Grup d’economia de CJ. 1.- Entenem com a estalvi una acumulació de béns o valors econòmics que pot respondre a diverses finalitats: previsió de futur; possible valoració de nous guanys; creació d’empreses; fons d’inversió; organitzacions culturals, benèfiques, altruistes, religioses, polítiques, etc. Cal distingir, per tant, l’acumulació de la intencionalitat. Tal com diu sant Joan Crisòstom, l’acumulació de béns per retenir i guardar és una forma d’idolatria.
2.- Si atenem a l’acumulació de béns o valors, és absolutament irrenunciable des del punt de vista ètic que siguin béns o valors adquirits de manera legítima i legal, sense enganys, usurpacions, apropiacions injustes, corrupció, etc. Quan es donin aquestes situacions cal tornar als seus propietaris legítims o, si s’escau, a la societat, allò que s’ha adquirit en contra del dret i de l’ètica. Seguint una formulació tradicional diem que aquests béns “clamen pels seus amos”.
3.- Atenent a les finalitats de l’estalvi, és irrenunciable examinar la intenció i distingir si es tracta de subjectes particulars o de col·lectius. No és el mateix un estalvi personal que un estalvi d’una societat fabril o comercial. Aquestes intencions o raons que motiven l’estalvi poden fonamentar-se en la racionalitat; la situació real o previsible; les bases ètiques, que es fonamenten en el que anomenem rectitud; els grans principis religiosos, que es fonamenten en la justícia, la caritat i el bé comú, i aquells valors relacionats amb els missatges de la revelació transcendent, en el nostre cas la revelació cristiana.
4.- El que s’ha dit mostra la complexitat del tema. Amb tot, en una societat que s’ha de considerar civilitzada és irrenunciable el discerniment valoratiu sobre l’estalvi, i així contradir la realitat dominant del liberalisme radical que de facto produeix que el rics siguin més rics i els pobres més pobres. “Pels seus fruits els coneixereu” va dir Jesús. Aquest sistema basat en la valoració d’una llibertat extrapolada dels drets humans i la destrucció de la terra al servei de la minoria rica, no es pot sostenir i exigeix una revisió radical de les bases financeres. És irrenunciable afrontar la realitat actual i no abandonar-la per la seva complexitat. No podem deixar en mans d'”aquest liberalisme” el present i el futur de la humanitat.
5.- Tenint present que els béns de la naturalesa creada per Déu són per a tota la humanitat i que, per tant, han de cobrir les necessitats essencials per al manteniment i el desenvolupament de tots els éssers humans, aquell estalvi que impedeix aquesta finalitat ha de ser considerat fraudulent i que atempta al bé comú. Aquest bé comú és irrenunciable. No és admissible des del punt de vista ètic un estalvi que va en contra del bé comú.
6.- Tota persona humana és social per origen, per dependència, per racionalitat, i pel fet de formar part d’una humanitat amb un origen i un destí que són comunitaris. Aquesta és la voluntat de Déu expressada repetidament en les Sagrades Escriptures i concretament en les paraules i la vida de Jesús. La Bona Notícia de Jesucrist ens exhorta i exigeix un ús de béns que tingui present als altres. Per tant, rebutja aquell subjectivisme que intenta atendre’s a si mateix i prescindeix dels altres. És irrenunciable aquest valor de fraternitat que es manifesta en l’ús recte dels béns, amb especial atenció a les persones que, per les diverses circumstàncies de la vida o per ser víctimes de l’explotació injusta, no tenen els béns fonamentals per viure i desenvolupar-se.
7.- La finalitat dels béns amb vista a la humanitat exigeix de manera irrenunciable una política nacional i internacional recolzada en un dret que tingui present tots els humans i el manteniment de la mare terra, de manera que gestioni la convivència, el treball, el repartiment i l’ús de cara al bé comú. És irrenunciable el valor legal i polític que es dedueix del bé comú, del dret universal a una vida digna, i que pugui atendre tan com sigui possible les seves precarietats i limitacions.
8.- El missatge de Jesús fonamenta aquesta dimensió humanitària dels béns en la confiança en el Pare i en la fraternitat universal. Repetides vegades exhorta a aquesta confiança en Déu i a donar als altres del que un és i té. Per tant, la finalitat de l’estalvi no és per al bé personal sinó per ajudar a aquesta fraternitat, de manera que els creients en Jesús mostrin amb la seva forma de viure que, confiant en Déu, els béns que puguin acumular són per viure en austeritat i així comunicar-los als que més ho necessiten. Aquesta participació de béns pot ser directa o indirecta. És així com es pot anar assolint una nova humanitat.
9.- Les primeres comunitats cristianes duien a la pràctica aquest missatge renovador bàsicament a través de tres actuacions, tant personals com comunitàries: la comunicació de béns, l’hospitalitat i els préstecs sense interès. Aquestes dimensions, contràries a la manera de pensar i valorar de l’imperi, tenien el seu fonament en la tradició d’Israel. En els llibres de l’Antic Testament trobem aquesta moral com a base de convivència, tot i que en gran part en temps de Jesús eren en la pràctica molt oblidats.
10.- Des d’aquests inicis de la vida de comunitats cristianes aquestes tres dimensions s’han anat modificant, ampliant o desvaloritzant segons els temps i els esdeveniments. És una llarga història d’encerts i desencerts, de fidelitat i pecat. Però en aquest temps actual és irrenunciable aprofundir en el missatge bíblic, i més concretament en Jesucrist, de manera que no només es renovi aquesta concepció de l’estalvi com a mitjà d’arribar a una societat per a tothom, sinó que s’aprofundeixi la motivació espiritual i religiosa dels seus valors, que contradiuen en gran part el fet que visquem com sotmesos als nous imperis dels diners, de la competència, del subjectivisme explotador i de la desvalorització de la dignitat humana. Així ho van fer els Pares de l’Església, les comunitats religioses, molts moviments de renovació cristiana i la doctrina social de l’Església. Avui estem cridats també a reflexionar i actuar en conseqüència. No podem tancar els ulls i desentendre-nos-en; és irrenunciable.
Imatge de Charles Thompson a Pixabay