El discerniment polític

El discerniment polític

Jordi López CampsFa uns quants anys, arran d’unes eleccions autonòmiques, vaig escriure una reflexió sobre els pactes polítics. Ara, les recents eleccions municipals han tornat a situar la qüestió dels pactes al centre del debat polític. He recuperat aquell text i, pràcticament sense gaires retocs, el torno a publicar perquè el seu contingut segueix plenament vigent.

Què cal fer ara? Aquesta es la pregunta que es fan moltes persones al llarg de la vida. En aquestes circumstancies, l’espiritualitat cristiana, la vida cristiana en general, recomana el discerniment. Aquest mètode es el proposat, per exemple, per sant Ignasi en els seus Exercicis Espirituals. És situar-se davant de Déu i, a través d’una pregària i una pràctica, intentar esbrinar quina és la seva voluntat. No aniria malament que alguns decisors polítics empressin el sentit d’aquest mètode per albirar el que cal fer ara, en el moment de determinar els pactes polítics per als propers quatre anys.

Seria bo que els negociadors de pactes es deixessin guiar per la idea de buscar el camí recte cap el be comú en lloc dels seus interessos particulars. La gran temptació es deixar-se emportar per això darrer. No sempre aquests interessos són personals, també poden ser de partit o similars. Una variant restrictiva d’això és reduir l’horitzó de la decisió a la immediatesa del curt termini i no veure-hi amb més perspectiva. Un possible càlcul de rèdit ràpid pot enfosquir l’horitzó estratègic. A voltes, els moviments tàctics poden estar condicionats per la posició política o l’estatus de qui fa l’anàlisi. Es molt humà procurar conservar la posició adquirida, però això pot estimular la visió conservadora de la realitat. El discerniment ha d’ajudar a diferenciar el risc del manteniment de la posició social. A voltes, la política significa renunciar en uns aspectes per créixer en uns altres.

Unes altres dimensions del discerniment polític són la responsabilitat, la comoditat i l’equilibri emocional. La rancúnia i el ressentiment només poden estimular actituds agressives on la intel·ligència emocional pot induir falses apreciacions. De tal manera que la responsabilitat política es pot anul·lar per uns sentiments d’enuig. Els sentiments que genera la dissort d’un mal resultat pot empènyer a la marginalitat política sense adonar-se que la raó pot aconsellar altres vies més eficaces per modificar el panorama polític. Barricada o influència, aquest és un dels altres dilemes per al discerniment polític. La responsabilitat també és amb les persones properes. Alguns cops la temeritat política pot fer oblidar que, més enllà dels beneficis personals, hi ha uns compromisos adquirits amb altres persones. Recordo el dilema moral d’un alcalde que explicava que en la seva decisió de pactar o no hi anava implícit el futur professional d’unes persones.

El discerniment també ha d’estar atent al que opina la societat. No es tracta de governar a partir de la demoscòpia, però sí escoltant i tenint present els desitjos esperançats de la societat. Ja que la veritat s’il·lumina amb el diàleg, és bo parlar, i escoltar el que demanen les persones. En aquest sentit, en la societat s’escolten veus que demanen una nova manera d’entendre i fer política bastant diferent de la que impera en les direccions dels partits. Les persones esperen voluntats d’entesa i de cooperació per tal de sortir de la crisi. Des de la societat es demana un esforç d’entesa per trobar camins concrets que sumin en lloc de restar o dividir. Aquests criteris, com d’altres, poden ajudar a construir un senzill mètode per procedir amb el discerniment polític a l’hora de determinar quins són els millors pactes.

Imatge extreta de: UNE Uruguay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.