evolució de les quals sol respondre a patrons històricament reiterats.
Com veiem, aquestes conseqüències negatives que suposadament afecten Europa i que s’agiten interessadament des de certs sectors d’opinió, només afectarien el nostre continent. No obstant això, si sortim d’aquesta perspectiva de mirar-nos el melic, cal advertir que els principals problemes de les migracions indocumentades són uns altres. Bàsicament, la raó que els impulsa és: escapar de la pobresa, la fam, la inseguretat, la mort, la guerra, el terrorisme… Es tracta, per tant, d’una migració forçada, no realment desitjada. I a això s’afegeix un segon factor: que l’emigració des del Sud empobrit no soluciona realment els problemes del Sud empobrit. En primer lloc, perquè no és possible que tot el Sud vingui aquí, atès que l’economia global es basa en el que es coneix com a externalització. Aquest és l’element definitiu per poder sostenir que, per molt que vulguem, les migracions forçades cap al Nord no són una solució als problemes del Sud sinó una mera via d’escapament. Però aquest argument cal comprendre’l, ja que s’utilitza moltes vegades com a excusa insolidària, quan ha de ser entès més aviat com un útil ariet crític.
En efecte, no hi ha pastís per a més gent. No hi caben més convidats/des. I a més no podria arribar per a més. És a dir, l’estil de vida que tenim al Nord no seria assumible per al planeta si tota la humanitat el gaudís. És impossible. Precisament perquè les nostres societats són el que s’ha anomenat “societats de l’externalització”: primer, ens aprofitem dels recursos del Sud; després, expel·lim cap allà les nostres excrescències. Però el Sud és un convidat de pedra en tota aquesta història. No està cridat a participar-hi; ni allà, ni tampoc venint aquí. En altres paraules: perquè allà viuen així, aquí podem viure així. Això és una cosa que explica amb claredat supina Stephan Lessenich en un article recent titulat encertadament “Fin a la hipocresía colectiva”.
Per tant, una solució de fons seria quelcom colossal, perquè aquí hi ha la mare dels ous: canvi de sistema econòmic, desaparició dels intercanvis injustos en els mercats internacionals, control de l’activitat de les transnacionals en els estats on els drets humans no són respectats, preus màxims dels aliments bàsics i prohibició d’especular-hi, reconeixement de deutes històrics i ecològics… I, sobretot, un canvi de mentalitat, que superi el paradigma economicista-instrumental depredatori i vagi de la mà d’un canvi de forma de vida en el Nord enriquit. Gairebé res. Però, compte, els partidaris del decreixement alerten: o decreixem voluntàriament o arribarà la fi d’aquest modus vivendi, donada la seva insostenibilitat natural i social.
Reprenguem el fil de les emergències humanitàries. Queda parlar de les no-solucions. Això és el que proposa l’extrema dreta populista: Salvini, Vox i companyia. No és només la mera defensa del nostre “irrenunciable estil de vida”, com diu Trump. En el fons és que, simplement, als que propaguen aquestes idees no els interessa el que passi a aquesta part de la humanitat que consideren sobrera. Un exemple d’això és la defensa per part de Vox de la retirada dels fons d’ajuda al desenvolupament dels països empobrits, simultàniament a la seva negativa a acollir migrants econòmics i refugiats polítics. Per això parlo de no-solucions. Perquè les emergències humanitàries generades per moviments migratoris forçats no són per a aquesta gent un desafiament, ni un problema a resoldre. Són només una tempesta perfecta per pescar vots. Una excusa immillorable per posar en marxa la màquina de demagògia electoral, que des d’un egoisme infantil insolidari busca descaradament el vot de poblacions insatisfetes, poc informades, poc formades i amb prejudicis, que són a més manipulades mitjançant postveritat, fake news i desinformació. En suma, populisme. Però d’això ja en vam parlar en aquest altre post de fa un any i escaig.
Theodor Adorno ja va dir que l’extrema dreta es caracteritza per utilitzar l’agitació, i ser mestra en la manera de fer-ho. Doncs bé, com poden veure, aquí tot és agitat i instrumentalitzat. La població del Nord enriquit és empesa cap a les xarxes del vot cap a aquesta extrema dreta. Sembla terrible, i no obstant això hi ha una cosa molt pitjor: la gent del Sud empobrit és empesa a les xarxes de l’abisme del mar. Fugint de la misèria i la mort s’internen en un laberint infernal en el qual molts trobaran una mort evitable. L’esgarrifós dubte que sorgeix és: seran mer aliment per a l’almadrava electoral?
Il·lustració de Luis Demano