Camp visual

Camp visual

Alícia GuidonetEn oftalmologia, el camp visual és una prova que permet identificar la capacitat de la persona per veure unes llumetes que van apareixent en una pantalla que té al seu davant. Durant uns minuts i per a cada ull, l’atenció s’ha d’aturar en un punt central: mentre, van apareixent els punts de llum en diferents llocs, més propers al centre o més perifèrics. Es tracta, en definitiva, de conèixer l’amplitud visual que té la persona. Com més s’acosta al centre la claredat, més fàcilment es pot reconèixer. Com més perifèrica, més difícil és. A més, cada un dels focus apareix amb diferent intensitat…

S’acaba un curs i sembla un bon moment per tornar a passar davant la vista tot el que m’ha esdevingut: les persones que he conegut, les que no he tornat a veure, aquells a qui trobo a faltar, el que ha sobrevingut sense buscar-ho , el que, per contra, no ha arribat a passar… Paraules, imatges, però també silencis, que, com aquests centelleigs de llum, han anat emergint davant la meva vista durant tots aquests mesos. Una de les característiques del camp visual és que ha de dur-se a terme en pocs minuts, amb la qual cosa, després de la prova pot quedar la sensació que més d’una llum s’ha perdut de vista. Però, afortunadament, els éssers humans tenim la capacitat per repetir, repassar, reviure, repensar el que ens passa. I tot això a fi de degustar-ho i assaborir-ho, per conèixer-ho millor. Reconèixer, serà, per tant, un exercici de profunditat davant d’allò viscut. Un treball de saviesa: recordem que sabor i saber són dos termes que comparteixen arrel. Un coneixement, d’altra banda, que engloba tot el meu ésser, que incorporo, i que, d’aquesta manera, em permet guanyar en coherència davant la vida. Incorporant i reconeixent.

Per tant, tornar a passar, a viure, a pensar… és una oportunitat per acostar-me de nou al que ha passat. En aquest cas, el que pretenc és anar una mica més enllà, notant el que cada moment viscut m’indica. Procurant advertir cada un d’aquests centelleigs, més o menys intensos, més o menys propers al centre. No deixant-me enganyar ja que el que aparentment és central pot revelar-se mentida, mentre que el més subtil, de vegades, conté una gran dosi d’autenticitat.

Em podria preguntar com disposar-me davant tal nombre de llums, cada dia, durant tants mesos… La meva experiència em parla de certes actituds, relacionades entre elles, que orienten al (re)coneixement. Vegem-les.

Si recuperem l’etimologia del terme respecte, veurem que ens parla de tornar a mirar. Fixar de nou l’atenció en el que ha succeït permet acollir-ho amb major delicadesa, és a dir, ajuda a comprendre-ho millor, ja que facilita la pausa davant el detall, l’observació. La mirada precipitada davant la vida no és mirada: condueix a l’apropiació o a la voracitat del que s’ha viscut, però mai a l’acollida atenta, lenta, acurada. Respectar és aturar-se per poder acollir. En segon lloc, fixem-nos que admirar alguna cosa és deixar-se sorprendre per ella. Certament, la capacitat per admirar-se davant el que passa em recorda les llumetes que sorgeixen davant meu sorprenent-me: ni posseeixo els esdeveniments, ni tampoc les relacions ni el curs que prenen. La sorpresa de Déu em parla del grau de llibertat al que arribo quan em deixo sostenir per Ell. Per estranyes que puguin semblar les coses en un moment donat, per sorprenents, la confiança i l’esperança em mantenen en el camí. Per la seva banda, el silenci, més que un estat, és una actitud constant. Hom no està en silenci perquè, diguem-ho col·loquialment, tingui la boca tancada. Un silenci obligat o tens no és silenci. Més aviat, la disposició silent consisteix en la capacitat per fer callar els sorolls que arriben fins a mi, des del meu interior o de l’exterior, i que, en tot cas, no em permeten unificar-me, elaborar el que em passa, prendre distància. El silenci té molt a veure amb la contemplació, amb l’atenció, amb l’escolta. El silenci es converteix en una caixa de ressonància interna que permet interioritzar el doble moviment d’acollir per oferir. I, certament, l’atenció necessària per viure amb actitud silent té molt de vetlla. Perquè hi hagi vetlla és necessària la nit. I, en la nit, en la foscor, de vegades absoluta, s’imposa l’espera. Esperar, atenta, a veure emergir alguna llum, per petita que sigui, per poc intensa, però al cap i a la fi, llum que permetrà rebre la intuïció per seguir en el camí. Vigilant llavors, atenta i disposada a acollir llum. Si del que es tracta és d’acollir, d’estar atenta perquè, finalment, s’encengui alguna llum, serà necessari buidar-me. Pobresa en les maneres, en les paraules i en els gestos. Pobresa també real, i que, en tot cas, s’expressa amb senzillesa. Pèrdua que és benvinguda, que és rebuda com un regal, ja que allibera espais pels quals es pot colar alguna espurna de llum. I, finalment, el dejuni. Efectivament, el dejuni és una pràctica que em porta a la frontera entre el que és necessari i el que és superflu. Una actitud fronterera, que, per ser-ho, pot augmentar la sensibilitat i la lucidesa davant la vida.

El respecte, l’admiració, el silenci, la vigília i el dejuni són actituds contraculturals, però que, al meu parer, faciliten el camí de l’atenció per a  trobar millor aquesta claredat que tant desitjo en la meva vida i que em condueix a Déu. Són actituds que, si no s’incorporen, si no acaben formant part de mi, no (em) transformaran. Gràcies a elles aprendré a distingir. Comprendré més i millor, entre aquestes claredats, la comunicació de Déu, el que m’està indicant. Com Jacob en el seu somni, m’adonaré que el Senyor hi era, fins i tot en els moments més foscos, aquells en què no albirava res. A poc a poc aprendré que tot és gràcia, que aquests espais de foscor eren necessaris per atendre més, per afinar millor, per acollir, amatent i esperançada, el curs dels esdeveniments, que em porten, de nou, un altre resplendor. També m’ajudaran a no deixar-me enlluernar per una llum que en realitat no ho és, que és únicament aparença, tot i la brillantor, malgrat l’espai que ocupa… Descobriré que altres persones estan en el camí, que podem explorar juntes, i que aquesta mirada conjunta assoleix moments d’immensa alegria.

I així em disposo a tancar un curs. A tancar-lo per poder obrir un altre espai. Procuraré fer-ho des del saber, perquè intueixo que és important saber tancar, saber obrir… Aniré descobrint llums en aquest immens camp visual que és la meva història de vida immediata. Reconeixeré, agraïda, la presència de Déu en ella. Continuaré construint, i ho faré amb l’horitzó posat en el tot, en tot estimar, en tot servir…

Imatge d’intographics a Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.