No és normal

No és normal

Ignasi EscuderoEns estem acostumant a viure en l’escenari de misèria que ha deixat el tancament de la crisi. Segons el baròmetre del CIS, la majoria de la població creu que la situació econòmica –tant la de l’estat com la personal– es mantindrà o empitjorarà, sent de partida regular o dolenta, és clar. L’atur, la qualitat del treball o els problemes econòmics, són les preocupacions més importants a dia d’avui, també segons el CIS.

En una dinàmica on no hi ha futur, almenys per la majoria, moltes persones s’aferren a uns serveis socials en crisi permanent. El temps d’espera mig a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per ser atès és de 6 setmanes. Si la situació és urgent s’ha d’esperar també aquest mes i mig, ja que no hi ha mecanismes professionals que facin un cribratge. Un cop feta la primera visita caldrà encreuar els dits perquè la treballadora social de referència no es posi malalta. Les baixes no es substitueixen. Les perspectives d’agafar aire a la superfície, són molt escasses. Els salvavides, punxats.

En la marató de campanyes electorals que ja va acabant, hem pogut sentir mil-i-un arguments a favor d’eradicar la pobresa. Resulta impopular defensar una altra posició perquè a banda d’empobrits som electors. Això no obstant, el que no es té en compte és que el principal fre social és la desigualtat. A l’estat de la UE amb més treballadors pobres, ho coneixem bé.

L’estudi “Distantes y desiguales: el declive de la mezcla social en Barcelona y Madrid”, recentment publicat a la Revista Española de Investigaciones Sociológicas (REIS), mostra com a les dues principals urbs de l’Estat la desigualtat creix de la mà de la segregació. Ciutats més desiguals amb barris més homogenis. Aquesta dinàmica no afecta els barris típicament “guetificats” com ho és el de Pedralbes, sinó a aquells on es donava una alta barreja entre generacions, procedències i classes socials. Vivers del que es coneixia com a ascensor social. Actualment els barris de rendes altes concentren més càrrecs directius, amb alta mobilitat, mentre que en l’altre extrem ho fan personal de serveis i de treballs precaritzats. Aquesta és una conseqüència més de l’estructural problema de l’habitatge en una ciutat globalitzada.

L’any 1959 el ministre franquista en matèria d’habitatge proclamava que volia “un país de propietaris i no de proletaris”. Seixanta anys més tard ens trobem amb un país de néts i nétes precaris, amb la impossibilitat d’arrelament i el debilitament comunitari que això representa. És una pèrdua a present i a futur. Amb el parc d’habitatges de protecció oficial ens passa com a Penélope al teler. Tant s’augmenta el nombre d’habitatges de dia en construir-los, com es redueix en posar-los en règim de compra. Urgeix aturar aquest tripijoc de suma zero i augmentar el nombre d’HPO en règim de lloguer.

No és normal. Aquestes situacions no poden ser normalitzades. El que es reivindica no és extraordinari ni nou. Per aquest motiu les entitats del sector social de la Companyia de Jesús les inclouen, juntament amb altres qüestions, en el document “El que vivim no és normal. El que demanem no és extraordinari”, una crida als partits polítics dels diferents municipis on hi tenen implementació a centrar l’agenda social en la reducció de la desigualtat.

Imatge d’engin akyurt a Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.