En la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS)[1] en preguntar sobre quin es creia que era el principal problema que viu Espanya, la immigració apareixia molt per sota de problemes com l’atur, la corrupció, els polítics, la sanitat o les pensions.
La immigració, que en altres èpoques va arribar a liderar el rànquing, roman en aquest moment en un segon pla de les preocupacions dels espanyols. Aquesta percepció és coherent amb el fet que en el darrer cicle electoral, el creixement de l’ultradreta i amb ella els discursos xenòfobs i antiimmigració han tingut un recorregut moderat, sobretot si el comparem amb altres latituds, on segueix ocupant el centre de l’agenda política, arribant fins i tot, a accedir a llocs de poder, com ha esdevingut en el cas italià.
Que la immigració no sigui percebuda com a problema és doncs, en principi, una bona notícia.
No ho és en canvi si posem en contrast aquestes dades amb la situació humanitària que avui s’està donant en l’anomenada “Frontera Sud”. La col·laboració entre la Unió Europea, el Regne d’Espanya i el Regne del Marroc, ha permès aïllar el “problema” en la frontera invisibilitzant-lo i fent-lo més dramàtic encara. Llegia fa molt poc en un article sobre teoria política que el poder en les democràcies liberals havia aconseguit un nivell d’autonomia respecte a la realitat social inquietant. I alguna cosa així s’esdevé en la frontera sud.
L’actual govern del PSOE no ha canviat res de les polítiques de control de fronteres. Al contrari, i tal com ha denunciat no poques vegades l’activista Helena Maleno, el govern de Pedro Sánchez ha introduït uns criteris restrictius en la utilització de Salvament Marítim per al rescat de les petites embarcacions que intenten arribar a les costes espanyoles, al mateix temps que prohibia la sortida del vaixell de l’organització de rescat Open Arms, retingut durant mesos al port de Barcelona. El Mediterrani és avui un mur potser més inexpugnable i profund que aquell que denunciàvem de l’administració Trump.
Avui els nostres governs es diguin populars, socialdemòcrates o liberals, s’han posat d’acord en la utilització de discursos antiimmigratoris de perfil baix en l’esfera pública, mentre deixen per a l’opacitat de les fronteres les seves polítiques més dures, racistes i inhumanes. En altres paraules, el fantasma de la ultradreta amb els seus discursos estridents, i les seves mesures inaplicables, serveix per a tapar unes polítiques no menys racistes i xenòfobes per part d’aquells que tenen sempre a la boca paraules com democràcia, estat de dret, justícia o drets humans.
Les fronteres de Ceuta i Melilla, però també la que està prop de les grans ciutats en forma de Centres d’Internament d’Estrangers, són avui forats negres on tot allò que creiem que ens caracteritza com a societat ha acabat sent absorbit per l’arbitrarietat i la inhumanitat. Que la immigració no sigui un problema en la percepció social dels espanyols, no hauria de fer-nos oblidar que és un problema, i de vida o mort, per a les víctimes de la nostra indiferència.
I aquesta és al final la gran qüestió. Les nostres democràcies es construeixen cada vegada més sobre els fonaments de la indiferència: hem deixat de considerar un problema la immigració, i hem deixat de considerar també un problema que morin milers de persones ofegades al nostre mar Mediterrani, o exhausts en els trajectes pels deserts africans.
Una democràcia construïda sobre aquests fonaments no durarà perquè li manca aquella argamassa que uneix les comunitats: l’argamassa de la humanitat, l’empatia i la defensa de la vida i els drets dels més dèbils. Sense aquest ciment moral l’edifici acabarà enfonsant-se i vindrà el caos, i no són poques les esquerdes o els senyals d’aquesta ensulsiada.
***
[1] Macrobarómetro de abril 2019: Preelectoral elecciones al Parlamento europeo, autonómicas y municipales 2019. Centro de Investigaciones Sociológicas CIS (abril 2019) pp. 3-4 http://datos.cis.es/pdf/Es3245marBAR_A.pdf
[Il·lustració d’Ana Penyas]