Sonia Herrera. [El Quinze] «¡Els carrers seran sempre nostres!» (picada de mans). Quantes vegades haurem cridat aquesta frase pels carrers de Barcelona i altres ciutats i pobles de Catalunya durant els darrers anys…? També als dos últims i massius 8 de març cridàvem amb més força que mai fins a esgargamellar-nos que la nit i el carrer eren nostres. Però els carrers són realment per les dones?
Ara per ara, això és un desig, una proposta, una aspiració, una lluita, si es vol, però no una realitat. No, els carrers no són nostres, les ciutats no són nostres. Les dones vivim en espais que ens són aliens, que no han estat pensats per dones ni per les dones; espais plens d’edificis fàl·lics i imponents, carrers atapeïts de vehicles a motor, parcs cada cop més asèptics i menys verds, cels amb índexs de contaminació alarmants, passos subterranis i descampats pels que mai no passarem.
És cert que la perspectiva de gènere aplicada a l’urbanisme ha posat l’accent en moltes d’aquestes qüestions, especialment durant l’última dècada i que s’han fet petits avenços, sovint relacionats amb el transport públic i els espais comunitaris, però el cert és que continuem vivint en ciutats globals que, segons Saskia Sassen, són «llocs estratègics per a la valorització dels components conductors del capital i per a la coordinació dels processos econòmics globals».
Subsistim i ocupem les esquerdes menys inhòspites de ciutats-marca, ciutats en venda producte del neoliberalisme; ciutats postmodernes, fronteritzades i plenes de «no-llocs», que diria l’antropòleg francès Marc Augé, on les relacions socials s’impossibiliten i on les bretxes de desigualtats -també de gènere- s’eixamplen dia a dia; ciutats fagocitades pel capitalisme gore del que tant ens ha advertit la filòsofa mexicana Sayak Valencia: “La globalització va estrenyent distàncies i esborrant diferències d’una manera perversa i deshumanitzada. (…) D’una banda els joves dels barris perifèrics de les grans ciutats assimilen massivament les normes i els valors consumistes. De l’altra, la vida precària i la pobresa els impedeixen participar plenament en les activitats de consum i en les diversions comercials. D’aquesta contradicció sorgeix amb força un doll de sentiments de frustració i d’exclusió”.
Per tot això, cal anar més enllà. Ja no són suficients les marxes exploratòries que posaven el focus en com vivim i veiem les dones actualment els espais que ens envolten, amb una mirada ben específica, marcada pel gènere, sí, però també per la classe social, la religió, la racialització… Ens cal, com diu el títol d’un molt recomanable llibre de Florencia Brizuela González y Uriel López Martínez, descentrar la mirada per ampliar la visió.
Posant en valor tot allò que s’ha fet per assolir un urbanisme inclusiu com, per exemple, els diagnòstics de seguretat i els mapes de les «ciutats prohibides» relacionats amb la violència física, verbal i simbòlica que les dones rebem al carrer o les anàlisis sobre l’ús de l’espai públic desagregat per sexe i edat, per citar només alguns sectors d’incidència, ara ens cal, en paraules de l’arquitecta Anna Bofill, «una visió de la ciutat àmplia, holística, que abraça des dels espais del viure íntims fins als de l’hàbitat compartit i col·lectiu; des dels usos domèstics fins a les infraestructures urbanes i el planejament; des dels aspectes de la inseguretat i la por fins als temes de mobilitat; des dels moviments socials urbans i les associacions de veïnat fins a les polítiques urbanes».
I per aconseguir, aquesta mirada d’un abast molt més ampli, resulta imprescindible anar més enllà dels límits del gènere i advocar per un urbanisme obertament feminista i interseccional que incorpori a l’anàlisi diferents eixos de discriminació i que aposti per unes polítiques públiques concebudes per a la vida i la supervivència, per a la cura, per a la quotidianitat, per a la interdependència, per a la diversitat; unes polítiques públiques que defensin i imbriquin totes les formes de treball (productiu, reproductiu, voluntari, assalariat, comunitari…) i que construeixen ciutats més habitables.
La reflexió, el discurs i la praxis, han de tornar-se interdisciplinars i desprendre’s dels marcs tradicionals del desenvolupament, del creixement econòmic, de les millores urbanes «maquillatge», dels grans eixos, els centres urbans, les mega-operacions i els suposats centres productius… I un dels terrenys on també cal deconstruir aquests marcs és en els currículums universitaris de tots aquells estudis vinculats estretament amb la planificació urbana (arquitectura, urbanisme, geografia, etc.).
Només des d’aquí, les dones i els col·lectius més vulnerabilitzats de la nostra societat podrem començar a apropiar-nos dels espais que habitem i transitem mig de puntetes i aprofitar el potencial d’acció social i política que tenen, per crear, tal com diu Sassen «noves formes d’acció i identitat ciutadanes» que ens permetin cridar, ara sí, que som dones, que no tenim por, i que els carrers i la nit seran sempre nostres d’ara endavant.
Imatge de Rudy and Peter Skitterians a Pixabay