La llibreria: un cant al poder transformador dels llibres

La llibreria: un cant al poder transformador dels llibres

Mercè Tous PrietoLa llibreria d’Isabel Coixet és una petita obra d’art, difícil de sintetitzar en un escrit. La intenció de l’article és fer un senzill comentari dels temes que vam apuntar i reflexionar en el cinefòrum del cicle de cinema Ignasi Salvat. Com totes les pel·lícules de la premiada cineasta, la seva obra mai deixa indiferent i t’endinsa en una història suggestiva i profunda, plena de matisos i bellesa visual. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la The Bookshop, de l’escriptora anglesa Penelope Fitzgerald. Isabel Coixet es va quedar captivada amb el relat d’aquesta escriptora i va somiar en crear una pel·lícula que adaptés al llenguatge cinematogràfic aquesta història de lluita i superació. Finalment després d’un llarg procés Coixet ho va fer realitat, igual que la protagonista de la pel·lícula aconsegueix complir el seu somni malgrat les adversitats.

La pel·lícula és per davant de tot un cant a la lectura i el poder transformador dels llibres. La seva protagonista, Florence, defensa que en una llibreria mai et pots sentir sol. Aquesta cita es fa present al llarg de la història, a través d’un ritme narratiu pausat que et va endinsant en la vida de Florence i els altres personatges de la història, conjugant perfectament els diàlegs, les reflexions en veu off, els silencis, la música i la contemplació del paisatge. Tenim la sensació que la pròpia pel·lícula ens ofereix un viatge a través del poder captivador que té la lectura, que ens fa possible imaginar, viatjar a altres mons i descobrir noves mirades i horitzons. La lectura, i també, per tant, la cultura, es presenten en la història com a motor alliberador, com a arma única que la protagonista té en una petita comunitat endogàmica, dominada per uns pocs poderosos i també per la seva pròpia por a la novetat i el canvi. Aquest poble, anomenat Hardbourough, que significa “poble dur/cruel”, pot ser una metàfora de molts mals de la nostra societat com els prejudicis, la intolerància i l’abús de poder. Hi ha uns poders fàctics que dominen i que guanyen aparentment la partida a Florence. També s’hi retraten uns còmplices silents, que amb una actitud passiva, de mirar a una altra banda, acaben afavorint o perpetuant aquest domini.

D’altra banda, La llibreria també és un cant al coratge i la bondat. Florence té tot en contra aparentment per poder obrir la seva petita llibreria en el poble on arriba. La seva situació no és fàcil, és viuda i està sola. Aparentment doncs viu en solitud, però està acompanyada per la seva passió i per una força interior i una bondat molt grans. Potser fins i tot podríem dir una certa innocència que l’allunyen de qualsevol judici negatiu al seu entorn i la fan creure en allò que vol fer, utilitzant el seu enginy i valentia. Aquests valors positius que posseeix no li eviten evidentment el patiment, però li donen perseverança, li fan viure en esperança i relacionar-se amb el seu entorn i les persones que troba en el camí amb tendresa. La seva vivència també es veu marcada per dos regals: la relació especial que s’estableix amb Christine i l’amistat profunda amb el senyor Brundish. Chrsitine és una nena amb molta personalitat que ajuda i aprèn al costat de Florence. És la veu intel·ligent i astuta, que intueix la maldat de certs personatges. Christine estima i admira a Florence, però en un moment de la pel·lícula li retreu o posa en qüestió a la seva amiga la seva bondat, que li impedeix preveure el mal i el que els seus enemics són capaços de fer per destruir allò que ha construït.  El senyor Brundish encarna per altra banda un esperit lliure i aparentment també solitari però fortament connectat a la realitat que l’envolta. La trobada amb Florence significarà una nova obertura i una oportunitat per cultivar una amistat profunda i fer un gran gest d’amor i generositat.

La pel·lícula, no obstant, no amaga la cruesa i el drama de la història i la vida mateixa. Isabel Coixet explica que la novel·la encara és molt més colpidora i aspra, sense cap concessió. La cineasta en canvi volia dotar a la història d’una certa esperança. Per tant, malgrat que ens quedem potser amb el cor encongit en certs moments de la història, la podem albirar a través de la petjada única i la llavor fecunda que deixa la protagonista.

Imatge extreta de: Tiempo de cine

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.