Suso López. D’un temps ençà, es parla, es teoritza i s’escriu molt sobre les ciutats. Aquesta emergència del debat sobre el present i el futur de les urbs no és casual ni molt menys baladí. El paper de centralitat en l’ordre global del que gaudeixen les ciutats en aquests moments té molt a veure amb el seu creixement constant pel que fa al pes demogràfic. Dades del Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA) indiquen que, a dia d’avui, més del 54% de la població del món ja viu en ciutats que estan per sobre dels 300.000 habitants i, si ens centrem només als EE.UU., aquest percentatge puja fins el 82%. I la tendència és a l’alça. Segons la UNFPA, l’any 2050 la població resident a entorns urbans arreu del món es situarà al voltant del 70%.
Així doncs, tal i com apunta Sergi Picazo a “Rebel·lió urbana”, l’article que serveix d’introducció al dossier Ciutats que edita Crític, “allò urbà serà l’espai de batalla dels propers 20 anys”. Aquest paper de les ciutats com a motor de canvi i transformació, però, no és exclusiu d’ara. Històricament, les ciutats han estat escenari de confrontació i protesta i han esdevingut protagonistes de bona part de les transformacions viscudes i això continua essent així. S’erigeixen, en paraules de Saskia Sassen, en “espais de confrontació activa” on neixen moviments socials que posen al centre el combat contra els grans desafiaments presents i futurs: l’amenaça del canvi climàtic, els discursos d’odi que invoquen les forces d’ultradreta i la pèrdua de la identitat de les ciutats en favor de les “ciutats-mercat” que contribueix a un augment notable de les desigualtats i a convertir tot allò que les conforma (habitatge, espai públic, botigues, bens comuns com l’aigua o l’energia i, fins i tot, els propis veïns i veïnes) en mercaderies al servei del capital.
En aquest context d’un món més urbà que mai i amb evidents amenaces latents, es celebren les eleccions locals del 26 de maig. Allò local esdevé “espai des del qual es poden oferir respostes adequades a la diversitat i als nous reptes emergents”, planteja Joan Subirats a El poder de lo próximo. I és aquí, en la proximitat, i amb la voluntat de construir sobiranies des de l’àmbit local i de reconquerir el “dret a la ciutat”, en termes de David Harvey, on es situa el municipalisme, un moviment amb una llarga tradició a l’esquena a Catalunya i arreu l’Estat, que és peça clau en aquest necessari procés de re-apropiació urbana. “Si prenem les institucions que resulten més immediates i les convertim en àmbits de decisió directa, podem fer realitat una democràcia digna de tal nom”, recull el llibre La apuesta municipalista. La democracia empieza por lo cercano editat per l’Observatorio Metropolitano de Madrid.
El cicle electoral municipal de maig del 2015 va situar el municipalisme al centre i amb un protagonisme inèdit en els darrers trenta anys amb l’arribada al govern de desenes de ciutats de projectes inspirats o netament nascuts d’aquest moviment. Barcelona, Madrid, Sabadell, Badalona, A Coruña, Oviedo, Cadis, València, Compostela, Palma, Iruña, Saragossa, entre d’altres, en són exemple. Quatre anys després, amb encerts i desencerts, amb il·lusions i desil·lusions pel camí, el municipalisme té davant seu un nou “examen” i són molts els ulls que el miren com a far per mantenir el pols davant els vents reaccionaris que bufen arreu del planeta. “Sí, hi ha una oportunitat. Sí, hi ha una petita escletxa. Vostès, els poderosos, tenen un problema, i aquest problema es diu ‘eleccions municipals’”, afirmava Sergi Picazo a l’article d’obertura del número 151 de la revista Carrer que edita la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.
Les eleccions municipals de 2019 haurien de ser un pas més per aconseguir, des del municipalisme, el fer de les ciutats espais de resistència i resiliència davant l’autoritarisme i les més dures expressions d’un model neoliberal hegemònic que porta el planeta al col·lapse. Les ciutats com a dic de contenció d’unes desigualtats creixents, d’una precarietat laboral asfixiant i de les constants amenaces a drets fonamentals com el disposar d’un habitatge digne. També com a espais que frenen l’avenç dels efectes del canvi climàtic i que esdevenen llum entre la foscor d’una Europa i un món que, sovint i arreu, s’enfosqueixen per culpa del creixement de la ultradreta.
Però, sobretot, el municipalisme ha de fer de les ciutats espais de construcció d’alternatives i de generació de xarxes de suport mutu, a escala estatal o global però especialment en clau metropolitana. La defensa dels bens comuns i l’aposta per fer partícip a la ciutadania de la seva gestió i l’assumpció dels valors de l’ecologisme, l’economia solidària i dels feminismes com a paradigma per a les polítiques públiques són cabdals per fer de les urbs espais on puguem viure vides dignes de ser viscudes. “Per mi la clau és articular l’agenda al voltant de la sostenibilitat de la vida. Què podem fer per garantir condicions de vida dignes per a les majories socials (…) en un planeta esgotat i amb un escalfament global irreversible?, ens recorda Yayo Herrero a El Salto.
Cal, per últim, tenir present que el fet de reapropiar-nos dels entorns urbans, l’omplir de contingut la idea del “dret a la ciutat” com a espai on viure vides dignes, i les pràctiques i la construcció de projectes municipalistes va molt més enllà del que impliquen i representen aquestes eleccions municipals. És una cursa de fons que implica, com ens recorda la Montse Santolino: “Treballar avui per construir ciutats contrapoder té més a veure amb viure o fer reunions o menús als barris on viuen els immigrants que amb parlar d’interseccionalitat o de lluites compartides a Twitter”. O el que és el mateix: té molt a veure amb picar pedra cada dia sent conscients i respectant les múltiples ciutats que hi ha dins una mateixa ciutat.
