Tres anuncis als afores: el dret al dol vs. l'exigència del dolor

Tres anuncis als afores: el dret al dol vs. l’exigència del dolor

Maya Riera CampsFa uns mesos, en el marc del Cicle de cinema Ignasi Salvat de Cristianisme i Justícia vam tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula Tres anuncios en las afueras, de Martin McDonagh. En la pel·lícula, Mildred Hayes és una dona divorciada la filla de la qual ha estat brutalment violada i assassinada. Com la policia del poble no troba el culpable, Mildred decideix fer justícia pel seu compte i emprendre una sèrie d’accions que desembocaran en una escala de violència sense fre.

Passat un temps de la visualització del film, resulta interessant reflexionar sobre com són de rellevants alguns dels seus missatges en el nostre dia a dia. Especialment pel que fa al concepte de víctima i el de violència.

Els grans protagonistes d’aquesta història són víctimes de situacions miserables i el factor determinant és que cap d’ells és capaç de veure més enllà de la seva misèria. Tots ells actuen des de la ceguera pròpia d’aquell que creu que té un greuge i se l’ha de restituir. És interessant veure com, en aquest rol de víctimes, ningú te dret a exigir-les res, ans al contrari, tots els personatges demanen que l’entorn els faci justícia a ells, més enllà de la realitat de l’altre.

I com es fa justícia? Amb la violència. Amb una violència sense fre, allò que en diuen mindless amenace of violence o cosa que és el mateix: ull per ull, dent per dent. Tota la pel·lícula és un compendi de greuges que, amb un ritme esgotador, es van succeint sense aturador. Però el més interessant és el paper que juga justament aquesta violència: convertir les víctimes en victimaris (botxins).

És curiós que durant tota la pel·lícula el director ens reforça la legitimitat de les causes dels seus personatges per a sentir-se víctimes de la realitat, però alhora remarca una vegada i una altra la insensatesa de la violència com a mitjà per a restituir-se. Hi ha un element molt rellevant referent a això: la pel·lícula en va plena de petits moments de misericòrdia, moments en els que els personatges són capaços de sortir de sí mateixos, abandonar aquest paper de víctima justiciera i compadir-se de l’altre.

Però per què pot ser rellevant, en termes de la nostra quotidianitat, la reflexió del director? La majoria de nosaltres no vivim situacions tan extremes, però el missatge de fons segueix sent tremendament actual: tots hem patit situacions de dolor, hem estat en situacions conflictives i hem estat víctimes de les actuacions del nostre entorn. La pregunta clau és: des d’aquest dolor o greuge, quin rol adquirim? Adquirim aquell rol de víctima, que asseguda en el seu tron de patiment, exigeix, siguin quines siguin les condicions de l’altre, la restitució de la seva veritat? Ens tornem justiciers? Això ens dóna dret a afligir l’altre? Ens tornem victimaris?

Aquesta reflexió no ve a contradir que com a víctimes de qualsevol situació injusta no tinguem dret a restituir-nos. En absolut. La reflexió interessant passa més aviat per adonar-nos de com ens comportem en aquestes situacions i com de fàcil ens és posar-nos-hi en el rol d’ofès/agredit/indignat… En la versió més light, Twitter és a vegades una gran xarxa de gent ofesa que es dedica a atacar  i insultar en pro de la seva pròpia i única veritat. Però no cal anar a Twitter per trobar-se grups de persones que se senten maltractats i s’erigeixen com a justiciers afligint als altres o humiliant-los.

La pregunta de fons és: realment això restitueix? Primer, perquè si assumim amb certa alegria el rol de víctima ofesa, llavors, els que tenen greuges reals es perden en un mar de reivindicacions sense sentit. Cada vegada més difícil trobar aquelles causes o persones que sí que mereixen el nostre interès.

I, d’altra banda, perquè tot i que tots tenim dret a transitar un dol després d’una situació de misèria, quedar-nos encegats en aquest dolor o ofensa, fer-nos forts en aquesta situació i convertir-nos en justiciers agressius, segurament no acabarà per restituir-nos el dany causat.

Per tant, en la batalla contínua que ens proposa McDonagh, la misericòrdia, la compassió i l’empatia són molt més motor de restitució del que mai ho serà qualsevol classe tipus de violència o agressió, perquè tal com ell ho relata, la violència, per molt legítima que pugui semblar, només engendra més violència. I l’odi, la ira i la culpa no seran mai restituïts, si no és amb l’amor.

Imatge extreta de: El Periódico

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.