(In)útil

(In)útil

Alícia GuidonetRecentment, i a partir d’algunes trobades amb persones diverses en les què he tingut l’oportunitat de conversar sobre el tema, la -sempre oportuna- qüestió sobre la (in)utilitat de les coses ha ocupat les meves reflexions. He recuperat alguns referents, com el text de Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil, o la pel·lícula El sol del membrillo, de Víctor Erice, que m’han suggerit algunes de les intuïcions que comparteixo en aquest text.

Acceleració

En una societat com la nostra, profundament immanentista, el valor de les coses passa per l’aquí i l’ara. Immersos en la superfície de la quotidianitat, en la xarxa que connecta -cap enfora-, desenvolupem la nostra existència en uns espais cada cop més amplis que corren paral·lelament a uns tempos cada cop més breus. El silenci, l’espera, l’escolta o el lloc, no són possibles davant de tanta acceleració, davant la retallada o el fragment de vida llunyà que arriba fins a nosaltres sense tan sols demanar permís. Assaborir amb deteniment la vida, és a dir, les coses, les persones o les situacions, acaba sent un posicionament tan poc freqüent com infravalorat. L’hàbit es perd o, simplement, no s’aprèn. Val a dir que els que ens dediquem a l’educació, sovint tenim l’oportunitat de contemplar, admirats i esperançats, que hi ha una saviesa innata en l’ésser humà, capaç d’elaborar silenci, espera, escolta o lloc construït pacientment, des d’on és possible (re)conèixer els nostres desitjos més profunds, establir vincles duradors, o deixar reposar les paraules abans de compartir-les.

Aparences

Aquesta saviesa sovint s’ofega en el soroll que ens envolta. Llavors, la profunditat davant -i de- la vida, cedeix el pas a l’aparença. Perquè aquesta es fa més amb el que és fàcil, amb el punt i final ràpid, sense concessions, sense etapes, de vegades ni tan sols amb un camí traçat. De vegades, les nostres vides s’instal·len en un escenari en el que les diferents escenes es succeeixen a manera de fragments inconnexos, encara que comparteixin una cosa: sempre acaben bé. Maquillats, emmascarats, somriem a la càmera, aguantant el tipus, esperant els aplaudiments del nostre públic, fidel, tot i que potser ni tan sols ens coneix, encara que no haguem compartit mai amb ell més que unes frases ràpides o unes divertides emoticones, o només sàpiga de nosaltres gràcies a la nostra -sempre feliç- exposició.

Crisi

Però l’(auto)engany no es sosté més que quan un es troba en plena representació. No és d’estranyar que visquem moments d’aguda crisi pel sentit de la vida, ni tampoc que la recerca d’aquest mateix sentit s’intensifiqui. Si mai va ser fàcil albirar respostes als grans interrogants, avui ens situem davant la dificultat afegida per trobar referents sòlids als quals apropar-nos i amb qui conviure llargament i en harmonia. No ens hauria de sorprendre: la suma d’esdeveniments privada de narrativa, el soroll, l’obligació de “estar bé”, només es poden sustentar passant de puntetes per valors com la lleialtat, el compromís o l’honestedat amb nosaltres mateixos i… amb els altres.

Utilitarisme

La cultura utilitarista ens deshumanitza. Els objectes tenen significats, perllonguen les nostres vides, qui som, les nostres creences, idees… Si a aquestes coses amb vida pròpia, dotades de sentit, les minimitzem, imaginem-nos el que passa quan l’objecte de la nostra cosificació som nosaltres mateixos, les nostres relacions i tot el que d’elles deriva. Si no era fàcil trobar ancoratges sòlids davant la rapidesa, davant la precipitació, què dir llavors quan a aquests ingredients li afegim fortes dosis d’utilitarisme. Què passa quan la relació pren una direcció clara: tenir més (coneixement, coses, contactes, imatge, currículum…). L’ensorrament personal i comunitari toca fons quan l’objecte de la dinàmica mercantilista som nosaltres, quan el que preval és l’ús d’algú per arribar a una fi, per benintencionada que aquesta pugui semblar a primera vista. A la nostra societat, l’ús de les coses -persones i relacions- i el càlcul que portem en funció de si aquestes ens resulten útils o no, de si ens ajudaran a progressar econòmicament, a ascendir socialment, a ser més i millor reconeguts…, provoquen en nosaltres un dany moral difícil de reparar.

Reconèixer(nos)

Activitats aparentment tan prosaiques com passar la tarda cuidant a algú, o, en el silenci, escoltant la veu de Déu, no ens generaran beneficis, i molt menys de manera immediata. Encara que totes elles comparteixen alguna cosa important en essència: ens retornen la dignitat que posseïm com a éssers humans: gràcies a elles creem lloc, donem temps a la relació i a la creació de vincle. Ens cuidem i cuidem a l’(A)altre. Reconeixem. Per això mateix ens alliberen i ens regalen un íntim -i durador- goig, que ens ajuda a assaborir una experiència que ens transcendeix i que, per això mateix, ens unifica, impulsant-nos al món amb més autenticitat.

Harmonitzar el moment

Em sembla que aquestes experiències només són indicis de transcendència, ja que el que està més enllà de nosaltres és, per definició, inabastable. No s’atura, ni tampoc espera, perquè condueix. No té per costum aparèixer en les pantalles ja que difícilment pot ser reduït. La Veritat està més enllà de tot, i és tan poc aparent, que cal buscar-la en l’amagat, o bé, deixar-se sorprendre per ella en el petit, en allò que no compta. La pel·lícula de Víctor Erice, El sol del membrillo, explica l’experiència del pintor Antonio López. Em sembla una bona metàfora del que podria ser per a qualsevol de nosaltres la quotidianitat viscuda des de l’interior. L’artista mostra durant hores la seva impotència davant el desig de representar un codony. El pas del temps li ho impedeix. El fruit mai és el mateix: a mesura que passen les hores, la llum canviant reflectida en ell el modifica… Inassolible, la bellesa no pot contenir-se. No pot posseir-se, ni tampoc pot “servir” a alguna cosa. Aquest passar el temps intentant aconseguir l’inabastable, en tensió entre la intuïció del que És i la impossibilitat d’aprehendre-ho, permeten López aprofundir en el desig de bellesa. D’aquesta manera, el pintor ens comparteix la delicadesa que pot adquirir la vida viscuda sentint el goig que neix del gest gratuït. Viure sense respostes, suspès, en la intempèrie: aquí és on es deixa entreveure la veritat. Perquè aquesta no s’acomoda, no entra en l’engany confortable, més aviat s’obre i mobilitza.

Eternitat

Per això mateix, quan d’alguna manera se’ns ha donat l’oportunitat d’experimentar el que suposa la bellesa, com ensenya el pintor, hem gaudit immensament: moments d’humanitat acompanyada, en els què l’eternitat, gairebé imperceptible, s’ha apoderat del temps , i en els quals la importància del lloc ha desaparegut. I no perquè ens trobem davant d’un aquí i ara immanentista: més aviat, aquest lloc assaborit i encaixat en un temps precís ens ajuda a sortir de les nostres petites i mediocres construccions. Són moments en què immanència i transcendència coexisteixen aconseguint un -fràgil- equilibri. I en què el gest ètic, la bondat, comunica i transforma des de dins i cap enfora. Comparteixo les paraules de García Lozano en el seu article “El todo en el fragmento” (Revista Projecció 271): “A la belleza no se la encuentra en un contacto inmediato. Más bien acontece como reencuentro y reconocimiento”.

Desitjos

Que ens sigui donada la valentia de baixar de l’escenari per buscar llocs i temps que puguem assaborir, per a nosaltres, amb els altres, per als altres. I que siguin aparentment -només aparentment- inútils.

Fotograma d’El sol del membrillo extret de: IMDb

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.