He de reconèixer que molts comportaments polítics dels nostres representants públics em tenen una mica desconcertat. No deu ser només a mi, perquè d’acord amb els últims sondejos d’opinió pública difosos pel CIS, l’anomenada “classe política” apareix en el segon nivell de preocupació dels espanyols.
Entenc que aquest assumpte té a veure no només amb l’àmbit de la pura política, sinó també amb el de l’ètica política, entesa aquesta com el noble exercici d’adequar l’acció política dels representants públics a l’interès genuí dels seus representats, als quals es deuen i serveixen. I quan en aquesta relació salten les alarmes i el representat expressa una creixent llunyania o divorci dels seus representants, alguna cosa ens està alertant d’una possible disfunció no només política, sinó també ètica.
Heus aquí algunes mostres del que podríem anomenar política negativa o, si es vol, antipolítica.
1. Infravaloració de la paraula i el debat d’idees davant de l’auge dels missatges simplificats o els argumentaris enllaunats. No interessa tant el contingut de les propostes que es discuteixen com el format en què es difonen. La xarxa acull per igual veritats, mitges veritats i mentides. No importa tant el contingut del que es difon sinó la seva capacitat per generar adhesions acrítiques. Com afirma l’escriptor Carles Casajuana, “per a molts la viralitat s’ha convertit en el valor suprem. Que una notícia sigui o no certa és secundari. El que compta és que sigui retuitejada veloçment pels lectors”. En lloc de propiciar el debat, es creen bombolles informatives que porten els ciutadans a reafirmar-se en el que ja pensen.
2. L’emoció desplaça la raó en el debat polític. Es tracta d’excitar emocions abans que raons, vèncer més que convèncer, combatre més que debatre. El monòleg ha desplaçat al diàleg. En una societat democràtica dessacralitzada, el marc del debat hauria de ser el de la discussió racional sobre objectius i mesures i no una apel·lació a l’excitació emocional en la qual els sentiments operen com a font de legitimitat. S’atribueix a l’emoció una qualitat moral que no té, en consonància amb l’apreciació de l’escriptor Pérez Viejo, que “cal veure la política com una activitat racional i no com una teologia sentimental”.
3. L’exclusió, com a nova bandera. Mai no havien proliferat tant en la història de la nostra democràcia els “cordons sanitaris”, les “línies vermelles”, els “vetos creuats”… La política s’ha tornat dogmàtica, excloent, essencialista, de trinxera… Els grups polítics cauen amb facilitat en el dualisme de viure de l’aclamació interior (dels seus) i l’exclusió (dels altres). Com afirma el sociòleg i escriptor Daniel Innenarity, “es persegueix el lideratge en la pròpia afició, que premia la intransigència, la victimització i la fermesa”, sense adonar-se que “amb amics a dins i enemics a fora no es fa gairebé res en política”.
4. La cultura del pacte i l’acord no gaudeix de bona salut en l’actual conjuntura política. La nova fragmentació de l’actual sistema de partits convidaria a tot el contrari, a una cultura més pactista, a fer concessions recíproques, a fomentar la col·laboració mútua. No obstant això, no només escasseja el pacte, és que sovint es presumeix del no-pacte, quan s’afirma amb orgull que “nosaltres no ens hem mogut de les nostres posicions…, són altres”. Es fa bandera de l’immobilisme, es qualifica de “traïció” qualsevol concessió acordada. En lloc de gestionar el nou pluralisme de partits, hem passat del bi-partidisme al bi-bloquisme, mantenint la incomunicació entre els blocs i defugint la transversalitat entre ells. En comptes d’una gestió d’interessos contraposats, massa sovint la política sembla un aparador per a l’exhibició de les pitjors arts de la confrontació.
Mantenir-se fidel als principis que et vinculen amb els teus representats és una actitud noble, però això no pot estar renyit amb la flexibilitat i amb la capacitat de crear espais per a la transacció i l’acord. Diu Innenarity que “moltes experiències històriques posen de manifest que els partits donen el millor de si mateixos quan han de posar-se d’acord, constrets per la necessitat d’entendre’s. Governar requereix oponents amb els quals col·laborar i no tant enemics als quals desacreditar”. Tot això desemboca en la crispació i la polarització, i com més polaritzada està una societat menys capaç és d’avançar i de propiciar transformacions.
5. Excés de sobreactuació. Ja sabem que una certa dosi de teatralitat acompanya l’escenificació de la contesa política. Sabem que a més de gestors, els polítics són també actors. I per això, en la difícil tasca de convèncer concorren un ventall d’arts i tècniques tendents a guanyar-se el favor dels ciutadans. Comunicar bé ja és tenir guanyada la meitat del camí cap a la meta. I aquesta obsessió per guanyar de totes totes la batalla de la comunicació explica en part la tendència dels polítics a sobreactuar, a emfatitzar de vegades fins a extrems grotescs la defensa dels seus postulats. Hem convertit la política en una campanya electoral permanent, on les reafirmacions en les bondats d’uns contrasten amb l’èmfasi en les maldats dels altres, projectant una imatge degradada del combat polític, més propera a un ring de boxa que a una àgora parlamentària.
6. Distanciament entre la societat i els seus polítics. El filòsof Spinoza ja afirmava de manera clarivident que la democràcia, que és el més “conflictual” dels règims polítics és, per això, “el més natural” i el millor. I és que el conflicte és un ingredient essencial de les relacions socials, tant a nivell col·lectiu com individual. Per això, la política s’ha d’entendre com l’adequada gestió d’interessos contraposats en l’espai públic. Si la gestió condueix a exacerbar i polaritzar les diferències naturals entre els grups, la societat resultarà més fraccionada i la bretxa social i política serà més gran. I viceversa.
No pretenc contraposar una imatge angelical dels ciutadans enfront d’una altra de diabòlica dels seus polítics, la qual cosa seria un apriorisme tan fals com perillós, sinó posar de manifest que els grups socials no són impermeables a les dinàmiques de les seves elits representatives. Convé no oblidar, a més, que amb l’acció política no únicament es fa política, sinó també pedagogia. I convertir aquella en l’exhibició del desencontre i la confrontació xoca de ple amb l’ètica de la responsabilitat i va en direcció oposada a l’aspiració de fomentar una societat més cohesionada.
Concloc. Els trets descrits en aquesta reflexió s’estan instal·lant amb massa naturalitat i persistència en la política espanyola. I tenen efectes negatius d’índole tangible, perquè el bloqueig porta a la paràlisi en l’acció de govern amb conseqüències materials per a la vida de la gent, però també amb efectes intangibles, encara que no menys reals, com la inoculació progressiva d’un clima de desconfiança i desafecte cap a l’acció política. I no oblidem que el descrèdit “entre els polítics” no acaba aquí, sinó que és l’avantsala del descrèdit “entre la societat i els seus polítics”. La percepció de bona part de la ciutadania, en assenyalar l’acció dels seus representants com a part dels seus problemes més que de les seves solucions, convida amb urgència a una reflexió compartida i tant de bo que a una rectificació del rumb.
[Imatge de Gerd Altmann a Pixabay]