Recés de Setmana Santa (I). Dijous sant: «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» (Lc 22,48)

Recés de Setmana Santa (I). Dijous sant: «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» (Lc 22,48)

Darío MolláLa proposta que els faig per als temps que compartirem aquests tres dies sants és la d’un acostament personal i orant al misteri de la Pasqua del Senyor. Les meves paraules van destinades a ajudar a aquest exercici d’oració personal: el meu objectiu no serà altre que deixar-los a les portes de diverses escenes de l’evangeli, i animar-los a entrar-hi personalment, perquè en la intimitat de la trobada i de la proximitat amb Jesús cadascú experimenti la gràcia singular i sempre nova que ens és promesa.

L’acostament que els proposo a algunes escenes de la Passió estarà marcat per dos suggeriments que fa sant Ignasi de Loiola en els seus Exercicis i que jo faig meus.

La primera és que el nostre acostament sigui un acostament «contemplatiu»: que ens acostem a l’escena discretament, amb els ulls, les orelles i el cor ben oberts, senzills, atents al detall, per deixar que ens impacti. Es tracta no tant de ser nosaltres els que prenguem la iniciativa, sinó de deixar que sigui el mateix misteri el que ens parli, el que ens toqui. I molt més encara hem d’evitar en la nostra contemplació que la nostra pregària es converteixi en un exercici moral o, menys encara, de comparació o mesura amb Jesús.

El segon suggeriment ignasià que recullo i els plantejo és que la nostra contemplació se centri en la persona de Jesús. Si em permeten dir-ho d’una manera una mica contundent, que no contemplem la Passió, Mort o Resurrecció de Jesús, sinó Jesús que pateix, mor i ressuscita; que contemplem no la Pasqua de Jesús, sinó Jesús en la seva Pasqua. Es tracta, doncs, de contemplar Jesús en alguns moments del seu Misteri Pasqual, d’acostar-nos a Ell amb ulls ben oberts i amb un cor ple de desig. Un acostament ple de desig però també ple d’humilitat, per evitar el perill de col·locar-nos nosaltres al mig de l’escena, o d’interposar el nostre ego com a pantalla entre l’escena o el misteri que contemplem i el nostre cor.

Per ajudar a no dispersar-nos en la nostra contemplació de Jesús, concretarem la nostra mirada i la nostra escolta d’aquests tres dies en tres frases directes de Jesús. Frases pronunciades en diferents moments del seu Misteri Pasqual, dites a persones de condició diversa i en situacions ben diferents, però totes plenes de sentit i de vida per a nosaltres.

«Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» (Lc 22,48)

L’escena que els proposo per centrar la nostra contemplació d’aquesta nit és l’escena de la detenció. Després del Sopar de comiat, que hem celebrat solemnement aquesta tarda, després de l’oració de Getsemaní.

Podem imaginar breument l’escena. Passem de la intimitat del Sopar i la solitud i silenci de l’oració a l’Hort, al guirigall, l’enrenou, la tensió, l’agressivitat d’uns i la por d’altres en la detenció. Davant per davant, en el primer pla de l’escena, dos personatges: Jesús i Judes. Fixem la nostra atenció en aquest primer pla. Cara a cara dos vells coneguts. Dos vells coneguts que han compartit en els últims anys moltes i diverses vivències i experiències. Experiències en públic, enmig de la multitud, però també confidències en petit grup. Dos vells coneguts que han compartit, fins fa molt poc temps, ideals de vida.

No és, evidentment, la primera vegada que Jesús i Judes es troben i es miren cara a cara. No és tampoc la primera vegada que en aquella nit es troben un davant de l’altre. Poques hores abans han compartit el sopar, un Sopar molt especial. En el seu transcurs, cadascú sabia ja on era l’altre. Tots dos estaven al límit: al límit de la seva entrega i del seu amor l’un, al límit del seu abisme l’altre. En el Sopar hi ha hagut un moment especial i molt difícil per a tots dos, moment en què Jesús ha dipositat tota la seva il·lusió i la seva intensitat d’amor i que, no obstant això, a un Judes decidit a la traïció se li ha fet insuportable i inacabable. Ha estat quan Jesús, «despullat del mantell i cenyida la tovallola» (Joan 13,4),
renunciant a la seva condició de senyor i mestre i assumint la condició d’esclau, s’ha posat a rentar-li els peus. Que difícil i dur ha estat aquest moment per a tots dos! Jesús no ha volgut evitar-ho; com adverteix sant Ignasi en els Exercicis, «va rentar els peus dels deixebles, fins i tot els de Judes» (EE 289). Va començar per Simó, va seguir pels altres, i Judes, agitat i confós, el va veure posar-se davant seu. Va haver-hi paraules llavors? L’evangeli no ho diu. Però amb paraules o sense ens és possible contemplar Jesús als peus de Judes, només unes breus hores abans de contemplar-los els dos drets, cara a cara, a Getsemaní. Segurament val la pena aturar la nostra contemplació en aquest moment abans de contemplar-los de nou tots dos en la detenció.

Hores després, ja no en la intimitat del sopar sinó en el tumult de Getsemaní, es tornen a trobar. Ara és Judes qui s’acosta per besar Jesús, per fer-li un petó, un gest que significa per als jueus el reconeixement del deixeble al mestre i l’amor per als cristians. És llavors quan Jesús pronuncia les paraules que els proposo que escoltem amb més atenció i aprofundiment: «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» (Lc 22,48).

(Seguir llegint…)

La captura de Crist de Caravaggio (Wikipedia)

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.