La força de la fragilitat

La força de la fragilitat

Mercedes PagonabarragaLa meva feina com a jurista de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) m’acosta diàriament a històries de famílies que no viuen precisament moments o vides fàcils. No sempre és senzill ni còmode prendre determinades decisions que poden comportar la separació, si més no temporal, de la convivència de nenes o nens amb els seus pares. Però sí que és tremendament humà si tractes de centrar-te en cadascuna de les persones de les diverses famílies que d’alguna manera atens, i no deixes de sorprendre’t ni d’aprendre sobre la condició humana en intentar entendre les diverses reaccions que pares, mares, i fills/es tenen davant del que els ha tocat viure.

Heus aquí el meu tribut a una dona que no em va deixar indiferent, sinó que va tocar profundament el meu interior ajudant-me, amb el seu sofriment, a entendre i agrair.

La llei de protecció a la infància permet que els progenitors renunciïn als seus drets de pare o mare durant els trenta primers dies de vida d’un nadó, i donin el seu consentiment perquè la DGAIA constitueixi un acolliment preadoptiu, encaminat a la posterior adopció del nadó per part d’una família. En aquests casos, un jurista i un treballador social o psicòleg de la DGAIA es desplacen a l’hospital on la mare ha donat a llum per prendre declaració de la seva voluntat.

Va ser amb motiu d’una renúncia que vaig conèixer la Julia (nom fictici). La treballadora social i jo ens vam dirigir a l’hospital Sant Joan de Déu en ser informades que la Julia volia renunciar al seu nounat.

Quan vam entrar a l’habitació, la Julia ens va dir que si no ens feia res anava a esmorzar, ja que estava en dejú des de feia moltes hores. Així que vaig procedir a explicar-li les conseqüències jurídiques de la seva decisió, mentre ella esmorzava gairebé sense mirar-me. No va tenir cap pregunta a fer al respecte. No va voler saber res sobre el futur del seu fill. I va signar ràpidament el document de consentiment.

En sortir de l’habitació em vaig girar i vaig veure com sanglotava en silenci, amb el cap cot. Vestia únicament una samarreta i els seus peus descalços tot just fregaven el terra. Era de complexió petita. Quina tremenda fragilitat! En aquell moment vaig sentir la temptació d’anar cap a ella i abraçar-la, però vaig considerar més oportú –pel fet de ser-hi a nom de l’Administració- salvar les distàncies i avisar una infermera.

Aquest plor era el d’una mare amorosa que, perquè no podia atendre el seu fill, havia optat per oferir-lo a una altra família. És un acte d’una generositat enorme, no exempt de dolor. Una mare ho dóna tot al seu propi fill per amor. D’aquesta manera aquesta fragilitat es converteix en font de vida: està donant al seu fill una vida que ella no pot facilitar-li. Mort i vida en un sol instant. Igual que Jesús a la creu, la Júlia va donar la seva vida pel seu fill. Perquè en aquest moment la Julia va morir com a mare, però el seu fill va néixer a una vida nova, amb una nova família i amb noves oportunitats. Quanta grandesa humana!

Ja han passat més de dos anys, però quan penso en la Julia sento un sotrac al meu interior. I és que aquesta abraçada no donada ha deixat en mi una tensa buidor davant el desig insatisfet d’estendre els meus braços i acollir l’altre. És l’Amor del meu interior que té vocació de donar-se, de fondre’s en aquesta abraçada no donada, d’acceptar aquesta fragilitat, d’acollir-la, de romandre-hi al costat, de reconèixer la força de l’Amor que habita en ella, i que en aquesta abraçada senti Teva presència. És el descobriment que la Júlia no estava sola, sinó que Tu actuaves amb i a través d’ella. És llavors quan entenc que aquesta fragilitat, aquesta dona gairebé sense vestimenta, sense abillaments, esdevé Persona, Amor en estat pur, desposseït de qualsevol màscara. És llavors quan comprenc que és des de la nostra fragilitat que podem trobar-te, renunciant i alliberant-nos de condicionants socials i falses necessitats materials.

Potser quan compartim únicament la nostra fragilitat interior, aquesta adquireixi tota la seva força i podem arribar a la grandesa de l’Amor en majúscules.

Potser aquesta abraçada no donada sigui la tensió necessària perquè no em cansi de buscar-te, per estar atenta i saber reconèixer i acollir Teva presència.

Gràcies Júlia.

Imatge de Pexels a Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.