Jesús Martínez Gordo. He seguit amb el cor encongit el final de Vicent Lambert en Reims (França), el tetraplègic en estat vegetatiu des de feia més d’una dècada. I també he seguit l’enfrontament judicial entre els seus pares (catòlics i contraris al fet que se li retirés l’alimentació i hidratació artificials per considerar que era una decisió “eutanàsia”) i la seva dona i tutora legal (partidària de tals retirades per entendre que s’estava incorrent en “acarnissament terapèutic” o “distanàsia”). També he llegit com el Papa Francesc ha reivindicat a Twitter que els malalts no siguin “abandonats fins a deixar-los morir”. Per la seva banda, Mons. V. Paglia, president de la Pontifícia Acadèmia de la Vida, ha qualificat la seva mort com una “derrota per a la humanitat” perquè “una societat és humana si protegeix la vida”.
És un fet dramàtic que m’ha recordat el cas de Charlie Gard i el delicat i complex debat que llavors es va obrir i del que vaig recollir el que ara segueix. Entenc que el llavors aportat pot ajudar a aclarir el que està en joc en aquestes i en altres situacions límit.
Charlie Gard patia una síndrome d’esgotament mitocondrial, una raríssima malaltia genètica que provoca, en qui la pateix, una paràlisi progressiva que el condueix a la mort. Els metges del “Great Ormond Street” (Londres) van assajar –mantenint-lo viu amb respiració assistida i sonda nasogàstrica- diferents teràpies. Davant la impossibilitat d’arribar a un resultat favorable, van entendre que no hi havia solució i que mantenir-lo en semblant situació augmentava el seu patiment i provocava una despesa inútil. La gerència de l’hospital va sol·licitar permís al tribunal corresponent per desconnectar i procedir a una teràpia pal·liativa. Els pares es van oposar frontalment. Després d’haver activat un complex procés judicial, van comunicar el 24 de juliol de 2017 que s’havia entrat en “un punt de no retorn” i que lamentaven el “moltíssim temps malgastat”.
D’entre les nombroses aportacions que hi va haver aleshores, retinc la facilitada per R. Massaro. Aquest jove doctor en teologia moral i bioètica va oferir tres consideracions que crec bastant oportunes perquè ajuden a aclarir el debat sobre l’eutanàsia (ajudar a morir avançant la mort), la distanàsia (acarnissament terapèutic) i l’ortotanàsia (pal·liar els sofriments sense alterar el curs de la mort).
A la primera de les seves consideracions, es preguntava sobre a qui corresponia decidir quan, com era el cas, es donava un enfrontament total entre el parer dels metges i la voluntat dels pares. Convé tenir present, va respondre, la licitud de recórrer, tal com indica la Congregació per a la Doctrina de la Fe en la seva “Declaració sobre l’Eutanàsia”, “als mitjans posats a disposició per la medicina més avançada, encara que es trobin en fase experimental i no estiguin lliures de tot risc”. Però també tenir present la consistència dels dictàmens mèdics i les sentències de la justícia quan concorden que prosseguir amb les teràpies de suport vital o intentar ulteriors teràpies experimentals seria una forma d’obstinació terapèutica. El magisteri catòlic defensa la legitimitat i, fins i tot, la necessitat, d’“interrompre procediments mèdics costosos o perillosos, extraordinaris o desproporcionats”. En aquestes circumstàncies, ha apuntat R. Massaro, no considero que la voluntat dels pares hagi de ser “absolutament vinculant”. Tampoc em sembla inqüestionable que “defensar la vida física a tota costa sigui sempre un bé per al malalt”. I entenc que no estem davant d’una decisió tipificable com a eutanàsia, sinó, més aviat, davant el que l’Església catòlica considera que és una legítima “interrupció de tractaments mèdics onerosos, perillosos, extraordinaris o desproporcionats als resultats”. El que es pretenia, en sintonia, un cop més, amb el magisteri eclesial, no era “provocar la mort”, sinó rebutjar “l’acarnissament terapèutic” o “distanàsia”.
En la segona de les consideracions examinava quan era lícit suspendre la teràpia. R. Massaro va proposar tenir present la tradicional doctrina sobre la proporcionalitat de mitjans i les aportacions més recents de R. McCormick. Aquest jesuïta nord-americà sostenia que el que estava en joc no era l’incalculable valor de la vida, sinó si el malalt tenia o no -en coherència amb aquest inqüestionable valor- potencialitat per subsistir físicament i, així, participar del més alt dels béns: gaudir de la relació amb Déu i amb el proïsme. Si una persona (nounada o malalta terminal) no presenta cap viabilitat per desplegar aquestes relacions, llavors qualsevol esforç que es realitzi per mantenir-lo amb vida ja no és obligatori ni tampoc beneficiós per al superior interès d’aquestes persones.
Finalment, a la tercera de les consideracions es preguntava sobre com s’havia de procedir quan es demanava recórrer a noves teràpies que no asseguraven cap esperança de cura i no garantien cap potencial de relacions significatives. Un malalt, en aquestes condicions, ha de quedar desatès? Si la medicina ha fracassat, va concloure, no pot i no ha de fracassar en procurar totes les possibilitats que li permetin al malalt finalitzar la seva existència d’una manera digna. Per això, se li ha de facilitar que pugui gaudir de l’afecte dels seus pares i éssers estimats, tornar (si fos possible) al seu medi familiar, comptar amb la pregària i proximitat de la comunitat cristiana i estalviar-li, per descomptat, el sofriment que sigui humanament possible (“ortotanàsia”).
Crec que aquestes consideracions que va oferir R. Massaro fa dos anys poden ajudar a aclarir el debat sobre la mort de Vincent Lambert. I crec que també pot ajudar-nos a afrontar, quan ens toqui, una situació semblant o, en tot cas, quan hàgim de redactar o -si es considerés procedent- revisar el nostre testament vital.
Imatge extreta de: RTVE
En el plantea miento de la eutanasia, dejemos de momento de lado las disquisiciones terminológicas que vienen a ser como las taxonomías en biología, que no ayudan al conocimiento de la especie. Y llevadas a su extremo es una suerte de divertemento literario. El quid de la eutanasia es si alguien es dueño de la vida ajena, si los padres o tutores, los médicos o el estado.
El estado habla de medios desproporcionados (caros), los médicos de pronóstico irreversible y los familiares de encarnizamiento. ¿Son argumentos válidos?
Para hablar de encarnizamiento hay que hablar de sensibilidad. Los enfermos en situación terminal mantenidos artificialmente no sufren encarnizamiento alguno. Es un recurso vacío de contenido y empleado como una verdad apodíctica, sin embargo. No hay médico que se encarnice con nadie. Habrá sádicos que les den productos corrosivos y abrasivos como se ha demostrado en tantos hospitales con los viejos. Pero eso no es un acto médico.
El pronóstico irreversible es una opinión fundada en la analítica, en los medios de imagen y en otros apoyos técnicos. Pero no son infalibles. En cualquier caso no puede apelarse a ellos para acelerar el fin de la vida de nadie.
La carestía de la situación esgrimida por la administración, el estado, es un acto de sumo desprecio a la vida humana. Es cara la cama del enfermo irreversible, pero no es cara la cama del político cuya intervención quirúirgica es capaz de cerrar todo un servicio en su beneficio, como ocurrió hace poco con un político catalán en el Hospital del Valle Hebrón de Barcelona. Salió en los periódicos. Se llama Roca. No descubro nada.
La doctrina de la proporcionalidad defendida por la Iglesia suele presentarse de una forma timorata, como queriendo justificar la extinción violenta de la vida ajena. Suele adobarse con los cuidados paliativos, que es como decir, matémoslo pero poco a poco, sin dolor y con cloroformo.
Pero el problema central no se aborda. ¿Quién tiene derecho a quitar la vida ajena?
Los socialistas, los comunistas, los liberales y los separatistas están preparando una ley de eutanasia activa. Los sedicentes moralistas que apoyan a los partidos separatitas, lo mismo en Vasconia que en Cataluña (Instituto Borja) están empeñados en justificar con una dosis escalofriante de palabrería pseudogriega y pseudomédica una de las mayores aberraciones éticas.
Me tocó en Turín, hace diez años, participar en el Foro Europeo de la Ciencia en el apartado dedicado al criterio de extinción de la vida humana. Sabido es que la Universidad de Lieja es el centro que ha trabajado más el tema. Nadie entonces quiso abordar la cuestión de quién es el dueño de la vida ajena. Perdidos entre encefalograma y encefalograma la cuestión del hombre queda diluida. Ahora que estamos en puerta de sacralizar el crimen, con los votos de los partidos mencionados, sólo faltaba que la Iglesia prestara su apoyo diluyendo la fuerza del crimen en palabrería.