José María SeguraQuan escoltes aquesta expressió saps, o imagines, que la persona que la fa no et correspondrà. O almenys no et correspondrà amb una contraprestació pel valor del servei, acció o de la cosa que li estàs proporcionant, facilitant, de l’ajuda que li estàs subministrant…

És una expressió que es presta a bromes. “Amb l’Església ja se sap que et paguen amb oracions”, allò de “Déu t’ho pagui…”

Ens convido a aprofundir en l’origen profund d’aquesta expressió. Posant-nos al lloc de:

  • La persona sorpresa en adulteri.
  • El paralític que no arriba a l’aigua mai a temps.
  • La dona geperuda.
  • El apallissat atès pel samarità.
  • L’ovella trobada.
  • Bartimeu…

Sempre m’ha cridat l’atenció l’hostaler de la paràbola del Bon Samarità. Aquest a qui li diuen: “Et deixo aquesta persona mig morta (l’han assaltat pel camí, ves a saber qui era…) cuida-la i el que gastis de més t’ho pagaré quan torni…”.

Em sembla fascinant. Necessitem persones i comunitats posada. Que es refiïn, que tinguin cura, que avancin i confiïn… Però això de “que Déu t’ho pagui” va més enllà. Confiar que Déu “pagarà” o Déu proveirà és remar Regne endins.

Com serà la vida vista i viscuda des de la perspectiva de qui viu amb Déu com a únic valedor? Com es llegeixen les coses i com es viuen les relacions quan no tens res, res a oferir? Com ens situem davant la vida, davant les persones i davant el que ens passa quan estem en situació d’indigència? I per indigència vull dir quan estem en situació d’indefensió i dependència total en mans d’una altra persona o de la Comunitat. Sabent, nosaltres i les altres persones, que no existeix possibilitat de restitució, ni ara ni, molt probablement, mai.

Que Déu t’ho pagui, que el Senyor que t’ha posat en el meu camí, t’ompli de benediccions. Ell, que va prometre que res del que donis a un d’aquests petits quedarà sense recompensa… És el Fiador i el Valedor de qui no té res ni a ningú més. Corregeixo: és el Fiador i el Valedor i el Defensor de tots els seus nens/es, però que es fa més evident per als qui es veuen més desemparats.

Comptem amb testimonis de sants que ens obren els ulls a aquesta experiència. Quan sant Ignasi vol anar-se’n sol de pelegrí a Jerusalem (escombro cap a casa), refusa anar amb companys perquè no vol comptar amb l’ajuda de ningú més que de Déu. La indigència total ens obre a la transcendència, ens recorda la nostra condició de criatura/creatura que arriba a la seva pròpia altura quan es descobreix fonamentada en Déu. Com diu la pregària Eucarística de la Nativitat, en desposseir-te de la teva eternitat “ens vas fer eterns”.

Com serà viure radicalment tal com diu el Salm 16: “Tu ets el meu Amo, no tinc bé fora de Tu…”? Potser aquesta sigui la vivència que busquen els qui abracen la pobresa i l’austeritat religioses: tenir només Déu per refugi, “no tenir on reposar el cap”. Potser sigui aquesta l’experiència dels qui opten per desprendre’s, per desenganxar-se de “les coses”. Potser aquest és el camí per arribar a ser el que som en la nostra Veritat més profunda, despullats d’ornaments. Potser per això afirma Teilhard: “Res no hi ha en el cristià més definitivament humà que el seu deseiximent…” ja que en certa manera ens fem a nosaltres mateixos, però ni posseïm el que fem, ni les nostres pròpies vides.

Benaurats, sí, benaurats els desposseïts (es devia referir a això el Mestre?) perquè ells són conscients de la seva indigència absoluta, indigència que els fa pobres en l’Esperit, pobres davant el Creador, i per això el poden acollir a cor obert.

Com deia el P. Arrupe, “jo em sento més que mai en les mans de Déu. Això és el que he desitjat tota la meva vida, des de jove. I això és també l’únic que segueixo volent ara. Però amb una diferència: avui tota la iniciativa la té el Senyor. Els asseguro que saber-me i sentir-me totalment en les seves mans és una profunda experiència.”

Fes-nos Senyor sentir la nostra indigència!

Imatge de karamel a Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuita. Ingeniero agrónomo y licenciado en Teología en Boston College, área de Teología Pública y Movimientos Sociales. Actualmente trabajo en Zaragoza en el Centro Pignatelli y formo parte del equipo de Entreculturas como responsable del área de incidencia política.
Article anterior¿Comunicación o manipulación? El problema de los medios de comunicación
Article següentSínodo de la Amazonía: Nuevos caminos para la Iglesia y para una Ecología Integral

1 COMENTARI

  1. hola soy yo queria desirte que tu contenido es muy fuerte para menores de 3 años,por eso queria pedirle que redusca su boca vocabulario porfavor que puede ofender a padres como yo.Por lo demas la web esta bien echa y creada pero creo que teneis que poner la De informacion un poco mas concreta para que no se tenga que buscar tanto pero esta bien
    DE jesus a sus subditos

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here