Els millors sentiments i relacions protegeixen de la violència. No robar ideals a la joventut

Els millors sentiments i relacions protegeixen de la violència. No robar ideals a la joventut

Sandra Racionero-PlazaEl passat 14 de febrer no era estrany trobar a les xarxes imatges com les de noies basquejant cors, sant valentins anomenats “sant violentins” i frases com que “l’amor mata”. Aquests missatges són una manifestació més del que la literatura científica ha denominat un discurs dominant coercitiu, consistent a presentar homes amb conductes i actituds agressives com a més atractius. Aquesta associació es manifesta clarament en cantants amb fama internacional, com Maluma, en protagonistes masculins de sèries de Netflix amb molt d’impacte entre adolescents, com Por trece razones, Élite o Baby, o en pel·lícules com Tres metros sobre el cielo. Ja que aquest discurs dominant coercitiu es troba en molts agents de socialització, un gran nombre d’adolescents acaben aprenent aquesta associació entre atracció i violència, suposant això el desenvolupament d’uns esquemes cognitius i emocionals i uns circuits neuronals on nien aquests aprenentatges. D’aquesta manera, quan una noia s’exposa a una imatge o a qualsevol altre estímul que respon a aquest discurs, és molt fàcil que hi pari atenció, que la seva ment i el seu organisme “responguin”.

Això ens ho demostra la investigació actual en neurociència, psicologia, sociologia i altres ciències socials i naturals. Però, com assenyalava l’investigador J. Gómez (2004), hi ha una bona notícia. Aquestes mateixes evidències deixen clar que l’amor i l’atracció són processos socials, modelats per experiències i discursos que s’internalitzen. L’atracció cap a certs perfils de masculinitat no és innata sinó apresa i, si és apresa, és social i es pot canviar.

Com es relaciona això amb els exemples que posàvem al principi? Per donar força a aquesta associació entre conducta violenta, no democràtica, i atractiu, el discurs dominant coercitiu ha de buidar d’atractiu la no violència, l’enamorament i els sentiments més alliberadors i edificants de la història de la humanitat, com l’amor romàntic o ideal. Si el que és excitant és un tipus de masculinitat que humilia, que enganya, que menysprea, etc., aleshores aquest discurs ha de buidar d’atractiu l’enamorament i les relacions basades en la igualtat, el respecte, la confiança, l’honestedat, etc. El dany d’aquest discurs que destrossa l’amor romàntic o ideal, i fins i tot el culpa de la violència en les relacions afectivo-sexuals, és enorme perquè deixa les i els joves sense alternativa. El cert és que només els en deixa una d’alternativa: relacions afectivo-sexuals tòxiques. I això és el que està succeint. Les xifres de victimització en noies molt joves no paren de créixer. A Espanya, dades de l’INE 2018 mostraven que l’increment més important de violència de gènere es va produir en dones menors de 18 anys. I aquestes dades són només els casos reportats i no inclouen la violència que es produeix en relacions esporàdiques, que és enorme i que aquest discurs dominant de tipus coercitiu presenta com a “alliberament”. Siguin esporàdiques o estables, les relacions violentes danyen l’arquitectura i el funcionament cerebral i empitjoren la salut física i mental. Ja està sòlidament evidenciat per la investigació en neurociència i en altres ciències de la salut.

No obstant això, la transformació és possible. Els treballs científics de Jesús Gómez, Ramon Flecha, Lídia Puigvert des de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Cambridge i altres, deixen ben clara la possibilitat que a través de la reflexió és possible una consciència crítica d’aquest discurs dominant coercitiu, des d’on discernir quin tipus de relacions desitgem: relacions on hi càpiga la violència o relacions igualitàries, i decidir-ho en relació a quin tipus de persona i de societat somiem ser. Aquesta consciència crítica sobre l’impacte del discurs dominant coercitiu en els nostres propis esquemes cognitius i emocionals d’atractiu, obre una porta a la llibertat en les nostres emocions i sentiments, trencant amb la consciència submisa a aquest discurs coercitiu i essent cada persona la que lliurement esculli quina vida afectiva desitja, en paraules de Santiago Ramón i Cajal, convertint-se cada noia i cada noi en arquitecta o arquitecte del seu propi cervell i de la seva pròpia biografia.

Perquè aquesta consciència crítica es produeixi, és imprescindible parlar dels patrons d’atractiu afectivo-sexual que s’imposen en la societat, obrir espais de diàleg en les famílies, als centres educatius, en els grups d’amics i amigues, en les parelles, etc., en els quals aclarir que seguir aquestes imposicions no té res a veure amb la llibertat, i que no hi ha res en això que sigui espontani o “natural”, sinó que són conductes, pensaments i sentiments esclaus d’aquest discurs dominant coercitiu. No hi pot haver res més social. Aquí, l’espiritualitat ignasiana, en diàleg amb la psicologia, llança una important llum per a aquest alliberament. A través del diàleg crític i profund amb unes i altres és possible ser conscient d’aquestes afeccions desordenades, mocions i moviments interiors i, des de la voluntat i el desig de quins individus i societat volem ser, discernir i controlar els nostres afectes cognitivament -no oblidem que això és el que és pròpiament humà- per a una vida més plena, amb més sentit, més apassionada i més saludable, així com per fer cada vegada més possible un món lliure de violència, més humà i més just, on la unió de la bellesa, la veritat i el bé sigui el que més èxit tingui.

Aquest acompanyament a les i els joves és una missió compartida que posa la persona en el centre i en la qual la ciència al servei de la societat té un paper fonamental. Intervencions amb adolescents arreu del món que creen un espai per a aquest diàleg i reflexió, on es comparteixen les evidències científiques internacionals sobre el tema, estan ja animant moltes i molts a abandonar lliurement la submissió al discurs dominant coercitiu i a escollir les seves relacions i/o maneres de pensar i sentir en l’aspecte afectiu amb més llibertat. Si ho fan, milloren molt la seva vida, la de la seva comunitat i la de futures generacions. La investigació internacional ha demostrat que les relacions humanes de qualitat, entre les quals s’especifiquen les relacions d’amor romàntic o ideal, condueixen a vides més llargues, més felices i més saludables. De fet, l’Associació Americana de Psicologia qualifica les relacions d’amor romàntic, segures i compromeses, com un dels tipus de relacions que salven vides.

L’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans dóna suport a què les noies i els nois tenen dret a conèixer aquestes evidències científiques que mostren que l’amor romàntic/ideal sana i allibera i que les relacions tòxiques sempre fan mal. Que ningú, des de la seva opinió i sense suport científic, robi els millors somnis i sentiments a les i els joves; totes i tots mereixen el millor i hi tenen dret.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.