Bernardo Pérez Andreo. Hi ha una expressió que s’ha estès molt en els darrers anys, els «ventres de lloguer», per designar l’acte pel qual una parella o persona individual paga perquè una dona gesti un fill per a ell/ella o ells/elles. L’expressió indueix a pensar que és possible llogar exclusivament el ventre, sense que això afecti  la resta de la persona. El terme tècnic de «gestació subrogada» no deixa de ser un eufemisme. En el fons, la realitat que tenim és que algú ven el seu cos i la seva vida perquè altres puguin obtenir-ne els fruits. Per això, si parlem de «ventres de lloguer» per referir-nos a la compra de vides humanes, podríem parlar igualment de «cossos de lloguer» per designar el treball o «vagines de lloguer» per a la prostitució. La lògica subjacent en els tres casos és la mateixa, i té a veure amb la lògica del mercat que l’economista Juan Ramón Rallo, conegut director d’una institució neoliberal, va expressar fa anys en un article: la carència d’òrgans, com la de sang, se soluciona creant un mercat d’òrgans i sang. Com tothom sap, si et sobra un ronyó, pots vendre’l i així obtenir uns ingressos al mateix temps que salves una vida. (more…)