Xavier Alonso. Enrico Letta, ex-primer ministre italià, fa poc va dir: “Necessitem veus del tot proeuropees per parlar de les solucions al problema de la immigració. No podem deixar el gran debat públic d’una banda als Salvini, Le Pen, Orban i, de l’altra, a les ONG de la Mediterrània i al papa”. Convé recordar que l’origen polític de Letta és la democràcia cristiana.
El papa Francesc ha dut a terme diversos gestos pastorals radicals en favor dels immigrants que arriben a Europa. El primer, a Lampedusa, només quatre mesos després de ser elegit. Ja fa sis anys que el sentim, persistentment. És aquí on Letta troba a faltar una veu més, que no sigui ni civil, ni religiosa, ni antieuropeista: una veu institucional europeista. Per què?
El 28 de gener, Letta, que ara és president de l’Institut Jacques Delors, intervenia a Brussel·les en la presentació de la proposta “Per a una política europea d’asil, migració i mobilitat”, l’autor de la qual és Jérôme Vignon, un assessor del mateix Institut. Volien que la seva proposta aparegués abans de les properes eleccions europees. Letta va dir que durant els darrers comicis europeus (2014), on ell va ser escollit europarlamentari, la migració no havia estat central. Va ser un tema marginal en la campanya, erròniament ocultat. I, en canvi, en els darrers anys la situació migratòria ha tingut un impacte enorme en l’afebliment de la UE. Ha estat la causa principal de que diversos partits populistes antieuropeistes guanyin les eleccions, de la propera sortida d’un estat membre (Brexit), o de la interrupció temporal de la llibertat de moviments dins del territori -l’àrea Schengen-. Arran de la crisi dels refugiats de Síria, diversos estats europeus van córrer a reactivar els vells murs interiors: els de Suècia amb Dinamarca, els de Dinamarca amb Alemanya, els d’Alemanya amb Àustria, els d’Àustria amb Eslovènia, i més… En aquesta legislatura la UE tampoc no ha pogut reformar el sistema de Dublín.[i] Una reforma que hauria fet obligatori que a estats que no reben directament refugiats els fossin enviats des dels estats que els reben massivament i en primer lloc; per exemple, una noia afganesa que arriba a la costa de Sicília i és reenviada a Irlanda. Aquesta reforma ha quedat pendent.
Letta va dir que ara, a la campanya de 2019, necessitem un canvi radical de prioritat. Cal aprendre’n la lliçó. Cal que els europeistes parlin del tema. El punt de partida és que part de l’opinió pública està polaritzada entre el rebuig i l’acceptació, i hi ha una majoria que viu en el dubte sobre quina actitud prendre davant la situació migratòria. Els arriba un missatge contradictori: la situació està fora de control, i a la vegada, “no passa res”. Però, i tant que passa!
Què vol dir veus “europeistes” o “antieuropeistes”? No és el mateix que ser d’esquerres o de dretes. De grans europeistes, n’hi ha tants a la dreta com a l’esquerra…
L’antieuropeisme vol menys integració europea. I vol també reduir els valors fonamentals de la Unió, que trobem als articles 2, 3 i 4 del seu principal Tractat. En són uns quants, els valors, i potser tots es poden encabir en un que, a més, ha estat escrit en primer lloc al Tractat: el respecte de la dignitat humana.
En conseqüència, l’europeisme s’hauria de significar per ser una veu radicalment defensora de la dignitat de totes les persones, i també de la dels immigrants. Però, alhora, per reconèixer explícitament els aspectes durs de la política migratòria, perquè la seguretat és també un valor fonamental de la Unió. L’europeisme afirma que cal control, i sempre amb garantia de la dignitat de les persones. L’europeisme sempre ha dit el mateix: des del primer moment que la UE va rebre competències migratòries, el 1999. A Tampere, el Consell Europeu va acordar una política “integral”, que afirma que tots els segments del tema han de ser gestionats alhora. Creuar fronteres legalment, integrar socialment, reconèixer drets, expulsar, cooperar al desenvolupament… No es una paradoxa: és una gestió molt complexa, però del tot possible. I com que cada segment funciona a ritmes diferents: més complexitat encara! El fet de simplificar és populista, propi de fanàtics. “El populisme tracta d’explicar que les coses són simples, quan són molt més complexes del que sembla” (Herman De Croo). S’ha de gestionar tot el conjunt, i assegurar la dignitat de les persones. Aquesta política s’ha repetit sempre, de fa vint anys. S’ha tirat endavant a poc a poc des de 1999, millor o pitjor i a vegades a batzegades, com quan la crisi de Síria.
Finalment, els i les europeistes es distingirien per voler ser una veu distinta dels estats. Enrico Letta va dir que a les eleccions del 2014 la UE havia callat. Que la seva veu se senti, que no calli, que no deixi la veu política només a forces civils, religioses o antieuropees. El silenci –que no l’absència- de la institució és incomprensible per la gent, que busca raons i respostes, i les troben en qui els hi ofereix. Imaginem-nos una reunió per parlar de la vaga del taxi pels Cabify i Uber, i que només parlessin sindicats, patronals, associacions de veïns i partits polítics… I les administracions, què? I en migració, la veu singular d’Europa, què? Després de la Segona Guerra Mundial, els pares d’Europa, i algunes generacions posteriors de líders, van “construir-la” amb acció política i amb discursos. Molts líders poderosos del moment n’estaven en contra, per exemple, Churchill y De Gaulle. La gent no sabia en què consistirien les comunitats europees originàries. Ho van escoltar, ho van aprendre, ho van fer seu.
Avui, el factor que més divisió crea entre els estats no és el salvament de vides al mar. La lluita política és perquè la migració legal tingui molt més protagonisme. Hi ha un grup d’estats (¿europeistes?) que sempre bloqueja els acords del Consell sobre la migració legal. Aquesta significa que per als migrants sigui una alternativa real, i no una hipòtesi, entrar a Europa legalment o bé clandestinament i, un cop dins del continent, trobar condicions homogènies i plausibles de treball digne. Es necessiten: compliment real dels acords ja signats de mobilitat laboral entre la UE i tercers països, coordinació consolar, sistemes unificats d’autoritzacions de treball, administracions igualment ràpides en donar respostes, sistemes unificats de reconeixement de qualificacions professionals, i més.[ii]
***
[i] La idea principal de la proposta de l’Institut Jacques Delors és reformar el sistema de Dublín mitjançant una cooperació reforçada. Aquest mètode és el que va permetre acordar el Pacte Fiscal Europeu de 2012. Si tots els països de la UE no són capaços de posar-s’hi d’acord, cal fer un tractat entre els que sí vulguin, un grup “solidari” on el distribuirien els sol·licitants d’asil segons uns coeficients. Ara mateix, Euskadi impulsa una iniciativa semblant, la “Proposta Share”, i on participarien estats però també regions i municipis.
[ii] Agraeixo la lectura crítica d’aquest article per part d’Ignasi Carreras, Jordi Cerdà i Blanca Escribano.
Il·lustració de Negrescolor.