Xavier Casanovas. En plena conquesta de l’oest americà, un petit poble sobreviu el seu dia a dia habitat només per dones. On són els homes? Van morir tots en un accident a la mina on treballaven deixant vídues i orfes a mercè de la voluntat de Déu, o de la seva absència. En aquest poble s’hi refugia un jove misteriós que escapa de la banda de bandolers i malfactors entre els qui vivia. El cap de la banda, un híbrid entre predicador, salvador d’ànimes perdudes i dimoni encarnat, el busca per a matar-lo. Aquest és l’argument d’una minisèrie de Netflix que ha passat potser sense pena ni glòria, però que sota capa de western de tota la vida, amaga una lectura autènticament dovstoievskiana mirant de respondre a aquella gran pregunta: si Déu no existeix, tot està permès? I afegiria, si Déu no existeix, a qui o a què fiem la nostra salvació?
I a partir d’aquí us recomano veure primer la sèrie o seguir llegint prèvia alerta d’spoilers. Avís a navegants: sang i fetge a dojo en un de cada deu fotogrames, com devia ser probablement a l’autèntic oest americà. No cal dir que el gènere western ens permet una de les ficcions més suggerents: la idea de la vida sense llei, o d’altra manera, imaginar un ordre social on la llei del més fort és llei divina. Només així ens adonem com el dret -i no la tècnica- ha estat probablement la conquesta més important de la humanitat. Això sí, sempre que aquest no sigui merament formal i, efectivament, protegeixi el feble contra el fort.
Però la reflexió interessant, en aquest cas, és la sociològica: quines alternatives té l’individu per a salvar-se –i aquí la salvació no és en clau divina sinó explícitament terrenal- quan la més mínima instància que podria protegir-lo desapareix? Certament dues: la primera és mirar de fer-se tant fort com el mal que el persegueix. La contradicció rau en el fet que si el mal pot arribar a ser infinit, no hi ha fortalesa infinita que càpiga en la contingència i limitació d’un sol individu. Aquesta sortida, que se’ns mostra en la sèrie clarament masculina, és fallida des del moment zero. I així es reflecteix en la sèrie: tot protagonista que busca o bé salvar-se tot sol, o bé fer justícia pel seu compte, acaba irremeiablement mort. És més, quan més convençut es mostra de la seva autosuficiència, més ràpidament el pelen. Això ho sap l’antagonista principal, Frank Griffin -un Jeff Daniels sublim que justifica ell tot sol el visionat de la sèrie-, doncs fins i tot per a fer el mal cal rodejar-se de bona companyia. I ni tan sols el dolent cavalca sol.
Probablement aquest sigui l’element més interessant de la sèrie. Frank Griffin, amb retòrica de pastor i actitud de salvador d’ànimes, es dedica a arreplegar als perfils més foscos que va trobant pel camí. Nens orfes, joves esgarriats, tota una fauna d’exclosos que, abandonats a la seva sort, troben escalf i acollida en els plans foscos i escabrosos d’un personatge que es creu il·luminat per Déu. Els plans d’aquest grup no se’ns arriben a explicar mai, però sí que veiem quins són els seus mitjans, i la retòrica que s’utilitza per a justificar-los. Frank Griffin utilitza una sèrie de frases de tall bíblic, extretes d’un llibre que no arribem a saber mai quin és, i que suposen tot un estil de vida lliure, despreocupada per les adversitats d’aquest món -l’important és salvar l’ànima!- i que arriben a justificar el simple assassinat com un favor a la persona morta. Se li estalvia el tràngol d’haver de seguir transitant per aquesta vida. Queda clar que en absència d’un Déu, n’hi ha que volen ocupar el seu lloc i de ben segur que ho aconsegueixen per a desgràcia de molts. Fins i tot Frank Griffin es mostra completament impassible en tota escena violenta i d’acció, recordant a tots que ell “ha vist la seva mort i no serà d’aquesta manera”. Una afirmació que li dóna una aura de profetisme i divinitat i que, al darrer capítol, serà contradita pels fets, recordant-nos que viure sense Déu és una desgràcia però més encara ho és creure que algú pot atorgar-se paraules divines.
Tornem al poble. Parlàvem de la possibilitat de salvació individual front a l’absència de llei i empara. Hi ha, evidentment, una segona sortida, i això ho saben molt bé les dones, la comunitat que s’organitza i busca respondre com pot i maldestrament a les adversitats. I no imaginem una comunitat ben avinguda i fraterna, és una comunitat contingent, a qui la vida per desventura els ha portat a cobrir-se les espatlles les unes a les altres, encara que moltes no ho vulguin així. Significativament, la comunitat es dedica a construir l’església del poble durant tota la sèrie, i, quan una de les protagonistes, enfadada, se n’adona que no té raons suficients per a trencar amb les altres, torna, agafa martell i claus, i es posa a construir amb la resta els darrers taulons d’una taula de salvació que és, no l’església que basteixen, sinó la comunitat de dones que s’amalgama dia a dia i fa d’aquesta resistència veritable salvació eterna.
Així doncs, a diferència de la resta de personatges que van apareixent a la sèrie, la majoria homes, sobradament preparats, amb un gran domini de les armes i el maneig dels cavalls, són aquesta comunitat de dones fràgils les que acaben vencent el mal quan se’ls presenta. Dones que no havien tocat una escopeta en la seva vida, que a còpia de treballar plegades i de resistir, de cuidar-se i de suportar-se les manies i petiteses les unes a les altres, acaben completant el buit d’un món sense homes i sense Déu. Fins i tot les dones més valentes i avesades, les que sí han disparat més d’un tret, no busquen sinó posar aquestes capacitats al servei de la resta de dones del poble.
La sèrie té molts elements que donarien per a allargar aquest article. Una lectura racial basada en la realitat del poble veí on viuen tan sols negres lliures, i us avanço que aquesta llibertat, la pagaran cara. Fins i tot una aclucada d’ull a les fake news amb un periodista de diari que juga un paper clau en la difusió de notícies per a fer avançar la trama.
Reconeguem-ho, la nostra societat actual s’assembla cada cop més a l’oest americà. La llei del més fort s’obre pas i guanya terreny quan vivim obsessionats tan sols en el que pugui ser de nosaltres -com a molt ho ampliem al camp familiar- i retrocedim força pantalles en el nostre estadi de civilització quan el dia a dia es torna una cerca contínua de salvació individual a cada cantonada. Com si no hi hagués Déu –podem viure, avui, d’alguna altra manera?– fiem la nostra ànima al primer ídol o líder que ens ven una salvació massa barata. Però si alguna cosa podem aprendre, fins i tot d’històries com aquesta, i cal que ens quedi ben clar, és que només on hi ha comunitat fraterna podrà haver-hi, algun dia, verdadera salvació.
Imatge extreta de: Netflix