Europa necessita una nova generació de demòcrates europeus

Europa necessita una nova generació de demòcrates europeus

Javier ArreguiLes properes eleccions al Parlament Europeu (PE) ens confronten un cop més amb la història. Si assumim un mínim de perspectiva històrica, el procés d’integració europeu ha suposat èxits molt importants. Pocs recorden que la pau experimentada per Europa en els darrers 70 anys (i com a conseqüència, el seu benestar econòmic i social) és una excepció més que una norma en la història d’Europa. Sens dubte, aquest és l’assoliment més important que ha possibilitat aconseguir altres fites també significatives com ara conrear una identitat compartida, integrar la diversitat cultural, crear interessos econòmics i de seguretat comuns, així com institucionalitzar valors imprescindibles com la democràcia, la igualtat d’oportunitats, la llibertat política, l’estat de dret i el respecte als drets humans. Tot això és, sens dubte, conseqüència d’una Europa unida i d’un projecte polític compartit. Cal tenir-ho present i posar-ho en valor.

Les eleccions al PE mai no han comptat amb un beneplàcit (ampli) de la ciutadania europea. Això es fa palès en el fet que des de 1979, quan es van celebrar per primera vegada eleccions al PE, fins a les últimes eleccions europees del 2014, la participació ha anat disminuint elecció rere elecció, passant del 62% el 1979 fins al 42% el 2014. Si ningú no hi posa remei (miro els polítics, mitjans de comunicació i la pròpia ciutadania), aquesta tendència continuarà baixant. Aquest és possiblement el millor indicador de la decadència a què s’enfronta Europa en aquests moments. La manca d’interès públic i mediàtic en el que avui dia són les eleccions més importants que se celebren en els estats membres de la Unió reflecteix, possiblement, la debilitat i les mancances del sistema polític en què estem immersos i del qual ni tan sols som conscients.

Amb les properes eleccions al Parlament Europeu començarà un nou cicle polític a Europa que marcarà durant molts anys el ritme de la Unió i el destí polític, econòmic i social dels països que integren aquesta Unió. Els països de la UE s’enfronten en aquest moment a grans desafiaments polítics, econòmics i socials. El major desafiament polític consisteix a democratitzar més les institucions de la UE perquè aquestes puguin operar d’una manera més propera al ciutadà. A més, en aquest moment hi ha temes polítics d’enorme envergadura: la implementació de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, posar l’Acord de París (contra el canvi climàtic) com a màxima prioritat política, o l’adopció de polítiques inclusives que disminueixin els nivells creixents de desigualtat i que ajudin a integrar també immigrants i refugiats. A més, existeix en tots els països de la UE un estancament en la productivitat i una disminució de la competitivitat en relació a països tercers. Aquests processos de transformació macroeconòmica poden ser invisibles per a la majoria dels ciutadans, però apunten a economies més febles, estàndards de vida menors i nivells majors de desigualtat. Experts en la UE fa temps que adverteixen sobre aquests canvis i insten a coordinar més i millor les polítiques entre estats, a reforçar l’euro i a aconseguir una major cohesió entre les nacions més riques i les menys riques. Europa ha de ser més social i democràtica o no serà, és a dir, es trencarà.

A més, les eleccions europees són crucials per a la política nacional. Això és així per una varietat de raons. En primer lloc, des de l’any 2012, que és quan es va establir el Semestre Europeu (el major canvi institucional i polític que ha patit el procés d’integració de la UE des de la seva fundació el 1957, i que, no obstant, ha passat i continua passant força desapercebut per a l’opinió pública), els governs dels estats de l’Eurozona ja no tenen control sobre el pressupost nacional, sinó que són Ecofin (ministres de Finances del Consell) i la mateixa Comissió Europea els que han de donar el vistiplau a les polítiques macroeconòmiques i pressupostàries dels estats. Tot això té repercussions directes en la resta de polítiques que implementen els estats: des de les polítiques socials i redistributives fins a l’eficiència de les polítiques contra el canvi climàtic. A més, des del sistema polític de la UE es regula el mercat europeu, i les polítiques regulatives són les polítiques que en major mesura produeixen guanyadors o perdedors dins d’un sistema econòmic. Dit d’una altra manera, les polítiques regulatives, juntament amb les polítiques macroeconòmiques, solen ser les responsables directes o indirectes dels processos creixents de desigualtat que s’estan donant en els estats de la UE. A més, avui dia, tot i que els estats poden introduir lleis domèstiques, sempre han d’estar subjectes al marc normatiu europeu i, en aquest sentit, les decisions nacionals solen ser força dependents de les decisions que s’adopten a la UE. Per tant, la política que es fa a la UE ja no és política internacional, és política domèstica i té un impacte significatiu en totes les àrees polítiques, econòmiques i socials de cada país de la UE.

No obstant això, un té la sensació que pocs votants realment coneixen el que realment està en joc en aquestes properes eleccions al PE. Més enllà del que diguin els polítics de torn que es presenten a les eleccions i el del deteriorat sistema mediàtic, que és incapaç de proporcionar informació substantiva i de qualitat i/o formats efectius on es confronten idees i projectes polítics de futur, les pròximes eleccions al PE són possiblement les més transcendents en la història recent de la UE en la mesura que, d’una banda, ens enfrontem a una sèrie de problemes i desafiaments d’enorme magnitud (democratitzar la UE, canvi climàtic, polítiques d’immigració o problemes de desigualtat i pobresa per a sectors creixents de la població), i d’altra banda, ens enfrontem amb una forta oposició a la construcció europea des de posicions clarament populistes i involucionistes. Aquesta és la primera vegada que hi ha en la història recent de la UE una amenaça seriosa en aquest sentit.

És per això que Europa es troba en aquest moment en una cruïlla. David Cameron (en la campanya per al referèndum del Brexit) va suggerir que el Brexit pot deixar inestabilitat a Europa. Aquest argument va ser descartat com a sensacionalista i, possiblement, ho era. Europa no tornarà d’un dia a l’altre a l’ús de la força com abans. No obstant, sí que es pot produir un lent declivi en les seves institucions, canvis en les identitats i valors compartits, i determinats corrents o opcions polítiques internes que percebin que la UE ja no serveix. És possible que hàgim començat aquest camí. Les forces polítiques que conformen en aquest moment els països europeus i també la política europea, cada vegada s’assemblen més a aquelles que existien en la política de principis del segle XX. De fet, les actuals democràcies no liberals d’Hongria, Polònia o Itàlia no tenen intenció d’abandonar la UE, més aviat el que pretenen és reformar-la a la seva imatge i semblança. La retòrica dels líders polítics d’aquests països intenta que el que ells anomenen els “valors europeus” es transformi en una visió no liberal de la política on, per exemple, no hi hagi divisió de poders. Aquestes idees suposen un atac directe al que és i representa la UE. Si a això hi afegim la desinformació en què es troben els ciutadans a conseqüència de la qualitat tan restringida dels mitjans de comunicació, de la desinformació digital, de l’erosió i desconfiança en les institucions polítiques o de la incapacitat dels polítics per motivar i encoratjar debats públics de calat, les perspectives sobre la UE, a hores d’ara, no són les millors.

Necessitem unitat d’acció contra aquells que s’oposen als valors democràtics i a l’estat de dret que, de moment, tots gaudim a la UE. A més, el problema no només està en els partits populistes, en el context internacional les dictadures desafien cada vegada més les democràcies liberals. Per exemple, el règim xinès està construint una dictadura digital distòpica, que cada vegada concentra més poder en poques mans. El règim rus contamina contínuament la realitat amb campanyes de desinformació contra les democràcies europees amb l’objectiu de soscavar el seu normal funcionament. La UE necessita una nova generació de demòcrates que faci front a aquest tipus d’adversitats. El futur està en joc i comença ara. Cal votar el proper 26 de maig i fer-ho amb saviesa.

Imatge de PeterBe a Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.