Nicolás Iglesias Mills. M’agradaria explorar l’amor més enllà del consum, amb tota persona que se’m posi al davant, amb qualsevol mirada sense que l’altra persona s’espanti o assumeixi que hem de comprometre’ns en una relació més duradora.
Les resistències s’assemblen sempre a les repressions que les imputen, i la repressió més gran ha estat sempre economitzar l’amor. Per això, la resistència té a veure amb la gratuïtat. Les resistències són espais vitals, oposats a la totalització del subjecte, on, contra tot pronòstic, la singularitat i la transcendència sorgeixen d’un espai gratuït. Això radica necessàriament en la cura essencial, tal com ho concebia Leonardo Boff, des d’una mirada integral de l’altre, on la transcendència es dona en un espai de vida comuna.
La pregunta llavors radica en com superar l’afecte neoliberal, és a dir, aquell que posa primer a un mateix, en un consum de l’altre per a les nostres pròpies necessitats.
Els actes de gratuïtat, basats en les lògiques del do, són els fonamentals per a les resistències a l’afecte neoliberal. Aquests actes de gratuïtat impliquen una kenosi, és a dir, un abaixament i un buidatge que ens fa emergir des del servei desinteressat a l’altre. I ara com ara només podem fer-ho a través de la paraula, és a dir, desconstruint la paraula en la nostra vida, fent-la acció. Parla amb les teves amistats, parelles, companys, per entendre quina posició estàs ocupant tu en el lloc de poder, i entendràs si existeix un abús o no. L’abús de poder és el contrari de l’amor, i desprendre-se’n serà un acte de gratuïtat.
Primer, és bona la reflexió de la lògica patriarcal que poden tenir les relacions de parella. I això no només dins de la parella, sinó que l’home com a home no té espais de reflexió (o no s’hi anima) per veure’s reflectit a si mateix en aquestes lògiques i comprendre com continua reproduint lògiques masclistes: en el sexe, en la llar, en el món. El mateix deu passar tant dins de les relacions de parella, com en les socials i laborals.
La base de l’amor neoliberal és el control. Els graus de control per l’altra persona no impliquen solament ser un obsessiu compulsiu amb la gelosia, ni revisar els missatges de text, sinó que es fica tant en la subjectivitat de la persona que ja de per si mateix un creu que no pot ser sense l’altre. Les resistències es troben, llavors, en la llibertat dels espais individuals dins de cada vincle.
La monogàmia, d’altra banda, també s’ha construït sota una lògica de poder patriarcal i una noció d’afecte neoliberal i de bé de consum, per la qual cosa s’ha de replantejar a l’interior de cada parella si s’està escollint per com ens fem créixer en llibertat o per posseir l’altre.
La participació de la família en una comunitat religiosa també ha de ser en pro de l’obertura i de la llibertat de la parella i de la comunitat. Qualsevol dels actes que portin a la discriminació o odi de l’altra persona o comunitats són actes de vincles neoliberals que només estimen quan es compleixen determinades expectatives. És un consum que porta a l’altre en un estereotip que no atorga llibertat.
D’altra banda la vida afectiva sexual també ha de passar un procés de kenosi, entenent que el plaer ha de foragitar la culpa, i s’ha de viure com a do. L’exploració del plaer sexual en l’altre ha de viure’s des de la transcendència i contacte amb el món sencer a través de l’altra persona. Al mateix temps, les relacions afectives/sexuals han de sotmetre’s a un procés de qüestionament patriarcal avaluant les lògiques de poder en elles.
Convido a continuar explorant la kenosi en cadascú i la desconstrucció d’un amor neoliberal per arribar, des d’una lògica del do, a l’amor gratuït.
Imatge extreta de: Pixabay