Gustavo Duch Guillot. Nois i noies
No recordo a qui vaig sentir explicar el que havia passat en aquella aula d’institut, però es veu que el professor va dir:
–Nois, quan hàgiu acabat l’examen el deixeu a la meva taula i sortiu al pati.
Veient que la Paula, asseguda a la tercera fila, semblava que havia acabat però s’estava allà quieta, el professor la va renyar:
–Paula, que no m’entens? He dit que a mesura que acabeu, em deixeu l’examen a la taula i sortiu al pati. Què esperes?
En tornar del pati, a la classe següent, el mateix professor va dir:
–Els nois que es vulguin apuntar a l’equip de futbol, que alcin la mà.
La Paula, com que aquest esport li encanta, no va dubtar gens ni mica a aixecar la mà, però immediatament el professor la va tornar a renyar.
–Paula, que no m’entens? He dit nois, no és un equip de noies.
La Paula i totes les dones, va explicar algú que no recordo, han de fer, sempre i constantment, un esforç especial per saber o intuir si el llenguatge les inclou o no.
El paisatge és una pantalla de plasma
En un paisatge de plasma, les onades són aplaudiments en un estadi, i el mar, plàstics en moviment.
En un paisatge de plasma, les emocions es fabriquen en cadena, en sèrie. En sèries.
En un paisatge de plasma, els diàlegs són muts, el contacte una aplicació i el silenci un botó.
En un paisatge de plasma, el camp és una hectàrea de futbol. La fruita, l’inte-rior d’un envàs.
En un paisatge de plasma, l’esperança són les bateries. Que també s’acaben.
Comunitarisme
Si tot segueix així, serà terrible, la crisi del deute financer posarà fi a l’euro com a moneda única, i el dòlar i el ien deixaran de ser monedes arrogants. Tornarem a les monedes nacionals que, una a una, també aniran morint. De manera que l’únic que es podrà fer serà recuperar les monedes locals sense cap valor a la borsa, els bancs de temps o qualsevol altre sistema d’intercanvi humanitzat. Sense diners, serà terrible, els rics no seran rics i els pobres no seran pobres.
Si tot segueix així, el pànic s’escamparà arreu, s’acabaran el petroli i els seus derivats, els que mouen el món i que transporten tones de mercaderies. Serà terrible, s’acabaran els viatges low cost i els aliments exòtics, i lamentablement tornarem al ritme mandrós dels animals tirant dels carros, les bicicletes amb pedals o la vela al vent. Sense gasolina, quina por, es correrà menys i es respirarà millor.
Si tot segueix així, moltes empreses transnacionals, de les que han jugat fort per la globalització, faran fallida. Sense els pescanoves, els campofríos o els monsantos de torn, no hi haurà res a les neveres dels mercadones o els carrefours. «Tancat per caos», diran els rètols. Serà terrible, què menjarem sense la indústria alimentària? Aliments suficients, variats, frescos i sans que les xarxes i les cooperatives sense ànim de lucre proveiran procedents de petits establiments pagesos.
Serà terrible, el sistema s’esfondrarà completament i amb ell arrossegarà la sanitat i l’educació pública, i ens indignarem amb raó. La vida a les ciutats serà complicada. Fàbriques buides, centres comercials abandonats i els índexs d’atur pujaran i pujaran. Sense res a fer, s’empetitiran les ciutats quan part dels seus habitants se’n vagin i tornin als seus pobles d’abans. Amb menys urbanitat i més ruralitat, es practicaran economies productives senzilles i sostenibles, s’oferiran serveis comunitaris exercits per les millors vocacions, i la comunitat donarà respostes, escalfor i alegries.
Ens esperen molts més sobresalts. Serà terrible. Els asils no acceptaran emmagatzemar vells i velles com si fossin restes de sèrie, i es convertiran en universitats de la recuperació del saber. Ens veurem diferents al mirall perquè ens reconeixerem millor. I als carrers o els menjadors populars hi farem amistats, com qui no vol la cosa, sense adonar-nos-en.
La fi d’un capitalisme ens fa por perquè no sabem (encara) que sense ell inventarem comunitarismes que ens faran viure millor.
(Publicat a No Vamos a Tragar)
(…)
***
Per llegir el Paper CJ complet feu click aquí.